Res de fenomen efímer o d’accident passatger. L’any sencer de la segona presidència de Trump ho ha acabat de confirmar, amb l’accelerada transformació autoritària de la societat estatunidenca i la subversió de l’ordre internacional, resultants de l’aplicació d’un programa unilateralista i antiglobalització de forta empremta nacionalista i populista que no dubta a utilitzar la força sense cobertura constitucional de cap mena. Des que va guanyar inesperadament les eleccions presidencials per primera vegada el 2016, una darrere l’altra han arribat les sorpreses, fins a la sorpresa màxima de la detenció i segrest de Nicolás Maduro a Caracas, en una demostració mil·limetrada que no hi ha límits per a Trump ni res militarment impossible tractant-se dels seus designis presidencials.
Ja va sorprendre la seva victòria inicial a les primàries republicanes, anunci de la transformació del partit conservador en una formació sota el seu control absolut. Encara va sorprendre més el final catastròfic dels caòtics i accidentats primers quatre anys presidencials, quan va deslegitimar el resultat electoral que va portar Joe Biden a la Casa Blanca, va intentar manipular els recomptes i finalment va encoratjar l’assalt tumultuós al Capitoli dels seus partidaris per tal d’intentar evitar el relleu a la presidència.
Investigat i imputat
Trump va ignorar del tot la prova determinant de la democràcia, com és el reconeixement de la derrota per part del candidat perdedor, i va fabricar la llegenda exculpatòria d’un robatori electoral, convertint-la en el dogma republicà exigit als futurs càrrecs de la seva segona presidència. Els vuit anys de la primera presidència i de la travessa del desert des de l’oposició van proporcionar una altra sorpresa: la d’un sistema parlamentari i judicial que no aconsegueix la rendició de comptes ni el càstig penal per a un president investigat i en alguns casos imputat per un centenar de delictes polítics i personals de tota mena, des de fiscals fins a sexuals, passant per l’abús de poder i la desobediència a la justícia, amb dos procediments de destitució parlamentària (impeachment) salvats per les majories mecàniques republicanes i una investigació judicial sobre la col·lusió de nombrosos col·laboradors seus amb els serveis secrets de Rússia.
PUBLICITAT
La clau de volta de la impunitat que ha envoltat Trump des de 2016 i que explica la seva actual acumulació de poder és el control extraordinari del Tribunal Suprem per part del partit republicà aconseguit a partir d’octubre de 2020, durant la primera presidència, gràcies a un Senat teledirigit des de la Casa Blanca. Amb una majoria de sis jutges sobre nou, el juliol de 2024 i en plena campanya presidencial, Trump va obtenir la declaració de la seva immunitat presidencial retroactiva que li va permetre arraconar els casos pendents que l’haguessin pogut portar a la presó fins i tot després de ser elegit president.
La protecció del Suprem
A més d’aquest blanqueig judicial, va comptar amb la protecció del Suprem durant els quatre anys fora de la Casa Blanca amb resolucions dilatòries dels procediments en curs. Aquesta protecció ha continuat durant la segona presidència amb l’anul·lació de nombroses sentències contra els seus decrets presidencials, sota un procediment conegut com a «agenda a l’ombra» (shadow docket), que permet ordres de suspensió cautelar per votació simple, sense necessitat d’argumentació ni debat, posposant per data sovint indeterminada la sentència de cassació, que potser es produirà quan els efectes de l’ordre presidencial ja siguin irreversibles.
Sense el suport dels jutges conservadors no es pot entendre res de la frenètica cavalcada durant els dotze mesos transcorreguts fins ara de la segona presidència, dedicats a la transformació autoritària dels Estats Units i a la demolició de l’ordre internacional. En l’ordre intern, sobretot, el Suprem ha preservat una acumulació de poder en mans del president insòlita en tota la història constitucional del país. Amb el Congrés i el Senat en mans del republicanisme, i totes les agències i organismes independents controlats o disminuïts en les seves competències, ha quedat bloquejat el clàssic sistema de poders compartits gràcies als controls i equilibris (checks and balances) característics de la primera gran democràcia de la història, i ha deixat de funcionar la divisió de poders.
L’acció interna del trumpisme s’ha centrat en el combat contra les migracions, amb la utilització de l’exèrcit, i en el tancament de fronteres i la persecució i deportació de ciutadans indocumentats; la destrucció de l’Estat federal i de les seves polítiques socials, d’igualtat de drets i de medi ambient; i la venjança contra els seus adversaris polítics, especialment els despatxos d’advocats, les universitats, els mitjans de comunicació i els funcionaris judicials i policials que van denunciar i perseguir Trump pels nombrosos delictes comesos durant la seva primera presidència.
PUBLICITAT
En l’àmbit exterior, Trump ha desencadenat un atac en tota regla a l’ordre internacional liberal i a les institucions multilaterals. Amb les seves guerres aranzelàries ha tancat mercats i subvertit el comerç internacional. Els amics i aliats, com Canadà, Mèxic o els països europeus, han estat extorquits i els adversaris i enemics autoritaris han rebut un tractament deferent i gestos d’apaivagament. Amb les seves pretensions pacificadores, ha afavorit Putin i Netanyahu, sense resoldre de debò cap de les dues guerres en curs. En tan poc temps, s’ha produït una reversió d’aliances a favor de Rússia i contra Europa i una divisió del planeta en àrees d’influència. Mai, des de 1945, el món no s’havia sentit tan a prop de la guerra gràcies a aquest president que es creu mereixedor del Nobel de la Pau.
Mai tampoc cap president no havia arribat tan lluny en la confusió corrupta entre els seus interessos privats i la funció presidencial, fins i tot en la seva política exterior. I tot això no és res comparat amb el significat geopolític del seu assalt a Caracas, que ha obert el camí a la intervenció a tota l’Amèrica Llatina —Colòmbia, Cuba, Mèxic, Panamà…—, a l’annexió de Groenlàndia, i al retorn als imperialismes depredadors del segle XIX, naturalment en disputa entre si, sobretot pels recursos naturals. Així és com sota el lideratge de Trump fa camí de repetir-se, ara en l’àmbit global, la carrera colonial entre potències imperials que va patir Europa fins a dur-la a les guerres mundials del segle XX. Ara, però, són els Estats Units, absents aleshores, els qui han entrat en competència amb Rússia i la Xina, mentre que els europeus han quedat marginats en la irrellevància.
L’atac a la sobirania de Veneçuela és una culminació, de fet el final de l’any d’un començament, el d’una època sencera de la qual Trump és, amb tots els mèrits, el principal actor i marca.
