Escriure a Nicaragua

Són ben conegudes les punyents frases de Simón Bolívar al final dels seus dies: «He llaurat en el mar i he sembrat en el vent»; i l’altra, encara més definitiva, que convida els llatinoamericans a fer les maletes, escapar-se dels països on vam néixer i oblidar-nos-en: «L’única cosa que es pot fer a Amèrica és emigrar». I malgrat aquestes advertències, validades tantes vegades per l’experiència, molts insistim a marcar el mar i domar els vendavals polítics de la regió amb la ploma o amb l’ordinador. Entre aquests Quixots, probablement els més dements som els nicaragüencs, els qui havent sentit Bolívar, optem per ignorar-lo i creure Darío quan ens va parlar del poder «demiürg» de la paraula.

Rubén Darío no va mentir en exaltar el poder creatiu de la paraula. Però tampoc no va dir tota la veritat. No va aclarir que no tota paraula basteix noves realitats, si més no a països com Nicaragua, on, com bé diu Eduardo Zepeda-Henríquez, «la història es fa desfent-la».

Basteixen mons la poesia i la literatura de Claribel Alegría, Gioconda Belli, Sergio Ramírez i Ernesto Cardenal, perquè els «nicas» som capaços d’obrir les nostres ments a la imaginació, però no gens al debat polític sobre la realitat del nostre país. Per això no va alçar el vol la paraula política de Sergio, quan, el 1996, va muntar el seu Rocinante per participar com a candidat a les eleccions presidencials d’aquell any, amb un programa orientat a aprofundir, amb justícia i llibertat, la reconciliació de Nicaragua iniciada per la presidenta Violeta Barrios de Chamorro, després de la dolorosa experiència de la revolució sandinista els anys vuitanta.

«Tinc més lectors que electors», va sentenciar Sergio Ramírez, confirmant que fer política o escriure sobre política a Nicaragua és llaurar el mar.

Davant d’aquesta «amenaça», vam optar per triar Arnoldo Alemán, un dels presidents més corruptes en l’extraordinària història de la corrupció a Nicaragua, que ens va oferir una cosa un xic més «viril»: esborrar del mapa els sandinistes. Amb gran saviesa, el nostre Premi Cervantes va descavalcar i va optar per la literatura i per retirar-se de la política. «Tinc més lectors que electors», va sentenciar, confirmant que fer política o escriure sobre política a Nicaragua és llaurar en el mar.

Un país de sords

Perquè la paraula política alci el vol ha de ser escoltada, analitzada i debatuda. I Nicaragua és un país de sords, educats a l’escola del dogma religiós, que ens ensenya a creure veritats absolutes i a ignorar el que per endavant decidim no escoltar. Per això el dubte, que resulta d’atendre el que diu l’«altre» que ens refuta, està proscrit a la vida política del meu país.

He de confessar que jo vaig seguir, en part, el consell de Bolívar quan, a la dècada de la revolució sandinista, em vaig cansar de sentir-me a dir que jo «no entenia la història» cada vegada que criticava «el Procés» i expressava els meus dubtes sobre la inevitabilitat de la «Victòria» contra «el Ianqui, enemic de la humanitat», frase que entonaven amb fervor religiós els revolucionaris sandinistes al seu himne. Vaig fer la maleta i amb la meva família ens vam traslladar al naturalment fred, però humanament càlid, Canadà.

M’ataquen per ser «de dretes» o per ser «d’esquerres» depenent de la posició política de l’atacant i no del que jo escric.

Dic que només vaig seguir parcialment el consell de Bolívar perquè no vaig aconseguir mai tallar emocionalment amb el meu país, sobre la història i la cultura política del qual he escrit durant més de quatre dècades, amb l’esperança d’ajudar a esculpir una Nicaragua sense presos polítics, sense exilis forçats, sense gana i en pau. Avui continuo escrivint des del meu retir, però no podria dir amb certesa si escriure sobre Nicaragua ha estat una contribució al meu país o una solemne pèrdua de temps. Difícil per a mi saber-ho i conèixer el valor del que he fet, perquè he escrit i presentat llibres en actes on ningú no em va fer mai una pregunta. Els qui van agafar el micròfon en aquests esdeveniments van fer servir l’oportunitat que oferia una audiència captiva per dissertar sobre qualsevol cosa, independentment que allò sobre què pontificaven tingués o no a veure amb el llibre presentat.

Insuportable dissonància cognitiva

També fa dècades que escric articles d’opinió que, gairebé sempre, provoquen vessaments biliars dels quals m’assabento per la meva dona, que sempre me’n fa un resum «editat» perquè no m’aixafin. M’ataquen per ser «de dretes» o per ser «d’esquerres» depenent de la posició política de l’atacant i no del que jo escric. Però, sobretot, soc criticat per «indecís», qualificatiu que a Nicaragua és la lletra escarlata amb què es marca els qui pequen per no alinear-se amb cap de les bandes que fuetegen avui el meu desgraciat país. Perquè els «no-alineats» creem una insuportable dissonància cognitiva en una societat que premia la claredat i les definicions absolutes; una societat en què per a molt pocs té sentit el to be or not to be que ens convida a dubtar i que prefereix l’imperatiu –disfressat de pregunta– ¡¿Sos o no sos!? que ens convida a vestir la samarreta de la quadrilla política que ens agrada –o que ens convé– per convertir-nos en el turment dels qui «no són» allò que nosaltres creiem que han de ser.

O eres de Granada o eres de León, a l’època de «l’anarquia», quan les hordes armades de les ciutats de Granada i León es van atacar i es van degollar després que des de Mèxic i l’Amèrica del Sud rebéssim la sorpresa que érem «independents». Anys més tard, havies de ser liberal o conservador, en un país on gairebé ningú sabia res sobre liberalisme o conservadorisme, perquè érem un país d’analfabets i perquè la majoria dels qui sabien llegir practicaven un analfabetisme voluntari. Ja entrat el segle vint, o eres somocista i cridaves «Somoza forever» o eres sandinista i cridaves «pàtria lliure o morir!». I van morir desenes de milers dels meus compatriotes, només per estrenar un nou crit: «qui no salti és Contra!». La meitat del país es va asseure o va agafar les armes regalades per Washington mentre l’altra meitat saltava.

Avui som allà mateix: o ets sandinista i acceptes com a bo i veritable tot el que diuen i fan Daniel Ortega i Rosario Murillo – inclosos els seus actes repressius i la seva corrupció– o t’enroles en l’«oposició» i condemnes absolutament tot el que fa el Govern de l’FSLN –inclosa la construcció d’hospitals i escoles bressol– alhora que promets una indefinida «democràcia» i celebres la victòria de l’iracund Milei. A Nicaragua, enmig dels extrems, només hi ha l’oceà de sang del qual s’alimenten els vampirs que al llarg de la història del meu país han repetit: ¡¿Sos o no sos?!

Una estafa

Però no ens equivoquem. Això de «ser o no ser» també és una estafa perquè res no és més bescanviable i elàstic que l’ésser polític nicaragüenc. Em va tocar viure la conversió miraculosa de gairebé tota una població a la veritat del marxisme-leninisme el 1979, en una repetició del sospitós miracle de la conversió cristiana dels natius d’Amèrica durant la conquesta i colonització espanyoles. I vaig presenciar el retrocés massiu que va provocar la derrota electoral del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), el 1990, quan de la nit al dia van desaparèixer dels escriptoris dels funcionaris públics les còpies –no llegides– d’El capital de Marx i les Obres completes de Lenin, publicades per l’editorial Progrés de Moscou.

Em va tocar viure la conversió miraculosa de gairebé tota una població a la veritat del marxisme-leninisme el 1979.

També vam deixar de parlar de «lluita de classe», «ateisme científic» i «materialisme dialèctic» per començar a parlar el llenguatge de la «democràcia», «l’Estat de dret» i altres conceptes que a Nicaragua són, gairebé sempre, el mot d’ordre que ens permet navegar els temps i sobreviure, de la manera que des de nens ho vam aprendre a fer.

«Quantes persones hi ha en Déu?», preguntava el meu mestre sacerdot amb el seu accent madrileny per confirmar si havíem memoritzat les respostes del catecisme. Els meus amics i jo responíem amb la mateixa certesa amb què els sandinistes en la dècada de 1980 identificaven la classe burgesa i la proletària en una societat preindustrial: «En Déu hi ha tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant». I bé sabia la militància sandinista i els meus amics del col·legi que, si titubejàvem, perdíem punts perquè la vida a Nicaragua és una pintura sense matisos. Consulteu el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i trobareu que Nicaragua és l’únic país de parla hispana on la paraula ‘matisar’ significa fer bromes. A la meva «Nicaragüita» només titubegen els ximples i matisen els pallassos.

La ploma de qui practica el meu ofici és capaç d’oblidar tot això i crear il·lusions discursives que et permeten identificar i sintetitzar tensions i contradiccions. Et permeten, a més, posar nom a les coses perquè es quedin quietes i fins i tot proposar solucions per a coses que, a Nicaragua, semblen no tenir solució. I així, quan escric, el meu país es queda quiet a la pantalla del meu ordinador; els insults i les amenaces que intercanvien els «actors polítics» que jo vaig posar al seu lloc desapareixen; les bombes i altaveus de les protestes es mantenen en silenci perquè la màgia de la meva paraula va aconseguir descobrir una solució favorable per a tothom. I fins i tot les bales dels franctiradors que van disparar contra els manifestants a la massacre del 2018 s’aturen a l’aire, després que jo llegís als paramilitars de Daniel Ortega la Declaració Universal dels Drets Humans.

Bolívar tenia raó

Apago el meu ordinador. I s’encenen les neurones que em fan recordar una realitat sobre la qual, potser, només s’haurien d’escriure irreverències. Però els meus registres sinàptics també em recorden la imatge del sabater ambulant que camina anunciant els seus serveis sota l’inclement sol de Managua, esperant que, aquell dia, la seva família pugui menjar. I recordo la dona macilenta que, sota aquest mateix sol, ven el seu cos als voltants de l’edifici de l’anomenat Congrés Nacional, on cada dia es prostitueix la llei. Davant de tot això, només es pot escriure, tot i saber que Bolívar tenia raó i que el món fantàstic que va construir Darío amb el poder de la seva paraula es fon en la virulència política del meu país. Escriure i llaurar en el mar, intentant ser, com el Sísif de Camus, un inútil feliç.