Totes les guerres acaben un dia o un altre, d’una manera o una altra; la guerra d’Ucraïna no serà una excepció, magre consol per als ucraïnesos, però consol, al cap i a la fi. Els dos bel·ligerants mantenen públicament les seves reivindicacions, reiterades en la representació que ostenten per Vladímir Putin en nom de Rússia, a la qual no li va malament al front de Donetsk en el sector de Pokrovsk, i per Volodímir Zelenski en nom d’Ucraïna, les forces del qual no han estat desallotjades del territori que ocupen a l’Óblast de Kursk.

La inflexibilitat —exigir pràcticament la capitulació de l’enemic— acostuma a ser el prolegomen d’una negociació en els conflictes armats. El 2022, molt al començament de les hostilitats, ja va haver-hi negociacions entre Rússia i Ucraïna. Les primeres van ser secretes, sota la cobertura d’Aleksandr Lukashenko, president de Bielorússia, i les següents, públiques, amb Erdogan d’amfitrió. En totes dues tandes, dues qüestions principals van centrar la negociació: la seguretat i el territori, més altres qüestions, no «menors», sinó complementàries, com el caràcter i l’ús de la llengua russa a Ucraïna o l’alliberament dels presoners. Assenyalem el fet positiu que els contactes entre Rússia i Ucraïna no estan trencats del tot, els intercanvis de presoners han estat freqüents, l’últim va tenir lloc el 14 de setembre i va beneficiar a 103 combatents de cada bàndol.

En les futures negociacions, les mateixes qüestions tornaran a ser sobre la taula, però agreujades per l’acumulació de pèrdues humanes, danys materials, modificacions territorials, decisions de tribunals i institucions, tant nacionals com internacionals, més la complicació de noves sancions a Rússia i la creixent factura de les reparacions a Ucraïna.

Per a Ucraïna, després de l’experiència de la invasió i de la guerra a gran escala als fronts i sobre les ciutats, convertides en «front», la garantia que Rússia no repetirà invasió ni bombardejos és una obsessió i assegurar-se’n una necessitat existencial. Quina garantia de seguretat pot oferir-se a Ucraïna al marge de l’OTAN? Perquè l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN és la mare de totes les línies vermelles per a Putin, que, en el fons, va envair Ucraïna per impedir-ho.

L’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN és la mare de totes les línies vermelles per a Putin, que, en el fons, va envair Ucraïna per impedir-ho.

Malgrat els canvis de tot ordre que hi ha hagut a la geopolítica i en l’esfera internacional, el territori continua sent element essencial de l’Estat, juntament amb la població i la sobirania. D’ençà del 2014, Rússia ha ocupat mitjançant l’ús de la força armada més de 108.000 km² de territori ucraïnès: la península de Crimea, els Óblast de Donetsk i Lugansk, més, parcialment, els de Kherson i Zaporíjia, en flagrant i continuada violació de l’article 2-4 de la Carta de les Nacions Unides, ocupació que sostreu del domini ucraïnès el 18% de la superfície compresa a l’interior de les fronteres reconegudes a Ucraïna en la independència de 1991.

 

Dues línies vermelles

Rússia es va annexionar aquests territoris després de referèndums il·legals i irregulars i actes de disposició nacionals improcedents, que no han conferit cap títol a Rússia, segons el dret internacional. Les annexions només serien hipotèticament reconegudes si hi hagués un previ acord rus-ucraïnès sobre una renúncia parcial o total de la sobirania ucraïnesa. En relació amb aquesta qüestió xoquen dues línies vermelles, considerades irrenunciables: Zelenski afirma que Ucraïna mai no renunciarà a la sobirania d’un sol pam quadrat del territori nacional i Putin diu que el que ha estat annexionat forma part inseparable de Rússia i que «no hi ha res de què parlar».

La complexitat d’aquestes dues qüestions és monumental, però no única en la història de la diplomàcia dels conflictes armats internacionals. L’Armistici de Corea (1953) i els Acords de Pau sobre Vietnam (1973), van donar resposta a situacions encara més complexes. En el cas de Corea les negociacions van durar mesos, en el de Vietnam anys. En el cas d’Ucraïna, deixant de banda els primers intents de 2022, les negociacions encara no han començat, però els punts problemàtics ja estan identificats i estudiats per les dues parts. L’acord final serà un compendi, un mix, de les diferents qüestions.

Rússia aguanta millor del que s’esperava les sancions que li apliquen principalment els Estats Units i la Unió Europea. Són sancions no emparades pel dret internacional, il·legals doncs. La Carta de les Nacions Unides en el Capítol VII, «Acció en cas d’amenaces a la pau, trencament de la pau o actes d’agressió» —supòsits en els quals encaixa la invasió a Ucraïna— contempla mesures fins i tot més severes que les sancions actuals a Rússia, però aprovades pel Consell de Seguretat per unanimitat, unanimitat que aquí seria impossible pel més que segur veto de la Xina i la probable absència de Rússia.

L’Estat gasista rus dopa l’economia, evitant els efectes immediats de les sancions, però a llarg termini el dopatge acabarà resultant ineficaç i afloraran els danys ocults a l’economia russa, que està globalitzada i depèn de regles i mercats ara «enganyats» pel dopatge. A més, fins quan suportaran els àvids oligarques no poder gaudir dels seus iots d’eslores espectaculars, mansions senyorials i riquesa insultant fora de Rússia?

Ucraïna està sent destruïda. En els fronts de l’est i del sud el canoneig i el minat hauran devastat quilòmetres quadrats de terreny i contaminat en part les feraces terres cerealístiques; dos terços de les infraestructures energètiques han estat danyats o destruïts, igual com centenars d’edificis residencials o seus d’institucions i serveis. Per totes aquestes les destruccions, Ucraïna exigeix reparacions a Rússia.

No existeix un dret internacional de reparacions, només hi ha l’obligació de restituir o d’indemnitzar pels danys causats per actes il·lícits de l’Estat, que la Federació de Rússia mai no reconeixerà, i precedents d’imposició de reparacions pel vencedor, com el Tractat de Versalles (1919) imposat a Alemanya.

Ucraïna està exhausta i ja no li queden reserves per a resistències com les de Mariúpol i Bajmut. Més que armament, li falten efectius en número important.

La idea de destinar els rendiments generats pels actius sobirans russos —de l’ordre de 210.000 milions d’euros sols a Europa, més prop d’altres 100.000 milions en altres països—, que es van immobilitzar com a sanció, o el mateix capital immobilitzat, per sufragar part de la reconstrucció d’Ucraïna pot semblar moralment legítima, però mancaria de suport jurídic internacional.

Ucraïna està exhausta, amb prou feines pot mantenir els fronts, i ja no li queden reserves per a resistències com les de Mariúpol i Bajmut. Més que armament, li falten efectius en número important. L’èxit del seu blitz a l’Óblast de Kursk, li està costant car en mitjans, amb l’inconfessable temor que sigui una ocupació efímera, quasi tolerada per Rússia, que podria eliminar l’enclavament ucraïnès amb relativa facilitat, i sorprèn que no ho faci, tret que el càlcul estratègic de Putin sigui que Ucraïna es dessagni i desgasti en la defensa inútil de l’enclavament.

 

Una desmesurada eufòria

Abans de l’avortada contraofensiva de l’estiu de 2023, el discurs de Zelenski sobre el resultat de la guerra era d’una desmesurada eufòria, secundat només de boca per líders i mitjans de comunicació occidentals: les forces ucraïneses anaven a expulsar als russos del Donbás i a recuperar la península de Crimea sencera, això és amb la base naval de Sebastòpol inclosa, cosa que hagués suposat una (inimaginable) prèvia derrota de Rússia.

Confondre l’heroica resistència de les primeres setmanes posteriors a la invasió i els èxits locals dels primers mesos de 2023 amb la possibilitat d’una victòria militar sobre Rússia, més que una il·lusió ha estat un autoengany i una infraestimació de les potencialitats de Rússia, un error estratègic, al capdavall, perquè impedia calibrar la realitat. La diferència de recursos, mitjans i infraestructura industrial entre Ucraïna i Rússia és aclaparadora a favor de Rússia, que, d’entrada, té una població de 144 milions d’habitants per 36 milions Ucraïna el 2023, després de les pèrdues humanes i les expatriacions per la guerra.

La diferència de recursos, mitjans i infraestructura industrial entre Ucraïna i Rússia és aclaparadora a favor de Rússia.

Zelenski porta setmanes modulant el seu discurs. En una entrevista recent al periòdic Libération i altres tres mitjans francesos va expressar, per primera vegada obertament, la possibilitat de recuperar el territori ocupat per la via diplomàtica, és a dir, a la taula de negociació. Pot ser efectiva aquesta via? El problema no és el mitjà, sinó la factibilitat de la recuperació.

 

Canvi de discurs

Putin està còmodament instal·lat en una espera tinguda per prometedora. Porta la iniciativa en els fronts de l’est i del sud, com a autòcrata controla la situació interior i el panorama internacional bé pogués ser-li favorable: davant el multiconflicte armat del Pròxim Orient la guerra a Ucraïna passa a un segon pla; confia en l’elecció de Donald Trump, que té declarat que acabarà en 24 hores amb la guerra, paraules, si més no, imprudents que només cal interpretar com que farà cedir a Ucraïna; les opinions públiques occidentals mostren signes de fatiga, «estovades» per l’abandonisme d’una certa esquerra i els propòsits prorussos de la majoria de les ultradretes europees. Tot plegat, més la indiferència davant el cost humà, social i econòmic de la guerra, fa que Putin no tingui pressa a negociar.

En el seu nou discurs Zelenski alambinadament està demanant els mitjans no ja per a la victòria i la recuperació de «la Ucraïna ocupada», sinó perquè no hagi d’asseure’s derrotat a la taula de negociació. Probablement, el canvi de discurs és entretant insuficient, hauria de començar també a rectificar les seves línies vermelles i a tenir clar què pot salvar del Donbás, què pot treure de la cessió de iure de la península de Crimea a Rússia, quina seguretat pot aconseguir enfront de Rússia fora de l’OTAN, quin compromís internacional de reconstrucció pot obtenir, i, finalment, què hauria de fer perquè l’adhesió a la UE sigui l’eix de la política i l’economia de postguerra d’Ucraïna.

Aquests supòsits no són manifestacions vergonyants de claudicació, sinó mostres intel·ligents de Realpolik.