Abans d’aixecar-se el teló per la representació de ‘Le Grand Macabre’ de György Ligeti al Teatro Massimo de Palerm, el director musical, Omer Meir Wellber, es va adreçar al públic per dir que havia volgut inaugurar la seva darrera temporada al capdavant d’aquella institució amb l’òpera del compositor hongarès. En pronunciar el nom de Ligeti, des del públic va sortir una veu potent cridant ‘Viva Verdi!’. En reprendre el director el seu comiat es va sentir més cridòria, però la representació havia començat. La protesta ja formava part de l’espectacle, el qual va continuar amb bones interpretacions dels cantants, una entrega total de l’orquestra davant d’una partitura endimoniada i una nova posada en escena de Barbora Horáková força eficaç.

Wellber es va estrenar a Palerm dirigint Parsifal el 2020, un drama sobre la redempció i la salvació, accions que semblen impossible a la capital siciliana, i ha volgut acabar el seu recorregut amb una obra en què no hi ha moral. El que hi ha és la visió d’un món degradat. Segons escriu el director al programa de mà, li ha semblat l’òpera perfecta per a la ciutat i per al teatre «perquè parla de tantes coses que tenen a veure amb Palerm, amb Sicília, amb aquest teatre…»

Basada en La Balade du Grand Macabre, farsa teatral del dramaturg belga Michel de Ghelderode portada a l’escenari el 1934, Ligeti va estrenar la seva única òpera el 1978 a Estocolm. Amb una escriptura musical molt complexa que ell definia com a micropolifonia, l’òpera té una trama i un text ben comprensible. Tanmateix, tot és una gran disbauxa. No hi ha personatges ben definits psicològicament, ni calen. Hi ha unes figures que són caricatures exagerades, grotesques i molt divertides dedicades totalment als plaers carnals.

PUBLICITAT
Advertisement

El 1996, Ligeti va retocar el que definia d’anti-antiòpera per al Festival de Salzburg. Entre altres coses, va convertir la parella enamorada de Clitoria i Spermando en Amando i Amanda. També es va oferir en una versió en anglès que és la que ha arribat a Palerm (és també la que es va veure al Liceu el 2011 en el que va ser la seva estrena a Espanya amb muntatge de La Fura dels Baus).

 

Zachary Altman (Nekrotzar), a 'Le Gran Macabre', al Teatro Massimo de Palerm. Fotografia de Rosellina Garbo

Zachary Altman (Nekrotzar), a ‘Le Gran Macabre’, al Teatro Massimo de Palerm. Fotografia de Rosellina Garbo

 

L’acció passa a Breughelland, al país imaginari de Brueghel en referència a Piet Brueghel el Vell, autor del quadre El triomf de la mort. A l’òpera, Nekrotzar, el Gran Macabre, surt de la seva tomba per anunciar la immediata fi del món, la qual, però no es produeix en un final que no és resolutiu, que queda en suspens.

En aquesta producció, amb decorats de Thilo Ullrich, la posada en escena trasllada l’acció del cementiri a un parc d’atraccions totalment decaigut. Hi ha la casa dels horrors i el tren de la bruixa. A Barbora Horáková, que havia col·laborat amb Calixto Bieito, no li calia tirar pel broc gros perquè l’òpera ja ho demana. És eficaç tot i que en alguns aspectes, massa conjuntural. Per exemple, els personatges del Ministre blanc i el Ministre negre que es passen l’estona insultant-se són la caricatura de Donald Trump i Kamala Harris.

D’altra banda, fer servir la imatge de les bessones de Shining no és cap novetat, però en aquest cas convertir-les en la parella d’enamorats és una bona picada d’ullet. A la seva pel·lícula, Stanley Kubrick va fer servir música de Ligeti com havia fet abans a 2001, una odissea de l’espai i faria després a Eyes Wide Shut. La posada en escena inclou vídeos d’Adrià Reixach, que també ha col·laborat amb Bieito, tot i que no es veuen gaire bé.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

 

Daniel Jenz (Ministre blanc) i Michal Marhold (Ministre negre), a 'Le Gran Macabre', al Teatro Massimo de Palerm. Fotografia de Rosellina Garbo

Daniel Jenz (Ministre blanc) i Michal Marhold (Ministre negre), a ‘Le Gran Macabre’, al Teatro Massimo de Palerm. Fotografia de Rosellina Garbo

 

Le Grand Macabre és una òpera de gran dificultat per als intèrprets. El repartiment vocal va ser força homogeni destacant, però, les gairebé impossibles coloratures de la soprano Holly Flack en el doble paper de Venus i Cap de la Gepopo. Nekrotzar és el personatge amb la part més difícil que el baix-baríton Zachary Altman va resoldre amb tota solvència. La contralt Helena Rasker és sempre un valor segur i ho va demostrar una vegada més en el paper de Mescalina, l’esposa sàdica i nimfòmana d’Astradamors interpretat per Karl Huml.

El contratenor Karl Laquit capaç de notes estratosfèriques va ser un bon Príncep Go-Go infantilitzat en aquest cas com un gran os de peluix. La mezzosoprano Maya Gour, que va ser finalista del Concurs Viñas el 2023, i la soprano Magdaléna Hebousse eren Amando i Amanda. El tenor Dan Karlström inerpretava Piet the Pot, mentre el tenor Daniel Jenz i el baríton Michal Marhold eren respectivament el ministre blanc i el negre.

La partitura orquestral és d’una gran dificultat. Ligeti, que havia començat la carrera dedicant-se a la música electrònica al costat de Karlheinz Stockhausen, se’n va allunyar volent traslladar els sons electrònics als instruments tradicionals. D’altra banda, l’obra està plena de referències als autors més clàssics de tots els temps, des de moments barrocs fins a cites de Liszt, Schumann, Wagner i els minimalistes. Alguns instruments són poc o gens habituals com els dotze clàxons amb què comença l’òpera. Hi ha un gran desplegament de fusta-metall i també abundància de percussió. El director Omer Meir Wellber va treure el millor de l’orquestra del teatre. El cor que dirigeix Salvatore Punturo també va resoldre molt bé les dificultats vocals amb l’avantatge, però, que podia fer-ho seguint la partitura, ja que cantava darrere l’escenari i des de la platea.

Tot plegat, una gran disbauxa que bé s’adiu al desori i decaïment de la capital siciliana del que el Teatro Massimo n’és un petit exemple. Aixecat el 1897 com el més gran d’Itàlia i un dels més grans d’Europa, va estar tancat més de vint anys i va reobrir reformat el 1997. Ara, la humitat és part del sostre del magnífic vestíbul. Per no parlar de l’estat lamentable de l’altra teatre de la ciutat, el Politeama.

 


Òpera vista l’1 de desembre.