Un cop acabada la guerra de Gaza, Israel arriba al final del camí. Ha arribat el moment de triar entre instal·lar-se definitivament com a Estat militaritzat i agressiu, dominant i temut a tot l’Orient Mitjà, i desentès dels valors democràtics i liberals, una mena d’Esparta de l’Orient Mitjà, o aconseguir la pau amb els palestins i tots els veïns àrabs i la preservació dels valors democràtics i liberals que van inspirar en gran part als seus fundadors.
Molt s’ha avançat amb l’alto el foc, que exclou l’expulsió dels gazians i la construcció megalòmana d’un ressort turístic, però la fragilitat de la treva i els nombrosos defectes del pla de pau proposat per Trump no garanteixen el final del conflicte ni determinen que condueixi al reconeixement de l’Estat palestí i a una estabilitat pacífica i pròspera a la regió. Ben al contrari, conduït per l’actual majoria ultraconservadora i sota la vigilància erràtica de Donald Trump, no es pot excloure cap escenari conflictiu, inclosa la represa d’alguna forma de guerra.
Si de les urnes en torna a sortir un govern d’extrema dreta, ja no hi haurà res a fer.
La bifurcació és clara. D’una banda, el retorn a la diplomàcia, a les institucions multilaterals i al reconeixement dels drets dels palestins, els individuals i els col·lectius, inclosos el de ser representats directament a les converses de pau. De l’altra, una pau militar, amb murs de separació i la pèrdua contínua de territoris en mans dels colons extremistes, tal com ja funciona a Cisjordània i s’està també aplicant al sud del Líban i al Golan sirià, prescindint de Nacions Unides, de la Unió Europea, també dels gazians, i només amb l’eventual participació dels règims autocràtics que ja han negociat la treva, com són Egipte, Qatar i Turquia, o fins i tot l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.
PUBLICITAT
Benjamin Netanyahu demana disculpes per telèfon al primer ministre de Qatar, Mohamed bin Abdulrahman Al Thani, minuts abans de la roda de premsa conjunta amb Donald Trump per anunciar el pla de pau dels Estats Units per Gaza. 29 de setembre de 2025. Fotografia distribuïda per The White House. United States Government.
El primer i més improbable d’ambdós casos porta de dret a l’Estat palestí i a la recuperació del reguitzell de plans de pau discutits des dels Acords d’Oslo (1993), exactament el que descarta la dreta que ara governa a Jerusalem amb el suport majoritari de la societat israeliana. Implica el replegament de l’exèrcit israelià de Gaza, la congelació de la colonització de Cisjordània i la retirada dels projectes de noves colònies destinades a trencar del tot la continuïtat territorial i la connexió amb Jerusalem, exactament les línies vermelles que Netanyahu no pot trepitjar a risc de trencar el seu govern d’ultradreta.
El segon cas ha estat evocat pel mateix primer ministre israelià en resposta al reconeixement de l’Estat palestí per 155 països, l’extensió dels boicots i el risc de trencaments de relacions comercials i fins i tot diplomàtiques. Davant del progressiu aïllament internacional i els processos judicials per crims de guerra i genocidi, als quals estan sotmesos els seus dirigents i el mateix Estat en jurisdiccions internacionals, es tractaria de construir una superpotència autàrquica i militaritzada tant en l’economia com en la societat, i també menys depenent de l’ajuda exterior, fins i tot de la que rep massivament dels Estats Units.
PUBLICITAT
La radicalitat d’aquesta proposta de bunquerització no és sostenible sense profundes transformacions il·liberals internes. Seria la consagració del règim d’apartheid i l’aplicació a Gaza de la fórmula cisjordana de fragmentació i control militar de proximitat. Si fins ara ha estat una democràcia majoritària i una dictadura militar per a la minoria palestina, ara es dirigeix a convergir amb les autocràcies veïnes en un règim on la prosperitat és més important que la democràcia i les llibertats públiques.
Amb un inconvenient decisiu: l’anul·lació dels palestins, reclosos en guetos i sense cap mena de dret, dificulta la imprescindible incorporació dels països àrabs a la pau definitiva. Més probable és que Netanyahu i Trump busquin una fórmula més moderada o d’aplicació a llarg termini, per tal d’obtenir la incorporació de l’Aràbia Saudita als Acords Abraham, ja signats pels Emirats, Bahrain i el Marroc, que preveuen el reconeixement diplomàtic mutu i la creació d’una zona de prosperitat compartida a l’Orient Mitjà, comptant també amb Jordània i Egipte.
Abandonar el camí d’Esparta
La decisió quedarà en mans dels ciutadans israelians quan siguin convocats a les urnes, ja sigui quan toca, l’octubre de 2027, o abans, si Netanyahu prefereix anticipar-les. Caldrà veure com evolucionen Gaza i Cisjordània, si la Knesset passa comptes amb el primer ministre sobre els fets del 7 d’octubre de 2023 i la guerra, si es trenca l’aliança entre el Likud i els partits d’extrema dreta i, finalment, si el primer ministre és condemnat pels casos de corrupció. Si de les urnes en torna a sortir un govern d’extrema dreta, ja no hi haurà res a fer. Només un gabinet centrista pot optar per abandonar el camí d’Esparta i retornar a la vella i civilitzada ambició de Yitzhak Rabin i Shimon Peres, que volien convertir Israel en un país normal, en pau, reconegut pels veïns i integrat en tots els sentits a la regió, seguint el model de la Unió Europea.
Referències:
- Mark Mazower, Sobre el antisemitismo. Historia de una palabra. Editorial Crítica, 2025.
- Fawaz A. Gerges, The Great Betrayal. The struggle for freedom and democracy in the Middle East. Princeton University Press, 2025.
