Segons múltiples indicis, és indubtable que no són bons temps per a Cuba. Cròniques i testimonis fidedignes donen compte, sobretot en l’últim lustre, de la greu precarietat i la incertesa en què transcorre la vida de la gran majoria dels cubans residents a l’illa.
L’èxode cubà recent, estimat en més d’un milió set-centes mil persones en tot just quatre anys (2021-2024), representa més d’un 15 % de la població nacional de l’inici del període (al voltant d’11 milions), una proporció desmesurada, sense precedents en l’experiència mundial contemporània en absència de conflicte bèl·lic o desastre ambiental.
Les seves causes i conseqüències interactuen en diversos àmbits, de caràcter polític, econòmic i social. D’acord amb una evidència robusta i contrastada, no es tracta d’un episodi conjuntural ni sectorial, sinó d’una «policrisi sistèmica», ocasionada per factors estructurals. El nombrós contingent d’emigrants cubans recents no solament destaca pel volum, sinó també per la seva composició peculiar, amb grups de totes les edats i un predomini de dones (130 per cada 100 homes), un patró invers a l’estàndard mundial, amb majoria d’homes adults en edat laboral.
Al nostre entendre, el context geopolític peculiar del procés migratori de Cuba encaixa bé en el model conceptual de Sortida, Veu i Lleialtat, proposat per Albert O. Hirschman. A l’illa, la Sortida ha arribat a ser el mitjà més eloqüent de manifestar el dissens i la desesperança pel que fa al règim imperant, ateses la manca d’espai intern per expressar la Veu crítica i la desafecció social creixent per l’afebliment de la Lleialtat.
PUBLICITAT
L’obsolescència del sistema energètic, amb interrupcions quotidianes prolongades del subministrament, ha agreujat les disfuncions econòmiques i exacerbat el malestar social.
El balanç històric migratori de Cuba presenta un cas singular a escala global perquè és una experiència dual. En el primer terç del segle XX, Cuba va registrar una immigració extensa, composta majoritàriament per emigrants procedents de l’exmetròpolis, un fet excepcional en la història de la descolonització. Després del triomf de la Revolució de 1959, va passar a ser un país marcat per una emigració continuada, en gran part als Estats Units, considerat com a «principal enemic» pel règim de l’illa, però triat com a destinació tradicional pels emigrants cubans, un fet, si més no, paradoxal. Entre 1900 i 1925, en el saldo migratori van predominar les entrades, amb una immigració acumulada en el període d’1,3 milions de persones, lleugerament inferior a la població cubana cap al 1900, pròxima al milió i mig d’habitants.
És a dir, la població es va doblar en vint-i-cinc anys pel fort flux immigratori, que va afectar no solament la grandària sinó també la composició d’edat i ètnica nacional, perquè la gran majoria d’immigrants era d’origen espanyol, amb predomini de joves homes solters. En el cens de 1953, la població va assolir una xifra pròxima als sis milions amb una esperança de vida de 60 anys, similar a la d’Espanya.
Modernització i urbanització
Durant la primera meitat del segle XX, Cuba va iniciar la seva transició demogràfica, impulsada per un procés incipient de modernització i urbanització, i va passar de taxes altes de fecunditat (mitjana de fills per dona) i mortalitat a taxes moderades, principalment a les zones urbanes, però amb desigualtats territorials i socials. A finals de la dècada de 1950, més de la meitat de la població cubana vivia en zones urbanes, un dels nivells més alts de l’Amèrica Llatina i el Carib.
En clar contrast, en els últims seixanta-cinc anys, el balanç migratori de Cuba ha registrat un gran predomini de sortides, amb un creixement exponencial en els anys recents, que ha ocasionat un autèntic «buidament demogràfic», estimat en una pèrdua de població d’un 20 % en l’últim lustre. Actualment, Cuba es pot considerar un país transnacional, amb una diàspora cada vegada més nombrosa i dispersa, un total d’uns tres milions de persones establertes en més d’un centenar de països. Això representa un terç aproximat de la població resident a l’illa, estimada en prop de nou milions, una proporció molt alta en termes comparatius internacionals. A Espanya hi resideix al voltant d’un 8 % d’aquesta diàspora, un total de 223.532 persones d’origen cubà, amb 102.338 homes i 121.194 dones.
L’economia cubana no arriba ni per a produir els aliments bàsics, importats en dues terceres parts, amb un sistema
de protecció social molt deteriorat.
La composició d’edat i generacional d’aquesta diàspora plural ha canviat amb el temps i les seves diverses posicions socials i ideològiques també. Fins ara, «la Veu de la diàspora» ha estat en general estigmatitzada pel règim vigent, però és indubtable que la diàspora cubana constitueix un actiu considerable d’ordre econòmic, polític, cultural i simbòlic que no es pot ignorar. La seva aportació és clau mitjançant l’enviament regular de remeses, un dels principals ingressos en divises per a l’Estat juntament amb el turisme, i una ajuda externa vital per a moltes llars cubanes, que a penes sobreviuen amb els minsos salaris familiars en moneda nacional, el poder adquisitiu dels quals és, a més, decreixent.
El rol social de les dones
Els profunds canvis socials promoguts pel règim revolucionari van accelerar el procés de transició demogràfica, amb un descens generalitzat de la fecunditat i també de la mortalitat, sobretot infantil. El pivot del canvi va ser l’extensa transformació del rol social de les dones, pel seu nivell educatiu més alt i una activitat laboral creixent fora de la llar. Com a resultat, Cuba ha experimentat una «revolució reproductiva», gràcies a la qual la gran majoria dels nascuts arriba a l’edat reproductiva i assoleix una longevitat prolongada. La singularitat del cas cubà és que la transició demogràfica va avançar per mitjà de crisis econòmiques successives, amb una escassetat estructural de béns i serveis.
Per consegüent, hi ha hagut «revolució reproductiva» sense «revolució productiva». Cuba té un perfil demogràfic similar a l’europeu, fecunditat molt baixa (inferior al nivell de reemplaçament) i envelliment creixent, però amb un factor diferencial especial: l’emigració secular. A això s’agrega un model econòmic ineficient i disfuncional, que en la pràctica resulta improductiu, desfinançat i endeutat, amb un dèficit estructural de divises, però cada cop més dolaritzat.
L’obsolescència del sistema energètic, amb interrupcions quotidianes prolongades del subministrament elèctric, ha agreujat les disfuncions econòmiques i exacerbat el malestar social, enmig d’una alta inflació i baixos salaris, en termes reals. En suma, l’economia cubana no arriba ni per a produir els aliments bàsics (importats en dues terceres parts), amb un sistema de protecció social molt deteriorat, mancada de prou inversions en les tres últimes dècades, especialment en educació, salut i pensions, enfront d’una hipertròfia inversora en turisme (més hotels però menys turistes). El «vaixell almirall» de la Revolució, compost pels sectors educatiu i sanitari, s’ha convertit ara en les restes més patètiques del seu naufragi.
Sortir del país
Per tot això, l’èxode cubà recent es pot denominar una «Sortida com a Veu», expressió d’un dissens social ampli i desesperançat que reclama el canvi i no troba respostes adequades. Dit això, la qüestió lògica que ens interpel·la és per què tants cubans opten per sortir, o dit en el llenguatge popular de l’illa «de què fugen?». Segurament, la resposta curta és per esgotament, és a dir, per un llarg procés de cansament físic i psíquic, que ha afectat tres generacions esperant solucions als seus problemes. També per desengany i decepció melancòlica del que podria haver estat i no va ser, d’il·lusions i promeses incomplides, davant del pas del temps i la incapacitat o manca de voluntat de la cúpula del poder per aplicar canvis eficaços i retre comptes de les seves responsabilitats.
Així, doncs, la Sortida és ja una mena d’hàbit o subcultura per a la gran majoria de cubans, independentment de l’edat, el gènere o l’ètnia. Una enquesta recent, realitzada a joves de centres escolars d’un grup de municipis de Santiago de Cuba, sobre els seus «cinc desitjos favorits», mostra que en la majoria dels col·legis consultats, la primera posició del rang d’elecció és literalment: «sortir del país». Resulta revelador fins on ha calat i com s’ha estès aquest desig d’«escapar» en l’imaginari popular, una mena de síndrome de Sortida en un context social de famílies transnacionals creixents.
PUBLICITAT
En aquest llarg trajecte, el consens i el suport popular ampli a la Revolució en les primeres dècades s’han anat erosionant per una combinació interactiva d’ineficiència econòmica i autoritarisme polític, on el que més ha abundat és l’escassetat persistent de gairebé tot, inclòs un espai per a la Veu crítica cívica, repetida i reprimida durament. L’anomenat «bloqueig» estatunidenc, que és més apropiat denominar embargament, continua sent esgrimit oficialment com la causa primordial de tots els mals domèstics. En realitat, les sancions imposades a Cuba pels diversos governs estatunidencs, condemnades successivament per l’Assemblea General de Nacions Unides, incideixen, en particular, en els cubans més vulnerables i no necessàriament en els grups dirigents.
D’altra banda, Cuba pot comerciar de fet amb la resta del món, fins i tot parcialment amb els EUA, sempre que disposi de mitjans de pagament internacionals suficients. Un exemple: segons dades de COMTRADE-ONU, les exportacions estatunidenques a l’illa van arribar el 2023 a la xifra de 404 milions de dòlars, un 71 % de les quals eren aliments. En qualsevol cas, cal fer una avaluació ponderada de quins han estat els efectes reals, no solament de l’embargament estatunidenc sinó també de l’ajuda considerable en forma de subvencions prestada per l’URSS, per tenir un balanç aproximat de pèrdues i guanys. Sigui com sigui, l’aixecament de les sancions estatunidenques seria part de la solució, especialment si s’acompanya d’un desbloqueig de l’statu quo a la mateixa Cuba.
En una situació de policrisi estructural, no es pot continuar igual o fins i tot pitjor. Calen policanvis estructurals que actuïn de manera sinèrgica i sincrònica. En definitiva, ha arribat el moment d’iniciar una veritable transició democràtica, amb plena garantia d’exercici dels drets humans, unida a una profunda transformació productiva que combini eficiència i equitat. L’acció principal correspon als cubans, de dins i de fora, amb la finalitat d’establir les bases mínimes d’un diàleg sense exclusions que integri totes les Veus per assolir un consens viable. Tanmateix, la Sortida externa no es convertirà en Veu interna amb Lleialtat creixent al nou projecte de democràcia i prosperitat si no hi ha oportunitats clares d’una aplicació genuïna dels canvis prioritaris i urgents llargament esperats. Tant de bo això es faci realitat ben aviat.
