Catalunya assoleix els sis milions d’habitants l’any 1983, després de dues dècades de ràpid creixement demogràfic i econòmic. La fita queda gravada en l’imaginari col·lectiu per la campanya institucional de la Generalitat i serveix per definir la voluntat i la capacitat de ser del país i també de l’economia. Sí, en economia la mida importa i aquesta passa a ser comparable a la dels veïns de referència, com les regions del sud d’Alemanya, del nord d’Itàlia i del sud-est de França.

Malgrat la grisor, i les anades i vingudes, els anys 60 i 70 l’economia catalana havia agafat una embranzida que ara pot semblar inevitable. Imparable. En vint anys la mida de l’economia es multiplica i la renda per càpita arriba a més del doble. Però el pas del temps no hauria de desdibuixar les dificultats que també cal superar. Tot plegat defineix un èxit que és col·lectiu i es converteix en la base de la recuperació de l’autoestima que també impulsa l’economia. Les llars catalanes tornen a mirar cap al nord amb la confiança que el camí s’ha reenfocat en la direcció correcta.

L’economia creix gràcies a l’augment de la població. En dues dècades s’incorporen dos milions de persones. Un salt vertiginós, del 50 %. Com més persones, més activitat econòmica. Però sobretot l’economia creix gràcies a les millores constants i abundoses d’un teixit productiu amb una base industrial sòlida i que és pal de paller del teixit social. Sobretot, el creixement beu de la font màgica del progrés econòmic: la productivitat. El dinamisme demogràfic i econòmic es conjuguen i es retroalimenten per donar l’embranzida definitiva a tota una generació.

Un cop assolida la fita demogràfica, la dinàmica poblacional i l’econòmica es deslliguen. Els anys 80 i 90 Catalunya és el país dels sis milions. Així es defineix. La població a penes creix. Durant dues dècades ha avançat a raó de noranta mil persones l’any. Ara el ritme baixa a trenta mil. Però l’embranzida es consolida i l’activitat no afluixa. La incorporació al món laboral de les dones i les persones nouvingudes empenyen una economia que es manté dinàmica i es torna inclusiva. Qui viu a Catalunya també hi treballa. L’ocupació augmenta del 33 % al 49 % entre els anys 1983 i 2003. L’economia catalana s’apropa als estàndards europeus. La base industrial comença a esllanguir-se i l’activitat es terciaritza. El pal de paller es corca per dins, però encara llueix i es passeja. El camp per córrer és ampli. La font màgica continua brollant a dojo. El PIB per hora treballada augmenta un 1,7 % anual de mitjana.

Així, entre els anys 80 i 90, l’activitat econòmica se segueix multiplicant i la renda de les llars gairebé es torna a doblar. El progrés és sostingut i diferencial, es percep i és compartit. El nord s’apropa, gairebé es pot tocar. Al tombant de segle, el 2003, el PIB per càpita de Catalunya atrapa el de Midi-Pyrénées i el de Provence-Alpes-Côte d’Azure. La distància amb el del nord d’Itàlia i el sud d’Alemanya es redueix a la meitat. La convergència amb les regions de referència sembla factible. L’economia catalana es podria situar entre les capdavanteres d’Europa en poc temps. La il·lusió no té fronteres, és olímpica.

 

Divergència i frustració

Amb el canvi de segle, els camins de la demografia i l’economia es retroben, però no es relliguen. A partir del 2003, l’augment de la població agafa volada i els següents vint anys creix a raó de seixanta mil persones l’any. Però no ho fa de manera sostinguda, avança a batzegades, amb pics que superen amb escreix les cent mil persones, que es concentren a la província de Barcelona, sacsegen l’economia i, evidentment, l’estimulen. Ja se sap, com més persones, més activitat econòmica. Els anys en què això succeeix, la il·lusió revifa. L’empresa catalana s’internacionalitza, però no és capaç d’agafar les dimensions dels grans competidors globals, l’eficàcia de l’administració pública es comença a posar en dubte i la desindustrialització s’accelera. Al seu lloc hi floreixen sectors que se situen a la frontera tecnològica, i que també ajuden a mantenir viva la il·lusió. A Catalunya s’hi segueix fent feina ben feta. Però, sobretot, guanya pes la construcció, primer, i el turisme, després.

Els símptomes de debilitat es multipliquen, però identificar-ne l’origen és difícil. Segurament, cal buscar-los en els grans canvis econòmics i demogràfics que es produeixen al tombant de segle en el context europeu i internacional, i que agafen a contrapeu una economia encara no prou madura. Però les múltiples crisis econòmiques que se succeeixen formen una espessa boira que no deixa veure més enllà del nas. Al final, només la claredat que el pas del temps pot oferir fa evident que a la font màgica hi raja un rajolí d’aigua. El creixement de la productivitat els darrers vint anys ha estat del 0,7 % anual de mitjana, i els darrers deu anys del 0,4 %. La demografia i l’economia no es conjuguen, i la sequera esfilagarsa el teixit social, que es tensa i s’esquinça. Els forats que apareixen centren l’atenció, però els nusos que sostenen la trama resisteixen.

Així, durant les últimes dues dècades l’economia ha crescut esperonada per l’impuls demogràfic, però la millora de la renda de les famílies ha estat escassa. El 2023, el PIB per càpita de Catalunya era similar al de 2007 i amb prou feines superava el de 2003. La millora de les grans xifres econòmiques no és compartida per tota la població. Els col·lectius més vulnerables, especialment els joves, queden enrere. Les regions del sud-est de França i les del sud d’Alemanya s’allunyen. L’economia catalana només s’apropa a les regions del nord d’Itàlia, que encara perden més pistonada. La divergència respecte als veïns de referència es combina amb una creixent frustració. La il·lusió s’esfuma.

 

Dinàmica diferent

El 2024 Catalunya assoleix una nova fita demogràfica: vuit milions d’habitants. Però hi arriba amb una dinàmica ben diferent de la que presentava el 1983 i per reenfocar el camí ara no n’hi ha prou amb mirar cap al nord. Les regions europees amb les quals l’economia catalana s’ha emmirallat durant dècades estan immerses en una crisi energètica i industrial que en el fons és reflex de les dificultats per adaptar-se al nou cicle econòmic. Un cicle econòmic que fa anys que s’intueix, que es comença a notar, però que no arriba.

En aquest interregne, el debilitament de l’economia catalana és més pronunciat que el dels veïns, però de mica en mica es fa evident que la font màgica s’asseca arreu. Als Estats Units també. Als estats que se situen a la frontera tecnològica (Califòrnia, Massachusetts i Nova York) la font segueix brollant a dojo, però només alimenta una minoria. A la resta del país la sequera és europea i qüestiona el seu lideratge econòmic global. Desesperats, proven de posar-hi remei amb l’impuls de polítiques econòmiques heterodoxes. En el passat, les guerres comercials han fracassat i tothom hi ha acabat perdent. Per intentar protegir i impulsar els de casa cal tornar a fragmentar, confrontar i debilitar l’economia global? Aquest no és el camí a seguir, però qui marcarà el que ha de prendre l’economia catalana? La cruïlla s’apropa i el desconcert guanya terreny.

Per no perdre el nord cal reavaluar capacitats, refer esforços i enfortir aliances. Per reavaluar les capacitats cal identificar amb cura els àmbits en els quals l’economia catalana és puntera, i cuidar-los, impulsar-los i assegurar que tenen camp per córrer. Per refer esforços cal disposar dels elements que guiaran el nou cicle econòmic. Catalunya no disposa de les matèries primeres imprescindibles en la nova economia digital. Però sí que pot disposar del coneixement que actuarà de lubricant de la nova economia. L’aigua que farà rodar el molí. I això permetrà que la innovació es dissemini al conjunt del teixit productiu.

L’educació, que sempre ha estat clau, encara ho serà més en el nou cicle econòmic. I cal enfortir les aliances. Internament, ningú no pot quedar enrere. Quan el desconcert guanya terreny, la cohesió social és la primera que se’n ressent. Externament, amb els veïns inseparables amb els quals fa anys que compartim el model econòmic i social. Per reprendre el camí plegats, primer cal tenir present que a la cruïlla no hi arriba ningú sol. Només si l’èxit és col·lectiu es recuperarà l’autoestima que pot impulsar el nou cicle econòmic.