Doncs sí, ha arribat l’hora dels quartets. Dels de corda, naturalment, de les obres i de les formacions que les interpreten. Això és una realitat que s’ha anat coent amb temps i molt esforç, i els fruits són ben visibles. A més, ara tindrà un aliat que malgrat ser indesitjat i indesitjable, pot contribuir a augmentar la seva presència. Tractant-se de formacions musicals de cambra amb quatre intèrprets, la distància social (de fet, física) exigida contra la propagació de la covid-19, n’hauria de facilitar la presència als auditoris.
Diu Jordi Roch, ànima de la Schubertíada de Vilabertran, de Joventuts Musicals i de tantes i tantes iniciatives artístiques, que Catalunya és avui un país de quartets. De fet, li correspon en bona part la paternitat d’aquesta eclosió. A més de programar-ne sempre a Vilabertran, va ser ell, fa més de vint anys, qui va empènyer quatre estudiants de l’Escola Superior de Música Reina Sofía de Madrid a formar un quartet que va adoptar el nom de Casals. El Quartet Casals, format per Abel Tomàs i Vera Martínez (violins), Jonathan Brown (viola) i Arnau Tomàs (violoncel) ha assolit tal nivell d’excel·lència que avui és un dels més reconeguts al món.
PUBLICITAT
Els Casals han tingut la virtut d’haver creat escola. Els quatre són professors de l’ESMUC i d’aquest centre n’han sortit altres formacions com el Quartet Gerhard que ja ha fet deu anys de vida, o instrumentistes que després s’han aplegat amb altres músics de diferents orígens acadèmics com és el cas del Cosmos Quartet, creat el 2014, del qual el gran pianista Alfred Brendel va dir: «És una formació amb un so i una aproximació personal que mereix cada instant d’atenció». Les noves fornades de quartets, i també els pioners Casals, sense oblidar-ne d’altres com el Quiroga, han fet un recorregut semblant que els ha portat a perfeccionar-se als millors centres europeus i també a aconseguir nombrosos premis.
El quartet és un trencadís de notes, però també un teixit subtil fet de mirades i d’intuïcions entre els quatre intèrprets.
Que els quartets de corda i la música que interpreten ha arribat per quedar-se entre nosaltres ho palesa també la darrera iniciativa del Casals, la d’haver impulsat aquest setembre a Barcelona, juntament amb L’Auditori, la Primera Biennal de Quartets de Barcelona amb la presència de formacions internacionals de l’actual panorama cambrístic ben reconegudes com són els Dalia, Modigliani, Marmen i Diotima, amb programes des del més clàssic al més contemporani i fins i tot alguna estrena.
Aquest és un altre efecte d’una iniciativa com la biennal, el de fomentar la creació contemporània. Compositors catalans com Héctor Parra o Joan Magrané han estrenat obres a la biennal que ja fa dues dècades es fa a París. I encara una altra derivada d’aquesta eclosió la trobem en la construcció d’instruments. El Cosmos Quartet, per exemple, toca amb quatre instruments construïts expressament per a ells pel lutier barceloní David Bagué.
Instruments semblants
Però, què és el que fa tan especials els quartets que actualment apleguen un públic més jove que l’habitual de la clàssica? Naturalment, la música que, en aquest cas, reclama una escriptura molt particular perquè es tracta de música per a quatre instruments molt semblants com són violins, viola i violoncel. Per això, el musicòleg italià Massimo Mila deia que el quartet de corda és un «complex trencadís instrumental.» Efectivament, és un trencadís en la combinació de les notes per a cada instrument, però aquesta fràgil filigrana és també un teixit molt subtil fet de mirades, d’assentiments, d’avisos, d’acords i d’intuïcions entre els quatre components.
La compenetració, l’exigència, les moltes hores d’estudi intensiu, la pressió d’haver d’actuar davant del públic, tot plegat pot ser font de tensions.
El pare de la música per a aquesta formació és Joseph Haydn que va escriure 84 quartets. No és que l’inventés, però sí que va marcar les pautes del gènere que ha arribat fins als nostres dies convertint–lo, juntament amb la simfonia, en una de les grans troballes musicals del Classicisme. De la mà d’aquest compositor, i tal com diu Roch, «el quartet va esdevenir la forma musical més exigent per als compositors: el diàleg precís entre quatre instruments, posant en relleu llur personalitat sense jerarquies.» Després, Beethoven, sense abandonar l’estructura que li havia donat Haydn, va experimentar amb les possibilitats que li oferia el quartet de corda portant-lo a uns cims que encara avui ens corprenen.
A Johann Wolfgang Goethe li agradaven les vetllades de quartets. En una carta enviada al compositor Carl Zelter, datada el 9 de novembre de 1829, el poeta li deia: «Aquest tipus de manifestacions han estat sempre, per a mi, les més comprensibles de la música instrumental: hi escoltem quatre persones assenyades que conversen entre elles, i creiem que copsem una part del seu discurs, mentre aprenem sobre les singularitats dels instruments.»
Com ha passat amb altres gèneres, els quartets de corda han tingut els seus moments. L’interès per aquestes composicions va minvar en les darreres dècades del segle XIX, però va revifar en la primera meitat del XX gràcies sobretot a Arnold Schönberg, Alban Berg, però també a Bela Bàrtok, Dmitri Xostakòvitx, Elizabeth Maconchy o Robert Gerhard. Una nova revifada l’han protagonitzat compositors com John Cage, Elliot Carter, György Ligeti, Philip Glass, Morton Feldman, Wolfgang Rihm, Karlheinz Stockhausen amb el seu gairebé impossible Quartet de corda per a helicòpters, o Kurtág. Entre nosaltres, també han escrit per a aquesta formació de cambra Josep Soler, Jordi Cervelló o, més recentment, Raquel García-Tomás, a més de Magrané i Parra citats abans.
De l’Amadeus al Hagen
L’existència de grups instrumentals de corda també s’ha produït en funció de l’escriptura musical. Els anys 60 i 70 del segle passat van veure l’aparició d’una bona colla de quartets que seguien les passes dels històrics Amadeus, Quartetto Italiano, Guarneri o el sempitern Borodin. En aquells anys van néixer els Melos, Alban Berg, Kronos, Arditi, Emerson o Hagen, entre molts altres.
La compenetració, l’exigència, les moltes hores d’estudi intensiu, la pressió d’haver d’actuar davant del públic, tot plegat, considerant que els músics són tan humans com qualsevol altre, pot ser font de tensions. Per això, el primer quartet que va intentar viure exclusivament de la seva feina, el de Budapest (1917-1967) va establir unes normes per al bon funcionament de la formació que, teòricament, les han aplicat altres formacions de corda.
PUBLICITAT
La primera norma era la que qualsevol disputa, fos musical o de gestió, s’havia de resoldre amb una votació i, en cas d’empat (molt possible tractant-se de quatre persones), no es modificava l’objecte de disputa; els músics es comprometien a no prendre compromisos fora del quartet; la paga havia de ser igual per a tots, inclosa la del primer violí, i no es permetia l’entrada de les parelles als assajos o a les discussions musicals. Tot i la bona voluntat d’aquests manaments, alguns membres del mateix Budapest els van trencar en alguna ocasió.
Les dificultats vitals dels quartets tenen la seva literatura i el seu cinema. A Una música constant, el novel·lista Vikram Seth, les explica de manera molt documentada a partir de les angoixes musicals i personals del segon violí d’un grup suposadament molt celebrat. A la pel·lícula A Late Quartet, de Yaron Zilberman, aquí traduïda com El último concierto, se’ns presenta el daltabaix que desencadena la retirada obligada d’un dels membres del quartet fent esclatar totes les tensions acumulades durant anys i anys. La música que acompanya la trencadissa és el darrer quartet que va compondre Beethoven, el núm. 14, opus 131. És també la música que acaba curant les ferides.
