Afrontar la qüestió de la immigració de forma honesta i enraonada requereix, d’entrada, partir de les dades reals d’un fenomen amb manifestacions força diverses i, per tant, de gran complexitat. A aquesta aproximació realista s’hi ha d’afegir la necessitat de conèixer quina és la percepció que té la societat del fenomen i quins són els mecanismes que configuren aquesta percepció. És a dir, la immigració és un fenomen objectivable i governable, però també es converteix en un problema subjectiu i manipulable emocionalment.

Les dades de l’evolució demogràfica espanyola i catalana són impactants. La població espanyola des del 1990 s’ha incrementat en un 25 %, més de 10 milions de persones, en passar de 38 milions a gairebé 49 milions aquest estiu. I la població catalana en el que va de segle ha passat de 6 a 8 milions d’habitants. Un creixement atribuïble en gran mesura als migrants, que representen aproximadament el 20 % de la població, en un país amb un continuat descens del creixement vegetatiu i on la natalitat cada cop més es nodreix de les famílies immigrants. Aquesta és la nostra realitat que avança un futur d’un país cada cop més divers i més complex.

Acceptar i integrar aquesta diversitat és un gran repte col·lectiu, en tant que suposa construir un nou nos(altres), tal com vam defensar en un editorial recent en propugnar que «el nucli d’una política migratòria és el pacte de ciutadania, el codi compartit de drets i deures» que comporta aplicar unes polítiques socials que garanteixin «l’accés de tothom a l’Estat de benestar i evitar la pugna entre els pobres i els més pobres, els que acaben d’arribar».

Però difícilment es pot construir aquest pacte de ciutadania des de la desconfiança i el temor, des de la creença que la immigració és, sobretot, un problema que amenaça el benestar, la seguretat i la identitat dels autòctons. En els darrers mesos hem vist com s’ha anat construint la immigració com a problema per part dels mèdia i els altaveus amplificadors de les xarxes socials, tot creant un efecte agenda que acaba reflectint-se a les enquestes d’opinió i configurant un «consens» sobre el que és socialment correcte. D’aquest procés de construcció tracta l’article d’Oriol Bartomeus, que assenyala la responsabilitat d’uns mitjans de comunicació atrapats en una espiral diabòlica que no fa altra cosa que legitimar les posicions polítiques del populisme d’extrema dreta.

Efectivament, la deriva política impulsada per l’extrema dreta contamina i condiciona l’agenda pública, fins al punt que no és cap exageració afirmar que a tota la Unió Europea l’extrema dreta ha guanyat el seu relat sobre la immigració en generar un consens social negatiu. Amb la particularitat que ha estat capaç de fer evolucionar les seves posicions, adaptant-se a contextos canviants i passant de posar l’accent en la diferència racial a la diferència cultural. Xavier Casals ens ho explica, tot subratllant la gran ofensiva cultural destinada a «inscriure en el sentit comú la idea que les diferències entre poblacions d’origen europeu i poblacions d’origen extraeuropeu són absolutes i irreductibles». D’aquesta manera es justifica la prioritat dels autòctons en l’accés als serveis de l’Estat de benestar i, en molts casos, es publicita la fantasia del perill de la gran substitució.

El més preocupant és el seguidisme dels partits democràtics d’aquest marc fixat pel populisme i que està provocant una mena de pànic polític que es propaga per tots els països europeus i que ha contagiat les mateixes institucions de la Unió Europea. Fins al punt de qüestionar el dret d’asil, inscrit en l’esperit fundacional de la Unió, tot qüestionant els fonaments d’una societat democràtica i decent que entre els seus valors té el deure moral de l’hospitalitat.

No es tracta, certament, d’un deure absolut i il·limitat, sinó que està condicionat per unes limitacions de recursos que imposen la necessitat de regular-lo per poder gestionar-lo amb realisme. D’aquí la dificultat de la definició, construcció i aplicació d’una política d’asil i d’immigració justa. Ens ho recorda Gemma Pinyol-Jiménez, tot referint-se al trilema de Rodrik, «mentre sembla que no hi hagi ningú disposat a renunciar a la sobirania nacional (d’aquí l’obsessió per demostrar, com a mínim narrativament, que es controlen les fronteres), i tampoc a la globalització econòmica, sembla que qui perd en aquest equilibri és la democràcia».