Són ben conegudes les punyents frases de Simón Bolívar al final dels seus dies: «He llaurat en el mar i he sembrat en el vent»; i l’altra, encara més definitiva, que convida els llatinoamericans a fer les maletes, escapar-se dels països on vam néixer i oblidar-nos-en: «L’única cosa que es pot fer a Amèrica és emigrar». I malgrat aquestes advertències, validades tantes vegades per l’experiència, molts insistim a marcar el mar i domar els vendavals polítics de la regió amb la ploma o amb l’ordinador. Entre aquests Quixots, probablement els més dements som els nicaragüencs, els qui havent sentit Bolívar, optem per ignorar-lo i creure Darío quan ens va parlar del poder «demiürg» de la paraula.

Rubén Darío no va mentir en exaltar el poder creatiu de la paraula. Però tampoc no va dir tota la veritat. No va aclarir que no tota paraula basteix noves realitats, si més no a països com Nicaragua, on, com bé diu Eduardo Zepeda-Henríquez, «la història es fa desfent-la».

Basteixen mons la poesia i la literatura de Claribel Alegría, Gioconda Belli, Sergio Ramírez i Ernesto Cardenal, perquè els «nicas» som capaços d’obrir les nostres ments a la imaginació, però no gens al debat polític sobre la realitat del nostre país. Per això no va alçar el vol la paraula política de Sergio, quan, el 1996, va muntar el seu Rocinante per participar com a candidat a les eleccions presidencials d’aquell any, amb un programa orientat a aprofundir, amb justícia i llibertat, la reconciliació de Nicaragua iniciada per la presidenta Violeta Barrios de Chamorro, després de la dolorosa experiència de la revolució sandinista els anys vuitanta.

«Tinc més lectors que electors», va sentenciar Sergio Ramírez, confirmant que fer política o escriure sobre política a Nicaragua és llaurar el mar.

Davant d’aquesta «amenaça», vam optar per triar Arnoldo Alemán, un dels presidents més corruptes en l’extraordinària història de la corrupció a Nicaragua, que ens va oferir una cosa un xic més «viril»: esborrar del mapa els sandinistes. Amb gran saviesa, el nostre Premi Cervantes va descavalcar i va optar per la literatura i per retirar-se de la política. «Tinc més lectors que electors», va sentenciar, confirmant que fer política o escriure sobre política a Nicaragua és llaurar en el mar.

 

Un país de sords

Perquè la paraula política alci el vol ha de ser escoltada, analitzada i debatuda. I Nicaragua és un país de sords, educats a l’escola del dogma religiós, que ens ensenya a creure veritats absolutes i a ignorar el que per endavant decidim no escoltar. Per això el dubte, que resulta d’atendre el que diu l’«altre» que ens refuta, està proscrit a la vida política del meu país.

He de confessar que jo vaig seguir, en part, el consell de Bolívar quan, a la dècada de la revolució sandinista, em vaig cansar de sentir-me a dir que jo «no entenia la història» cada vegada que criticava «el Procés» i expressava els meus dubtes sobre la inevitabilitat de la «Victòria» contra «el Ianqui, enemic de la humanitat», frase que entonaven amb fervor religiós els revolucionaris sandinistes al seu himne. Vaig fer la maleta i amb la meva família ens vam traslladar al naturalment fred, però humanament càlid, Canadà.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.