Ara soc aquí

Ara soc aquí, i he d’adaptar-me als temps que corren. Hi ha dues èpoques crucials a la vida. Aquests dos moments són la infància i la vellesa, la senectut. La infantesa i la vellesa comparteixen una característica: la dependència, la necessitat que algú altre tingui cura de nosaltres. Si els infants no han de ser adults abans d’hora, podríem dir que les persones grans no han de ser uns adults caducats. Ben al contrari, fer-se gran vol dir tenir temps per reflexionar, per pensar serenament, aprofitar un feix d’experiència adquirida al llarg de molts anys. Ara soc aquí perquè els primers cinquanta anys de la meva vida tenen molt a veure amb tot el que passarà la resta de la meva vida.

La societat moderna renega del procés d’envelliment, com si fos un tabú o una malaltia. En realitat, per a moltes persones és un gran art poder envellir amb optimisme i qualitat de vida. Se sol atribuir a la vellesa una connotació negativa i de deteriorament. És, potser, inevitable. Però saber envellir bé és acceptar els canvis inherents a aquest procés i treure el màxim profit del que es té. Tenim tot l’aprenentatge de la vida per poder aplicar-lo a nosaltres mateixos i al nostre entorn, fent-hi aportacions i creixent junts.

Hem de parlar d’una pedagogia de l’envelliment que parteix del paradigma que envellim al llarg de la vida. Potser en altres èpoques la humanitat valorava molt poc la vellesa, els vells s’hi resignaven, la societat dominant feia que assumissin el seu rol purament passiu sense incomoditat. Però el nostre és el temps de l’individu, de la consciència plena de la seva autonomia funcional i de pensament i veure’ns relegats per un prejudici social d’edat ens revolta cada cop més.

S’haurà de coordinar i reinventar un procés i una aliança amb les generacions més joves per donar sortida a tot el que la humanitat necessitarà.

El nostre procés d’envelliment ve sense instruccions; en un context d’augment de l’esperança de vida que ens porta a viure velleses cada cop més llargues i complexes, amb molts aspectes importants a tractar, com la soledat en què viuen moltes persones grans, la sostenibilitat econòmica de les pensions, les noves formes de convivència, la memòria i la nostàlgia, la globalització, la desigualtat, i també el canvi climàtic. Saber-nos-hi adaptar serà clau per tenir una qualitat de vida acceptable.

L’augment de l’expectativa econòmica i social en la societat actual ha fet créixer els anys viscuts molt més enllà del període vital dedicat a l’activitat productiva. A partir de 2040, al nostre país seran majoria les persones més grans de 65 anys. Això significa que s’haurà de coordinar i reinventar un procés i una aliança amb les generacions més joves per tal de donar sortida a tot el que la humanitat necessitarà. Caldrà pensar no solament en la visió assistencial de les persones grans, sinó també en un sistema que promogui la inserció activa en les dinàmiques socials, incloses molt especialment les productives.

La pràctica de la democràcia descansa en un equilibri subtil que s’ha de respectar: es basa en la dignitat absoluta dels individus, en un reconeixement recíproc. Aquest reconeixement digne dels humans es veu actualment en l’interès manifest de diferents grups, persones, moviments, i també institucions que estan iniciant reflexions totalment obertes per fer front al fenomen. És un procés d’una enorme complexitat que està afectant tota la societat: l’envelliment de la mateixa societat, la longevitat de les persones.

Mil·lennis de vida humana i dècades d’experiència democràtica ens doten de recursos per a afrontar l’etapa més accelerada de concentració de persones grans a pobles i ciutats. Avui, ens juguem l’èxit o el fracàs d’un model de convivència establert que ha de ser segur, productiu i atractiu. Tenim, avui, mitjans perquè les persones grans puguin desenvolupar els seus projectes de vida i aquest plantejament s’ha d’aplicar també als col·lectius que afecten el seu entorn i la seva comunitat.

Valors adquirits

Ara soc aquí, he arribat aquí, per difondre valors adquirits al llarg de la vida. Els valors actuen com a guia per a les nostres decisions i el nostre camí en la vida. La convivència exigeix un conjunt de valors compartits mitjançant un diàleg públic inclusiu. Valors que inclouen el reconeixement de la dignitat de la persona, la igualtat, els deures envers el col·lectiu, la responsabilitat, la tolerància, la transparència, la cultura de l’esforç o el pensament crític. En un entorn de diversitat cultural i generacional, les persones grans poden contribuir a establir valors ètics compartits.

És imprescindible conscienciar la societat per implicar-la en un procés que haurà de conduir a la formació d’unes noves majories que facin possibles les transformacions necessàries per fer front a l’envelliment dels individus i de la mateixa societat. És el moment per iniciar un debat i un treball en comú, per inventar i posar en pràctica noves modalitats, noves formes d’acció cívica entorn de l’envelliment de la població. Ara mateix, la nostra societat afronta la vellesa d’una manera equivocada que fa que hi perdem tots, individus i col·lectius. Per això, pensar la societat des de la longevitat pot ser un potent motor de canvi; hem de tenir la capacitat d’iniciar un projecte pensat per la societat, la més multigeneracional que hàgim tingut mai, una societat on conviuen, almenys, cinc generacions diferents. Hem de tenir clar que el fet que coincideixin no vol dir que interactuïn o cooperin entre si.

És un nou enfocament que ha de facilitar la solució dels reptes econòmics, socials, culturals dels ciutadans de les properes generacions. Cal agrupar energies diverses, per crear escenaris de trobada i interacció per a les relacions entre edats, i, sobretot, per superar els desafiaments que ens planteja la longevitat i que alhora són oportunitats de canvi per a tota la societat. L’envelliment de les persones ha de seguir mantenint intacta la sociabilitat de la vida adulta, la seva autoorganització, la seva capacitat relacional, la seva participació social i la seva capacitat de comunicació.

Ara soc aquí perquè el cos està cansat, s’ha gastat, s’ha fet vell. Saber acceptar això costa. Una bona part de la vida està condicionada per les circumstàncies, però una altra part, molt important, deriva de les nostres decisions que donen sentit a la trajectòria vital. L’important no és només el que es té o el que es fa aquí i ara, sinó també el que és fruit del que s’ha fet o del que encara es pot fer.