Des de la seva estrena a Dresden el 1911, Der Rosenkavalier (El cavaller de la rosa) és l’òpera més representada de Richard Strauss. També és l’òpera més vienesa del compositor alemany. Així doncs, no és estrany que coincideixin tres produccions diferents en un espai geogràfic relativament petit com és la part més oriental d’Àustria, el triangle format per Viena, Linz i Graz. La crònica se centra en el Cavaller vist al Teatre de l’Òpera d’aquesta darrera ciutat on la mezzosoprano catalana Anna Brull ha debutat amb èxit el paper d’Octavian.
Després de l’expressionisme musical portat a l’extrem amb òperes com Salomé (1905) i Elektra (1909), Strauss i el llibretista Hugo von Hofmannsthal van fer un giravolt cap a un món rococó, a l’ambient d’una Viena imaginada del segle XVIII, la del regnat de Maria Teresa. Un món elegant, ple de jocs amorosos i de facècies. Un món que encara no havia inventat el vals tal com el coneixem, el ball de saló que la dinastia dels Strauss vienesos portarien a la seva glòria a començaments del segle XIX i que el Strauss alemany desconstruiria al seu Rosenkavalier a començaments del segle XX.
PUBLICITAT
L’òpera de Graz ha encarregat la posada en escena a Philipp M. Krenn, autor en aquest mateix teatre d’una producció de Schlafloss de Péter Eötvös. Si allà forçava la dramatúrgia de l’òpera sense que es trenquessin les costures i ho feia amb una escenografia impactant, a Der Rosenkavalier fa una passa més enllà. Parteix d’una frase que diu el personatge de la Mariscala al primer acte quan recorda que va ser obligada a casar-se amb un home que no estimava i desitja que això mateix no li passi a la jove Sophie tot i que acaba d’aprovar el casament de la noia amb Ochs, un baró groller que ja té una edat. Així doncs, en la posada en escena la Mariscala està present en tots els actes per reviure el seu casament, però la idea de Krenn de sobreposar els dos casos resulta confosa. També genera incongruències com la de desdibuixar el personatge de Mariandel, és a dir, el d’Octavian disfressat de cambrera. La posada en escena situa l’acció en un món contemporani poc definit amb una excepció, el vestuari d’època d’Octavian en entregar la rosa i enamorar-se de Sophie.
La dificultat de comprensió s’agreuja per l’ús abusiu de dos dels pilars de l’escenografia contemporània, l’escenari giratori i el vídeo. Aquest és molt intrusiu i el moviment circular, constant i força ràpid de la plataforma mostra espais sempre canviants (gran mèrit dels tramoistes) i fa perdre el fil. D’idees no en falten. Més aviat en sobren. També sobren moltes ximpleries. El resultat de tot plegat és l’artificialitat i la superficialitat quan a l’òpera, sota l’embolcall d’una comèdia, d’una Komödie für Musik tal com la van descriure els autors, hi ha un discurs molt profund sobre el pas del temps i el caràcter efímer de la joventut.
Zelinka (Ochs), Miyus (Sophie), Brull (Octavian) i el cor, al segon acte de ‘Der Rosenkavalier’ a l’Òpera de Graz. Fotografia de Herwig Prammer.
Musicalment, aquest Rosenkavalier va ser tota una altra cosa. És una òpera de veus femenines, i les tres protagonistes van brillar tot i que amb diferent intensitat. La mezzosoprano Anna Brull va ser un Octavian no només creïble. La seva veu ben bonica no va mostrar falles ni per dalt ni per baix. És un paper llarg, gairebé sempre en escena, que reclama una veu de mezzo que es pot acostar a la de la soprano dramàtica. En aquest cas, la posada en escena exigia molt moviment teatral que la cantant va saber interpretar de manera molt convincent i que el públic va agrair amb uns llargs aplaudiments. Membre de l’ensemble de l’òpera de Graz, Brull té un repertori ben extens que ha anat ampliant amb papers de gran dificultat com és el cas de Didon de Les Troyens (Berlioz), ara el d’Octavian i pròximament els de Musa i Nicklaus de Les contes d’Hoffmann (Offenbach).
L’altra gran interpretació va ser la de la soprano lleugera Tetiana Miyus en el paper de Sophie. La seva és una veu cristal·lina que s’ajustava perfectament al caràcter juvenil, però en aquest cas ben decidit, del personatge. La tercera veu important va ser la de la soprano Polina Pastirchak en el paper de la Mariscala, tot i que, potser per la posada en escena, al personatge que va dibuixar li faltava intensitat dramàtica com va ser el cas d’un dels grans moments del paper, al final del primer acte, quan després de passar la nit amb l’amant i de rebre al matí tota mena de visitants, es queda sola i, amarada de melangia, reflexiona sobre el pas del temps i com s’acosta inevitablement la vellesa.
Aquesta és una òpera de duets i tercets. En aquests moments concertants, les tres cantants van saber trametre les emocions contrastades dels seus personatges, sobretot al tercer acte. Un quart personatge femení, el d’Annina, companya de l’intrigant Valzacchi, el va interpretar amb gran solvència la soprano Neira Muhic.
El baix Wilfried Zelinka, amb gran aparença física, però menys presència vocal, va oferir una interpretació correcta del Baró Ochs obligat per la posada en escena a força bestieses. El baríton Markus Butter era un Faninal molt ben cantant i més elegant del que és habitual en aquest paper del nou-ric. El rol d’Un cantant italià el va interpretar el tenor Iurie Ciobanu amb gran desimboltura i un aspecte que recordava a Roberto Alagna.
PUBLICITAT
Portava la batuta el director titular de la casa, Vassilis Christopoulos, amb una atenció més centrada en l’orquestra i menys en el que passava dalt de l’escenari donant poques entrades als cantants, molt atrafegats amb tanta giragonsa de la plataforma, per saber quin era el seu lloc. Dit això, l’orquestra té molt bones seccions i un so general molt compacte.
Al final de tot, el director d’escena es va permetre una llibertat més per quadrar el seu concepte dramatúrgic. Després del duet entre Sophie i Octavian, qui acompanya la sortida d’escena de la Mariscala no era Faninal, pare de Sophie. Era el marit/baró Ochs de la noble el qual apareixia amb una bossa de regal com si tornés d’un llarg viatge i era ell qui, davant de l’enamorament de la parella, deia a la Mariscala: “Així són els joves!”
