Fa un quart de segle, pocs dies abans del Nadal de l’any 2000, un professor de la Universitat Hebraica opinava que Yasser Arafat era un bon tàctic, però un mal estrateg –el juliol abans havien fracassat les converses de Camp David per fer realitat la solució dels dos Estats i a la tardor havia esclatat la segona Intifada–, i diferents membres del Govern israelià feien córrer la idea que les negociacions havien quedat a un pas de la pau.

El mateix professor, quinze anys més tard deia sense reserves que l’alternativa als dos Estats era la institucionalització d’un enfrontament sense treves, d’un «veïnatge armat degradant». Vet aquí on som, enmig d’un genocidi difós en directe pels mitjans audiovisuals i les xarxes socials, preguntant-se una part cada vegada més gran de l’opinió pública quins són els límits de l’excepcionalitat israeliana, si és que té sentit aplicar aquest concepte a la realitat d’Israel 77 anys després de la seva creació.

Aquesta excepcionalitat fa referència a les circumstàncies del naixement d’Israel des del punt de vista polític, social i cultural després de la Xoà (l’Holocaust), però també a la relació entre l’Estat fundat el 1948 i el judaisme, al seu arrelament a un entorn hostil i a unes particularitats primigènies que, se suposa, l’alliberen de ser jutjat amb els mateixos paràmetres que la resta d’Estats i l’autoritzen a actuar al marge del dret internacional –l’ocupació i annexió de territoris, per exemple– i de les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, sistemàticament incomplertes. Forjat tot plegat en el gresol del sionisme, una forma de nacionalisme filla del nacionalisme romàntic europeu amb dosis intensives de laïcisme.

El cas és, però, que bastant abans que Theodor Herzl (1860-1904) publiqués el 1896 Der Judenstaat havien ocupat un espai ideològic considerable teòrics d’un sionisme confessional, rabins gairebé tots, que van mantenir l’alè d’un destí mitològic: el del poble elegit per establir-se en una terra promesa per Jahvè a Abraham (l’Israel esmentat a la Bíblia a partir del Gènesi).

 

Un propòsit deshumanitzador

Aquesta idea del poble predestinat es va completar des de les primeres onades migratòries cap a Palestina amb dues idees preconcebudes, molt lligades a la tradició cultural europea: l’orientalisme, que presentava i encara presenta el món àrab-islàmic i més enllà com a espais on és legítim portar-hi una certa idea civilitzadora, i la feina propagandística de personatges com l’escriptor jueu anglès Israel Zangwill, a qui s’atribueix una definició inquietant de Palestina quan encara era una província otomana: «Una terra sense poble per a un poble sense terra». Es miri per on es miri hi ha a la frase un propòsit deshumanitzador dels palestins, d’una comunitat sociocultural assentada des de segles en un territori que és el mateix al qual es va referir David Ben Gurion quan va proclamar: «No som un poble perquè parlem el mateix idioma; som un poble perquè estimem la mateixa terra».

La fundació de l’Estat d’Israel no seria fruit de la reparació de l’Holocaust per la comunitat internacional, sinó la restitució d’un dret històric sense data de caducitat recollit a les Escriptures.

L’anàlisi del cas que fa Pilar Eirene de Prada a Excepcionalidad y otredad en Palestina e Israel presenta l’excepcionalitat com el punt de partida per negar als palestins l’exercici de drets bàsic i consagrar un règim de desigualtats. D’aquí a la concreció d’una versió ad hoc d’apartheid hi ha un pas; d’aquí a legitimar la neteja ètnica de Gaza és molt petita la distància que cal recórrer. Per al sionisme confessional, no cal donar gaires explicacions: Eretz Israel (la terra d’Israel) té un únic propietari consagrat als 24 llibres de la Tanakh, i els jueus d’avui tenen un dret il·limitat a tornar a la llar dels seus avantpassats, malgrat que han passat gairebé dos mil anys des de la diàspora. Donades aquestes explicacions, la fundació de l’Estat d’Israel no seria fruit de la reparació de l’Holocaust per la comunitat internacional, sinó la restitució d’un dret històric sense data de caducitat recollit a les Escriptures.

Sense forçar gaire la mà, és relativament fàcil trobar un vincle emocional entre l’excepcionalitat israeliana i la convicció molt estesa als Estats Units que la gran potència ha de complir una missió universal. Autors com Alain Frachon i Daniel Vernet l’atribueixen a una suposada «Amèrica messiànica» a partir de manifestacions com la del neoconservador Michael Ledeen (1941-2025), membre durant un temps del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units: «Per sobre de tot encarnem una visió messiànica que sortirà victoriosa; som un país messiànic. I el nostre missatge al món és la nostra visió messiànica: el triomf de la llibertat a tot el món. És una cosa que forma part del nostre ADN.»

 

Eines de cohesió

És a dir, el suport transversal que l’opinió pública dels Estats Units dona a Israel –i que la Casa Blanca manté amb petites diferències segons el tarannà de cada president– no s’explica només pel pes del lobby jueu conservador, sinó per una certa identificació amb el llegat dels ancestres: tornar a la terra dels avantpassats, en un cas; difondre la democràcia liberal, en un altre. Importa poc si aquestes dues fites són o no una mera entelèquia; han estat fins ara útils com a eines de cohesió a Israel i als Estats Units, i en una època de populismes desfermats com la present, ho són encara més.

Per si això no fos prou, el paper d’Alemanya aporta una dosi important d’excepcionalitat a l’ethos israelià, que té efectes paralitzants a Europa a l’hora de fer front i fixar una posició unitària en relació amb el genocidi de Gaza. En un article de Sami Naïr publicat a principis de juny a El País, es pregunta el politòleg: «Com i què respondre quan el creditor del deute [el d’Alemanya amb els jueus] esdevé vector d’un nou mal extrem, encara que no comparable a l’Holocaust com a crim únic i inimaginable?» I diu més endavant: «El veto per part d’Alemanya a qualsevol decisió comuna d’Europa per condemnar aquesta massacre israeliana no només fa d’Europa, també víctima del nazisme, una entitat corresponsable del passat ombrívol d’Alemanya, sinó que impedeix als europeus de dotar-se d’una identitat independent tant davant de l’exterior com respecte a la memòria interna de cadascun d’ells.»

El fet que els descendents de les víctimes de l’Holocaust siguin ara els victimaris fa que l’excepcionalitat sigui una referència inadmissible.

El fet que els descendents de les víctimes de l’Holocaust siguin ara els victimaris, amb plena consciència de voler-ho ser, fa que l’esmentada excepcionalitat sigui una referència inadmissible, fins i tot si la justificació final dels governants alemanys és que cal garantir la seguretat d’Israel. Perquè el que de debò la fa trontollar a partir dels Acords d’Abraham (2020) i de la claudicació de diferents països àrabs –tot pensant fer negocis amb Israel– davant les pressions de la primera Administració de Donald Trump, és l’obstinació de Benjamin Netanyahu i els seus socis d’extrema dreta de fer realitat el gran Israel, de la Mediterrània al Jordà.

Amb l’impacte geopolític que això té a la regió, el seu potencial desestabilitzador i la impossibilitat que la Lliga Àrab, condicionada en tot i per a tot per l’Aràbia Saudita, piloti la nau cap a una entesa global del món àrab amb Israel. Com es va dir al congrés dedicat a la situació a Palestina, celebrat a Barcelona a finals de primavera, no hi ha alternativa a la creació d’un Estat palestí a Cisjordània i Gaza, perquè del vell projecte de fer de Jordània l’Estat palestí per defecte no en volen saber res ni els jordans d’ascendència beduïna, ni els palestins-jordans, ni els palestins dels territoris ocupats. L’excepcionalitat israeliana, fins i tot amb el suport dels deliris neoimperials de Trump, no dona prou per a imposar una solució de laboratori, amb el record tràgic del setembre negre (1970) al fons de l’escenari.

En una data tan llunyana com 1981, els reputats historiadors alemanys Wolfgang Benz i Hermann Graml veien «difícil trobar una solució constructiva per al conflicte del Pròxim Orient», atesa la confluència de factors regionals, estratègics, econòmics, religiosos i de tota mena després de quatre guerres araboisraelianes –1948, 1956, 1967 i 1973–, més l’esglai que va travessar Occident de punta a punta amb l’embargament àrab del petroli, una situació insòlita que va portar Henry Kissinger a concloure que si es repetia la utilització de les exportacions de l’or negre com a arma de pressió política, els Estats Units haurien d’intervenir directament a la zona.

 

Israel, estat número 51

L’encreuament de dades de tota mena va reforçar la doctrina de l’aliat necessari aplicada a Israel; va agafar volada l’ocurrència que Israel era l’estat més o menys encobert número 51 de la Unió. Els Estats Units es van ocupar de subratllar l’excepcionalitat d’Israel, que es va consagrar com la clau de volta de tot el dispositiu de seguretat dissenyat per la Casa Blanca per al Pròxim Orient en plena guerra freda i que segueix sent bàsicament vigent.

El resultat més visible de totes les crisis encadenades fins avui és la militarització extrema dels esperits a banda i banda de la divisòria i el sotmetiment asfixiant de la societat palestina. S’ha esvaït la hipòtesi exposada per Shlomo Ben Ami a principis d’aquest segle d’una possible pau dels valents, que per als que l’aconseguissin havia de significar el final de la seva vida política, atès que no és possible la pau per unanimitat, sinó la imposada per líders decidits.

L’enfonsament del sistema de partits a Israel ha fet que els profetes de l’anihilació de l’adversari s’hagin apropiat dels altaveus.

L’enfonsament del sistema de partits a Israel, promogut pels fundadors, ha fet que els profetes de l’anihilació de l’adversari s’hagin apropiat dels altaveus; la lluita acarnissada per acabar amb Hamas és més que possible que doni forces renovades als islamistes al si d’una població inerme, condemnada al setge de la fam i a la carnisseria diària de l’estratègia israeliana de terra cremada. Mentrestant, l’alliberament dels ostatges del cop de ma gihadista del 7 d’octubre de 2023 és més incert que mai.

La capacitat desestabilitzadora de tot plegat és inabastable mentre els Estats Units abonin el dret d’Israel a ser un Estat diferent de la resta amb obligacions diferents. Alguns episodis inesperats com la suspensió d’un viatge del vicepresident J.D. Vance a Israel tenen un valor molt petit per més que alguns analistes els interpretin com un senyal que les coses no van tan bé com sembla entre Trump i Netanyahu. La doctrina de l’aliat necessari preval sobre qualsevol altra consideració. La història és plena de petits indicis de desgrat amb el Govern israelià, però no hi ha hagut mai la més petita sensació que les coses podien canviar.

La realitat és que el respecte a l’excepció israeliana és una de les constants vitals invariable a la política exterior dels Estats Units, per més que diferents mitjans liberals hagin detectat símptomes d’incomoditat a la Casa Blanca, «la sorpresa més gran de Trump 2.0 amb diferència», segons la revista The New Republic. Fins i tot és possible que el geni hagi sortit del llum d’Al·ladí, però això ha passat altres cops, amb els Estats Units anant darrere els esdeveniments, sense que, al cap i a la fi, es posés en discussió el reconeixement de l’excepcionalitat israeliana a l’hora de la veritat.