L’ensulsiada dels imperis sol deixar un rastre de conflictes congelats, terrenys vagues de sobirania incerta, disputats sovint entre comunitats nacionals en conflicte. Això és el que ha passat amb la desaparició de la Unió Soviètica l’any 1991 i el que va passar també amb la partició de l’Imperi Otomà el 1918 i la seva posterior desaparició el 1924.
Rarament el conflicte respecte a la sobirania d’un mateix territori és el resultat de la desaparició de dos imperis. Aquest és el cas de l’Alt Karabakh, petita regió de 4.400 quilòmetres quadrats, 150.000 habitants, la majoria armenis, ara enclavat dins la República de l’Azerbaidjan, però disputat des de fa cent anys entre els armenis i els àzeris, objecte d’una guerra oberta entre 1988 i 1994, i ara de nou en plenes hostilitats militars i atacs aeris a les poblacions civils.
Armènia celebra la seva festa nacional, el Dia de la República, el 28 de maig, en commemoració de la primera proclamació d’independència el 1918, quan va acabar la guerra mundial i després del polèmic genocidi armeni, perpetrat per l’exèrcit turc però mai reconegut oficialment per les autoritats d’Ankara. La segona i definitiva independència és la de 1991, coincident amb l’ensulsiada de l’imperi soviètic després del cop d’estat frustrat de Moscou contra Gorbatxov.
PUBLICITAT
Les mateixes o similars dates són les de la veïna República de l’Azerbaidjan, bessona i enemiga d’Armènia, separada fonamentalment per la religió i en conseqüència per la geopolítica post imperial. Els àzeris són els protegits de Turquia com els armenis ho són dels russos, exactament com ara fa cent anys en la primera guerra que van lliurar tot just proclamades les sengles independències.
En tot un segle no ha variat una dificultat, insalvable per a la diplomàcia i el dret internacional: en el territori de l’Alt Karabakh es disputen el principi de l’autodeterminació dels pobles, que juga a favor d’Armènia, i el principi de la integritat territorial, que juga a favor de l’Azerbaidjan. Mentre ambdós països es trobaven sota la fèrria vigilància soviètica, formalment emparats en el caràcter federal de la Unió, el conflicte va quedar congelat, però tan bon punt es va dissoldre el vincle repressiu que pesava sobre ambdues comunitats ètniques, religioses i nacionals, la guerra va ser el llenguatge de comunicació entre les dues parts.
No és aquest l’únic conflicte que es conserva congelat en els marges fronterers de l’actual imperi rus. Dins d’Europa hi ha els territoris de Transnístria, Donetsk, Lugansk i Crimea, cap dels quals no és reconegut internacionalment, els tres primers sota influència de Moscou i el quart directament annexionat. En el Caucas, hi ha les repúbliques d’Abjàssia i d’Ossètia del Sud, robades militarment per Rússia a Geòrgia, i aquest Alt Karabakh ara incendiat en una guerra convencional de grans dimensions.
Cartes de valor geopolític
Aquests territoris de sobirania discutida i sense reconeixement de la comunitat internacional, solen ser llocs perillosos, propensos a tots els tràfics il·legals, on fan cap milícies il·legals i màfies internacionals. El seu potencial conflictiu els pot convertir en un maldecap per a les potències que s’hi troben implicades, però també tenen a les mans cartes de valor geopolític quan es tracta de fer apostes expansives.
Aquest és el cas de l’Alt Karabakh, punt de pressió d’Erdogan sobre Putin, en el moment en què les dues potències regionals compten amb friccions a Síria, a Líbia i fins i tot a les aigües de la Mediterrània. Dues esferes d’influència, la russa i la turca, xoquen ara mateix en el Caucas. Ankara aprofita la debilitat de Rússia, amb tres conflictes simultanis en el seu espai postsoviètic, a Bielorússia, al Kirguizistan i a l’Alt Karabakh i, en l’ordre intern, la pandèmia i les dificultats provocades per la destitució i empresonament del governador de Khabàrovsk i l’enverinament del líder de l’oposició, Alexei Nalvalni.
PUBLICITAT
El buit en l’ordre internacional provocat pel retraïment dels Estats Units i la paràlisi de les Nacions Unides afavoreixen fugides endavant com la protagonitzada per l’exèrcit àzeri, amb tot el suport de Turquia i l’entrada fins i tot de mercenaris sirians i libis. L’Azerbaidjan té encara clavada l’espina de la derrota a la guerra de 1988–1994, que va consolidar la independència de facto de l’Alt Karabakh.
Aquest cop la sort de la guerra fàcilment es pot decantar a l’inrevés. Rússia només defensarà Armènia si és atacada directament dins de les fronteres del seu territori sobirà reconegut internacionalment, atenent els tractats de defensa que la vinculen amb Erevan. Turquia i Israel han subministrat una flota de drons que estan aportant notable avantatge sobre el terreny a l’exèrcit àzeri.
El territori en disputa és minúscul, però les dimensions potencials del conflicte són inabastables. Els àrbitres propers i llunyans no es troben en disposició d’arbitrar. Armènia és una democràcia molt imperfecta, classificada al lloc 86 de l’índex de democràcies al món. L’Azerbaidjan és un règim autoritari, molt lluny de la democràcia en la llista, el 146. Per acabar de complicar les coses, el país àzeri és un notable productor de petroli, vuitè subministrador de la Unió Europea.
La guerra de l’Alt Karabakh és ara l’esquerda més virulenta de l’equilibri mundial col·lapsat. És un element més del rosari de conflictes que envolten la Unió Europea i que l’haurien d’estimular a accelerar els seus plans de dotar–se d’una autèntica política exterior i de seguretat comuna i dels mitjans militars per fer–la realitat.
