El 20 de febrer del 1909, el poeta Filippo Tommasso Marinetti publicava a Le Figaro un escrit que es considera el punt de partida del moviment futurista. Hi podem llegir: «un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d’alè explosiu…, un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia». Poques setmanes després, el 9 de juny, setze cotxes amb 37 cavallers i 20 dames de la societat catalana feien la seua aparició per la ciutat de València. Els Hispano–Suiza, descapotables i d’uns 60 cavalls, havien fet el viatge entre Barcelona i la capital valenciana per participar en un dels actes de l’Exposició Regional Valenciana.

La premsa del moment va recollir el fet de la següent manera: La caravana sirvió principalmente para afirmar los lazos de fraternidad y convivencia entre Valencia y Barcelona. Los catalanes entraron en la ciudad luciendo en sus coches banderas valencianas y nuestro público les ovacionó… Les relacions entre valencians i catalans s’afermaven sobre un dels més evidents objectes de modernitat d’inicis del segle XX: l’automòbil.

Aquesta anècdota em serveix per a exposar la meua tesi: les relacions entre el País Valencià i Catalunya no es podran interpretar mai de manera correcta des de l’òptica exclusiva de les idees polítiques, ni tan sols diria jo des del camp de les idees. Per dir–ho d’una altra manera, per poder fer–se un pensament cabal d’aquesta relació cal anar més enllà de les formulacions ideològiques per capbussar–se de manera decidida en els interessos materials, en el quadre geopolític —cal dir que qualsevol relat sempre remet al mapa, com diu Antonio Campillo—, i en la tendència geoeconòmica que ens envolta.

En bona lògica, el corol·lari d’aquest punt de partida no pot ser altre que algun dia tots hauríem de reconstruir aquesta història de relacions a través d’objectes, processos materials i interessos comuns i no sols de llibres, discursos i formulacions ideològiques. En aquest «museu d‘objectes» que podrien resumir les relacions contemporànies entre València i Catalunya podríem començar exhibint aquells Hispano-Suiza dels marquesos d’Alella, dels Mir, dels Garriga Roig, dels Giné, dels Bosch, dels Solà i Sert, dels Puig i Saladrigas que arribaren a la ciutat de València el 1909. I podríem continuar mostrant una peça de seda i una altra de cotó sobre les quals el valencià Jeroni Merelo volgué construir, a principis del segle XIX, un pool d’interessos comuns del tèxtil valencià i català.

PUBLICITAT

O podríem pujar a un tramvia, perquè el primer vehicle d’aquell tipus a circular per València, un 1875, fou fruit d’una concessió a la Societat Catalana de Crèdit. O ensenyar un tren, perquè la locomotora que impulsà, el 1884, el primer tramvia d’Horta a la Sagrera havia estat construïda al taller de La Primitiva Valenciana. O contemplar una rèplica de l’estàtua de Jaume I a València, obra de l’escultor català Agapit Vallmitjana el 1886. O admirar la proa d’un vaixell de Transmediterrània, companyia naviliera nascuda per fusió de dues empreses catalanes i dues de valencianes el 1916. O manipular els estris de les drassanes d’Unión Naval de Levante, empresa en la qual va tenir una gran participació Astilleros de Tarragona (1924). O accionar una de les màquines construïdes a MACOSA, nascuda el 1947 arran de la fusió de Construccions Devís (València) i l’antiga Can Girona (Barcelona). O aixafar una porció d’asfalt de l’autopista de la Mediterrània AP–7 (avui menys de peatge que abans), vincle de l’economia catalanovalenciana… O col·locar entre tots una travessa del ferrocarril del Corredor Mediterrani, evidentment. Interessos comuns? Tota una història!

I una part d’aquesta història, per duplicat. L’aventura del Corredor Mediterrani, al voltant de la qual s’han produït contactes de grups econòmics i socials i que conjuminen els esforços més notables d’empresaris, acadèmics i societat civil catalana i valenciana, disposa de precedents il·lustres: el 1930 els alcaldes de València i Barcelona acordaren treballar plegats per interessar-se davant del govern i les companyies ferroviàries responsables com a resposta a la notícia de la possible arribada del tren d’amplada internacional de París a la capital comtal. No sols calia aconseguir–ho, sinó que en calia la continuació fins a la capital valenciana.

Amb aquest preàmbul he volgut mostrar que, certament, les afinitats culturals i polítiques que, per exemple, a partir del 1962 —per posar la data d’edició del Nosaltres, els valencians de Joan Fuster—, han esdevingut centrals en la formulació d’aquests lligams, s’han de complementar necessàriament amb una relectura dels interessos comuns que, si m’ho permeteu, ja s’havia formulat de manera acadèmica trenta anys abans de Fuster, concretament el 1932.

En aquell any —el mateix en què els valencians certificaven la unitat de la llengua amb la signatura de les Normes de Castelló, any prodigiós!—, l’economista reusenc Romà Perpinyà Grau, secretari del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, emetia un clarivident missatge amb la seua conferència titulada «L’interès col·lectiu  econòmic a Catalunya i València».

Aquella conferència certificava, d’una manera formal, el que ja es practicava des de feia temps: l’existència d’una Commonwealth d’interessos nascuda del quadre econòmic i territorial on convivien totes dues societats. No obstant això, sovint les relacions entre valencians i catalans han estat analitzades de manera quasi exclusiva pels discursos…, o per la seua absència. És, al meu entendre, una errada de perspectiva.

Globalització i interessos comuns

Tanmateix, cal preguntar–se si aquesta visió d’històries passades té, a les portes de la tercera dècada del segle XXI, cap significat. Doncs, pense que sí. En primer lloc perquè aquest tipus d’aproximació permet oxigenar la relació entre catalans i valencians ampliant–ne la perspectiva, a més d’alleugerir la pesant dimensió política i polititzada, no mai gaire fructífera, i eixamplar el camp de les afinitats culturals. Immersos en un canvi d’òptica, propose passar del discurs retòric a la realitat dels fets, de la idea a l’objecte, de la condició etèria a l’interès material, de la fantasia política, la fantapolítica, a l’agenda dels interessos comuns.

A mesura que el món s’ha contret, la gamma d’interessos comuns entre Catalunya i el País Valencià s’ha anat enrobustint.

La globalització recent ens acompanya en aquest reenfocament. Ha deixat encara més nua la realitat que les lluites de campanar entre ciutats —o entre ports—, esdevenen polèmiques bastant estèrils en comparació amb la nòmina de competidors globals que truquen a casa nostra. A mesura que el món s’ha contret, la gamma d’interessos comuns entre Catalunya i el País Valencià s’ha anat enrobustint. Siguem clars: la competència entre els ports de València i Barcelona es veu amb una altra llum si posem el focus en la lluita entre façanes portuàries mundials i, per tant, elevem la competició al combat entre Pacífic, Atlàntic i Mediterrània.

PUBLICITAT

Les rivalitats entre fires comercials o serveis financers es dilueixen si entenem que s’estan construint a Europa grans regions econòmiques que estan començant a guiar els camins de molts Estats de la Unió Europea, esdevenint nous instruments de recomposició territorial i econòmica. La batalla per la ubicació d’una fàbrica deixa de tenir tanta significació si comprenem que el futur industrial —automobilístic, per exemple—, depén més aviat de les bones comunicacions generals d’aquella gran regió econòmica i del pes formatiu de la seua població dins l’escenari global, que dels accessos concrets de cada factoria i de les ajudes que puga rebre d’una autoritat.

Amb aquesta perspectiva, no sembla estrany que avui l’anticatalanisme polític a València s’acoble perfectament a la frase marxista que la història sempre es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia i la segona com a farsa. I cal advertir que, des de Catalunya estant, la condescendència de tracte amb els veïns del sud i una certa lleugeresa en el judici no fan sinó demostrar la incapacitat d’entendre que gairebé tots els processos econòmics i geopolítics actuals han desbordat l’escala del Principat i que cal forjar aliances per a créixer cap enfora, vist que el creixement cap endins ha produït ja tot el que havia de produir.

En xarxa

Porte més de vint anys escrivint sobre les relacions entre Catalunya i València i em reafirme en el pronòstic: com més aviat oblidem velles maneres d’analitzar aquesta relació i deixem al marge la fantapolítica, més aviat n’obtindrem beneficis. I per això pense que el camp de les infraestructures, com el Corredor Mediterrani, pot jugar un nexe entre nosaltres, però també entre nosaltres i la resta d’Europa (fet que considere encara molt més rellevant!). Passatgers i mercaderies en amplada internacional per la vora de la Mediterrània trenquen el mapa radial d’Espanya, especialment el mental, fa més competitives les nostres exportacions en un mercat global i consolida les nostres indústries i ports. I sobre aquesta columna vertebral, les ciutats, la xarxa urbana.

Passatgers i mercaderies per la vora de la Mediterrània trenquen el mapa radial d’Espanya, especialment el mental.

Avui se’ns exigeix un canvi d’escala: així com als anys setanta i vuitanta del segle XX es va abandonar el plantejament municipalista per endinsar–se en la concepció metropolitana, ara cal desenvolupar l’escala de regió urbana multipolar. En altres paraules, cal trobar una nova escala adient per als nous temps. I ací, Barcelona i València (però també la resta de ciutats de l’eix mediterrani) haurien de procedir a configurar–se en pols essencials d’una gran regió euromediterrània, una xarxa de nuclis connectats per infraestructures de gran capacitat com el Corredor Mediterrani. Espanya en xarxa, Catalunya i València en xarxa, Europa en xarxa.

Sembra, temps i respecte

Les relacions d’interessos comuns i d’aventures compartides entre el País Valencià i Catalunya sempre s’han caracteritzat per la seua sensibilitat envers el context geopolític i econòmic general. Per això, ara s’imposa una política amb la mirada posada en la Unió Europea i en un Estat espanyol plural i en xarxa. Sorgeix així la possibilitat d’un «tercer espai», una mena de distància mitjana entre extrems, un espai possibilista per al qual caldria dissenyar una cartografia i una política específica encara per fer.

En el nostre cas, això no es farà mai des de posicions retòriques, ni amb autoenganys. Tampoc fent del camp de les idees, les banderes i els discursos l’únic escenari on desenvolupar aquests vincles. Aquesta perspectiva que propose —i que fa anys que practique—, implica que la dimensió política i l’afinitat cultural, tradicionals bastions d’aquests llaços, han de permetre nous protagonismes, especialment en el camp dels empresaris, els acadèmics i la societat civil. Faig, doncs, una crida a reconstituir les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Reconstituir-les com es reconstitueix la coberta vegetal d’una superfície denudada per l’infortuni. Amb paciència, temps, sembra i molt, molt de respecte.