Fora de l’àmbit obsessiu del periodisme polític, la conversa mediàtica del passat estiu ha girat sobre tres fets socials de fort impacte en el gran públic. L’escabrós succés perpetrat pel jove Daniel Sancho a Tailàndia, el revival televisiu de l’assassinat de la Guàrdia Urbana amb Rosa Peral com a super star i el petó robat de Luis Rubiales a la capitana de les futbolistes espanyoles guanyadores del Mundial.
En l’afer Rubiales conflueixen un seguit de circumstàncies que el fan especialment significatiu. L’incident inicial es produeix amb tots els focus posats en un esdeveniment esportiu global de gran audiència que li donà una projecció insospitada en els principals mitjans de comunicació occidentals. Fins al punt de convertir-se en símbol del que s’ha convingut en denominar el Me Too espanyol, com va intuir la periodista Raquel Peláez, i batejat amb la fórmula contundent i afortunada del #Se acabó per Alexia Putellas, la líder dins i fora del camp de les futbolistes espanyoles. Així ho va explicar Máriam Martínez-Bascuñán (El País, 24-8-23):
«La fulminant caiguda de Luis Rubiales demostra que la brúixola ètica ha canviat: el nostre terra moral ja és un altre i això representa un triomf del feminisme. La dimissió del president de la federació és el nostre Me Too, l’aterratge a terra espanyola de la quarta onada feminista que va portar aquest moviment transformador. Aquesta impressionant mobilització del 2017 va ser la confirmació que els estàndards per avaluar el que es considerava acceptable havien canviat. A partir d’aquí es van començar a moure les estructures de poder. Això acaba d’arribar finalment a Espanya: aquest petó robat a la futbolista va ser un abús de poder».
De manera que s’han reproduït les tres condicions que van donar lloc al Me Too als Estats Units, com ho recorda María Ramírez (elDiario.es, 27-8-23):
«En primer lloc, el valor d’unes quantes dones, i després de moltes més, per parlar, encara que suposés un risc per a la seva feina, l’escarni públic o més assetjament online i offline. El segon factor, un brou de cultiu d’una societat que ha canviat, però on encara perduren desigualtats, frustracions i abusos quotidians contra les dones i amb algun element d’indignació concret (en el cas dels Estats Units, la victòria de Donald Trump després de múltiples denúncies d’abusos contra dones i d’haver-ne presumit). I, un tercer factor essencial, la feina minuciosa i extraordinària d’un grup de periodistes».
PUBLICITAT
Periodistes que, com Gemma Herrero, han denunciat el masclisme de l’entorn relacionat amb el món del futbol i, més concretament, en el periodisme esportiu: «Com podíem explicar la situació de les futbolistes si a les redaccions estem envoltades de Rubiales?» (Jot Down, 27-9-23)
La repulsa social a la conducta masclista i prepotent del president de la Federació Espanyola de Futbol no respon, tanmateix, a una foguerada del moment, s’inscriu en el context d’una societat que en els últims anys ha viscut immersa en un debat públic –no sempre pacífic– sobre el consentiment en les relacions sexuals.
Alarma social
L’afer Rubiales ha actuat com un accelerador d’una onada de la qual el cas de la Manada de Pamplona en va ser l’espurna. Va provocar tal alarma social que va conduir a canvis en el Codi Penal sobre els delictes d’agressió sexual i va donar més força a l’activisme feminista des del Govern d’Espanya a favor del consentiment afirmatiu. Uns canvis, però, no del tot ben reeixits i que van provocar una reacció per activa i per passiva del masclisme banal que impregna encara una part de les institucions i de la societat espanyoles. Amb una traducció electoral ben visible en la campanya de Vox el 23-J i en la mobilització de l’electorat femení per impedir l’accés del masclisme explícit al Govern.
En tot cas, ara es té la impressió que s’ha donat un consens molt més ampli del que es podia esperar després de les polèmiques precedents. Aquesta constatació no impedeix, però, insistir que fora dels focus mediàtics persisteix una realitat quotidiana d’agressions, com ho denuncia Najat El Hachmi (El País, 1-9-23):
«Del cas Rubiales en traiem una conclusió amarga: només s’actua i es pren consciència de què és una agressió quan es retransmet en viu i en directe davant de milions de teleespectadors. Tot el que ha fet el personatge en llocs tancats formava part de la impunitat que dona el poder. Un poder que ni tan sols requereix que sigui el d’un organisme potent o una empresa o una institució, és el poder masculí que compta amb la complicitat i el silenci dels homes que envolten l’agressor… Per tot això necessitem més homes valents compromesos amb la igualtat, perquè puguem tenir uns espais públics i privats on tots, homes i dones, siguem lliures de debò.»
«Com podíem explicar la situació de les futbolistes si a les redaccions estem envoltades de Rubiales?», denuncia la periodista Gemma Herrero.
Si passem de l’anècdota a la categoria i anem al fons de la qüestió, es pot convenir, amb Daniel Innerarity, que el consentiment de la relació sexual ha esdevingut el principi central de les relacions en la nostra societat, en la mesura que, més enllà del seu aspecte normatiu, és una qüestió d’abast civilitzatori:
«Pensem en el fet que fins fa poc no existia jurídicament el concepte de violació conjugal. El consentiment s’ha posat en el centre de l’escena, i per això en discutim, sobre el seu caràcter explícit o implícit, i per això es formula el principi que hi ha un “no consentiment estatutari”, és a dir, consentiments impossibles no en funció de la situació concreta sinó per les propietats d’una de les persones que l’hauria de poder donar (menor d’edat, subordinada…) Hi haurà grans debats sobre com interpretar el silenci de les víctimes, on resideix la càrrega de la prova i com compatibilitzar la presumpció d’innocència amb la persecució dels delictes, però el que aquí vull subratllar és que no estem només davant d’un tema legal i penal, sinó davant d’un assumpte civilitzatori.» (La Vanguardia, 2-9-23).
El desig, sempre incivilitzat
L’enfocament d’Innerarity coincideix amb el punt de vista de Clara Serra, argumentat de forma brillant en una sèrie d’articles dedicats a la polisèmia del desig (el darrer publicat a El País, 20-9-23), en els quals subratlla el caràcter contradictori del desig i alerta sobre el risc de voler-lo encotillar en un marc legal i penal que, de tant proteccionista, acabi per violentar la lliure voluntat de les dones:
«S’està imposant un gir en certs discursos sobre el consentiment sexual que va en detriment de la voluntat, una capacitat que tot ordre patriarcal ha tractat sempre de negar les dones… Davant la reivindicació naïf del desig de certs discursos del consentiment cal recordar que el desig no desitja mai bé, que no desitgem mai com volem, que els nostres desitjos no s’atendran mai ni a normes morals ni a programes polítics. El desig, sempre incivilitzat, no pot funcionar com a veritat i, encara menys, davant del Dret […] Podem consentir coses que no desitgem i desitjar coses que no consentim. Defensar la nostra capacitat de dir sí o no, estigui o no en concordança amb els nostres desitjos, és defensar la nostra “majoria d’edat”, això, per cert, que tot ordre patriarcal ha intentat sempre negar-nos. I val més que no fem del nostre desig el criteri bo amb què legislar i civilitzar el sexe si no volem que la llei tingui (una vegada més) alguna cosa a dir sobre els nostres desitjos.»
Convé atendre aquestes reflexions per evitar caure en la rauxa del populisme punitivista i del nou moralisme benpensant que, paradoxalment, retroalimenta el discurs reaccionari de l’extrema dreta. Com diu Clara Serra ens cal un feminisme que ofereixi als homes integrar-se en una causa transversal i universal.
