Barcelona ha sigut víctima d’una tempesta perfecta en la qual s’ha demostrat que el virus més contagiós és el de la por. Vista l’evolució última del coronavirus covid-19 podem pensar que la suspensió del Mobile World Congress ens ha lliurat d’una situació d’histèria que ara seria molt difícil de gestionar, però això no treu que fos l’adequada en el moment en què es va prendre. De fet, el reguitzell d’anul·lacions per por al contagi del coronavirus és el darrer i més il·lustratiu exemple de les vulnerabilitats de l’economia global en un temps en què els virus viatgen en avió i les amenaces més llunyanes poden ser percebudes com a molt properes.

Infodèmia és el nou terme escollit per descriure aquest nou fenomen en què l’excés d’informació, la propagació de rumors i conjectures i el tractament alarmista de les dades provoquen una reacció desmesurada en la qual les emocions passen por davant de la raó i la ciència. El resultat és que l’espiral reactiva multiplica les pèrdues i afegeix patiment al que ja de per si pugui causar la mateixa epidèmia.

A diferència de Venècia, que va suspendre el seu carnaval després que es detectessin focus d’infecció ben a prop, quan els organitzadors del Mobile van decidir suspendre el congrés, l’epidèmia de coronavirus estava circumscrita a la Xina i no hi havia a Barcelona més risc de contagi que a qualsevol altre indret del món. L’epicentre estava a la regió de Hubei, sotmesa a una estricta quarantena que impedia entrar o sortir de la zona acotada. En aquell moment hi havia 60.000 infectats i dels 1.369 morts registrats, 1.310 es van produir a la mateixa Hubei. Fóra de la Xina només s’havien comptabilitzat 525 contagis i dos morts.

És cert que l’arribada a la capital catalana de 110.000 congressistes de tot el món, entre ells 6.000 procedents de la Xina, suposava una concentració excepcional en un recinte tancat, però no representava més risc, pel que fa al coronavirus, que el de qualsevol gran aeroport de trànsit del món. El més concorregut, el d’Atlanta, rep cada dia 293.000 passatgers i el de Heathrow, a Londres, 219.000, és a dir, gairebé dos Mobile cada dia. Malgrat això es va desencadenar la mateixa reacció preventiva que ja havíem vist en les emergències sanitàries globals anteriors, la del SARS el 2003, la grip aviar el 2005 i la grip A del 2009. Cal preguntar-se, per tant, quines són les dinàmiques que es generen en aquests casos i per què acaben passant per sobre de la racionalitat i de l’evidència científica.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Quan els organitzadors del Mobile van decidir suspendre el congrés, l’epidèmia de coronavirus estava circumscrita a la Xina.

El primer factor a tenir en compte és el comportament dels mitjans de comunicació. En totes aquestes crisis, la cobertura informativa ha alimentat l’alarmisme que ha portat a prendre decisions injustificades. Òbviament, la incertesa que comporta una amenaça sanitària global és un poderós ingredient per a una cobertura mediàtica excepcional. El degoteig d’esdeveniments permet un seguiment permanent que alimenta l’expectació i satisfà alhora la necessitat d’audiència dels mitjans. En aquesta ocasió, la majoria han intentat contenir-se, però fins i tot aquells que han fet una cobertura més rigorosa han caigut en una evident contradicció entre la forma i el fons. Mentre deien que no calia caure en l’alarmisme, el desplegament informatiu, amb recompte permanent i creixent de morts, denotava just el contrari. Observem com després del pic d’atenció que coincideix amb la suspensió del Mobile, la cobertura sobre l’epidèmia va caure notablement, just fins que, amb l’aparició d’un brot a Itàlia, el perill es va acostar i van tornar a créixer la cobertura i l’alarma.

 

El pitjor escenari possible

En aquests casos, un dels factors distorsionadors és la gestió dels temps. El moment de màxima expectació i demanda d’informació es produeix al començament, just quan hi ha menys dades i més incerteses. La resposta científica a les incògnites, per ràpida que sigui, triga sempre un temps que s’omple sovint d’hipòtesis i conjectures. A tot això cal afegir-hi que en aquests tipus de crisis els experts en salut pública treballen normalment amb projeccions. Per poder calibrar l’estratègia d’intervenció i les necessitats a cobrir solen dissenyar diferents escenaris d’evolució. És només una eina de treball dels epidemiòlegs, però sol contribuir a l’espiral alarmista perquè els mitjans, seguint la seva dinàmica interna, tendeixen a situar-se sempre en el pitjor escenari possible.

L’alarmisme que es genera als mitjans es contagia ràpidament a la política. Les informacions impacten tant sobre la ciutadania, sempre molt sensible a qualsevol amenaça, com sobre els polítics que han de gestionar l’emergència. I no està clar que estiguin vacunats contra la síndrome de la hipereacció preventiva que hem vist en crisis anteriors si l’epidèmia s’allarga i s’estén. De fet, en el moment de tancar aquest article, el virus havia arribat a Itàlia, i Brussel·les ja advertia sobre el perill d’una cascada de decisions unilaterals, com el tancament de fronteres, que podia ser més perjudicial que beneficiós.

Com més atenció i més espai informatiu es destina a la crisi sanitària, més intensa es la pressió que perceben les autoritats. Llavors entra en joc un altre factor distorsionador: la tendència a l’anticipació que caracteritza la cultura política de les societats riques avançades, que mostren una considerable aversió al risc. Sempre pendents de l’evolució de l’opinió pública, en una situació d’alarma i incertesa com és el risc de pandèmia, els polítics es veuen sovint abocats a prendre mesures que responen més a la voluntat de protegir-se contra possibles acusacions d’imprevisió en el futur, que a necessitats objectives del present.

Tots aquests factors han entrat en joc en les successives crisis sanitàries globals que hem viscut fins ara. En realitat tot ve d’un temor latent que es pugui repetir una epidèmia tan mortífera com va ser la grip espanyola (pel virus H1N1) que al 1918 va matar més de 60 milions de persones. Els temors es disparen cada cop que apareix una soca nova del virus de la família influença del tipus A, o una soca que infecta animals i passa als humans, com ara passa amb el coronavirus. El perill prové del fet que, tractant-se d’un patogen nou, no existeix immunitat prèvia i obtenir una vacuna requereix temps. De fet, després de la grip espanyola es van produir dues grans pandèmies: la grip aviar de 1958 (H2N2), que va causar un milió de morts, i la grip de Hong Kong (H3N2) que, el 1968, en va causar 800.000.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.