El món se’ns ha aturat i fragmentat. El coronavirus ha frenat de cop la producció mundial. El comerç planetari ha quedat interromput i la dependència de centres industrials llunyans ha augmentat la nostra vulnerabilitat en plena urgència sanitària. La globalització que va facilitar la ràpida propagació de la pandèmia, també ens ha fet més fràgils, i es multipliquen les veus que anuncien la fi d’un sistema quan encara només intuïm l’abast del que ha de venir. La crisi del covid-19 és el desafiament total: sanitari, econòmic, de control social, de lideratge i, fins i tot, de model polític, en un món connectat físicament i comunicativament.
La pandèmia ha amplificat tots els debats ja existents: sobre la necessitat de repensar la globalització; la importància vital dels serveis públics; les temptacions autoritàries de governs que viuen d’alimentar l’amenaça permanent; l’empremta de l’aturada econòmica en l’emergència climàtica; els conceptes de solidaritat, d’obediència i de consciència global; les capacitats de control dels sistemes polítics, i els argumentaris populistes. Tot està en qüestió. Tot ha agafat una nova dimensió.
Fa un any, el setmanari The Economist es va treure de la màniga el concepte de slowbalisation per explicar aquest procés d’alentiment de la globalització que ja es començava a notar a gran escala. Ara, paradoxalment, aquesta tendència s’ha accelerat de cop. Els tres grans motors de l’economia mundial, la Xina, Europa i Nord-amèrica, han estat colpejats alhora, i tots tres revelen problemes greus sobre com es governa la crisi.
La crisi del covid-19 és el desafiament total: sanitari, econòmic, de control social, de lideratge i de model polític.
Les emergències acceleren els processos històrics, com ho recorda aquests dies l’historiador i filòsof Yuval Noah Harari. Per això, el relat sobre el coronavirus també té la seva dosi de geopolítica, de confrontació de models i de capacitats disruptives. La pandèmia s’explica a partir de la confrontació de models: entre els defensors d’una solució col·lectiva i multilateral —malgrat les crítiques i vulnerabilitats de les grans organitzacions globals, com l’OMS o l’ONU— i els que propugnen el replegament i el reforç del poder de l’Estat per a una millor protecció dels territoris; entre el model de vigilància digital i control social de la ciutadania per aïllar el virus, i el dret a la privacitat de les nostres dades personals.
PUBLICITAT
Crisi total
La reestructuració de l’ordre global s’accelera mentre la UE encara es debat sobre la definició i l’abast real del seu propi model; sobre què entenen els Estats membres per solidaritat; sobre la capacitat de construir instruments conjunts que frenin el daltabaix econòmic del confinament i assegurin les bases d’una reconstrucció que afectarà països i ciutadans de manera desigual.
La pandèmia va fer reaparèixer el llegat mal digerit de totes les crisis anteriors: el xoc nord-sud a l’eurozona i l’est-oest en l’anomenada crisi dels refugiats. Cadascun d’aquests enfrontaments es va construir sobre renúncies i fracassos anteriors. Aquest cop, però, és com si totes les ferides del passat haguessin confluït en una de sola. La pandèmia ens retorna a l’escenari d’una crisi econòmica i social, incentiva el tancament de fronteres, amplifica desigualtats —de recursos per subsistir i de connectivitat per a seguir actius— i alimenta els discursos proteccionistes i la retòrica populista. És la crisi total.
El coronavirus «es produeix en un clima polític fosc, més similar al de principis dels anys 30 [del segle passat] —escriuen els experts del centre Brookings, Thomas Wright i Kurt Campbell—; durant l’última dècada el món s’ha fet més autoritari, nacionalista, xenòfob, unilateralista, antiestablishment i antiexperts». Per això, davant l’emergència, creix la temptació autoritària.
Els experts consideren que el coronavirus és la tercera gran crisi que vivim des del final de la Guerra Freda, després dels atemptats de l’11-S de setembre del 2001 i del col·lapse financer post Lehman Brothers del 2008. De cadascuna, n’hem sortit més fràgils. L’11-S es va traduir en restriccions globals de moviments, persecucions extrajudicials, guerres il·legals i la consagració del terrorisme internacional com a nou enemic.
La crisi econòmica ens va deixar un món més desigual, un estat del benestar més feble i unes promeses fallides de refundació del capitalisme. A cada crisi hem perdut drets i, una vegada més, correm el risc d’acabar normalitzant l’excepcionalitat del moment: les mesures de control social; la relativització de l’arrogància i la irresponsabilitat política de presidents del negacionisme científic com Donald Trump o Jair Bolsonaro; les concentracions de poder —com a Hongria o Polònia—, o la utilització de la lluita contra el virus per restringir la llibertat d’expressió o silenciar les veus crítiques —Egipte, Turquia, Algèria o l’Iraq.
Una Europa atrapada
«El microbi ha tornat» i amenaça la UE amb un «perill mortal», advertia l’expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, a finals de març. El microbi en qüestió és el de la desconfiança entre socis comunitaris. Espectacles de descoordinació, discursos nacionalistes, tancaments de fronteres i disrupcions del mercat interior, a més d’intents barroers de culpabilitzacions diverses, van marcar les primeres setmanes de l’emergència sanitària en un continent europeu convertit en la nova zona zero de la pandèmia, quan cada reunió fracassada dels líders europeus es comptava amb centenars de morts, com ho va reconèixer el ministre francès d’Economia, Bruno Le Maire, després d’un Eurogrup fallit.
PUBLICITAT
La tecnologia definirà l’ordre postpandèmia. Mentre a Europa es debaten els límits del control social sobre l’epidèmia i la cessió de dades per a monitorar la població, la crisi del coronavirus accelera l’expansió del nou ordre digital. L’accés a les dades serà la pròxima gran confrontació transatlàntica. Sense gegants tecnològics propis, la UE és conscient que el 92 % de les dades generades en el món occidental estan custodiades per empreses nord-americanes, enfront d’un ínfim 4 % que està a Europa.
«És molt difícil parlar de la postguerra quan la guerra encara dura i no sabem qui guanya», admetia Ivan Krastev.
Mentrestant, la Xina ven el seu model de control social i policial de la població com un èxit en la lluita contra la pandèmia. Seguiments telefònics, utilització de centenars de milions de càmeres de reconeixement facial, controls de temperatura, censura informativa i repressió han marcat la resposta xinesa a la pandèmia. Però també altres països democràtics de la regió, com Corea del Sud o Taiwan, han confiat en mesures de seguiment de la població per controlar la propagació del virus.
El confinament, a més, ha accelerat la digitalització d’una gran part de la població europea. Aplicacions, tutorials, videotrucades, teletreball, dibuixen canvis de futur en l’organització de la nostra nova quotidianitat. De moment, però, han enfortit, encara més, el posicionament global de Netflix, Amazon o Google i el tràfic d’usuaris a Facebook s’ha disparat.
Fa temps que la UE debat sobre com pot construir un model tecnològic i de gestió i anàlisi de dades propi, que no suposi haver d’escollir entre el capitalisme del Silicon Valley, que acumula informació individual en mans privades per a beneficis lucratius, o el sistema xinès que les concentra en mans de l’Estat per imposar un control social. Entre l’autocràcia digital i el capitalisme de plataforma. En aquesta transició digital, la UE ha quedat tecnològicament superada i encara s’ha de ressituar.
Europa viu un altre «moment de la veritat» com ha dit el president francès, Emmanuel Macron. «Una cita amb la història» —deia el primer ministre italià, Giuseppe Conte, als seus homòlegs europeus— que corre el risc d’acabar en fracàs. Un nou moment decisiu no només per a la reconfiguració del projecte europeu, sinó per a l’ordre global i pel lloc que hi voldria ocupar la UE.
«És molt difícil parlar de la postguerra quan la guerra encara dura i no sabem qui guanya», admetia el pensador búlgar, Ivan Krastev, fa poc, en un debat online organitzat pel CCCB. Però el que és cert és que «el món canviarà —li replicava Jordi Vaquer, director d’Anàlisi de l’Open Society Foundation— no només per la pandèmia, sinó al voltant de la pandèmia que ha generat totes aquestes transformacions».
