Una paraula tan contundent com ‘brutal’ és la que defineix amb total exactitud  l’òpera Lear del compositor alemany Aribert Reimann (1936), que el Teatro Real ha estrenat a Espanya. De fet, el drama de William Shakespeare, King Lear, en què es basa l’òpera ja ho és de brutal. És una tragèdia molt negre, sense esperança, en què els personatges negatius moren violentament, però els positius també, traïts i perseguits per les ànsies de poder i la cobdícia d’aquells. Alhora, és un retrat de les malures de la vellesa, la decrepitud, la pèrdua del senderi i la ingratitud filial.

Ferotge també és la música que Reimann va començar a compondre el 1975 després de pensar-s’ho molt.  Davant la cruesa del drama, a Calixto Bieito no li ha calgut recórrer a una posada artificiosa o épatant. Això sí, amb molt pocs elements dona una lliçó de gran teatre servit per uns cantants molt implicats en tots els sentits amb Bo Skovhus en el paper protagonista. Segurament aquest Lear serà el plat fort de tota la temporada i no només a Madrid.

L’òpera de Reimann neix de l’obstinació d’un cantant, del baríton Dietrich Fischer-Dieskau, qui referint-se al personatge shakespearià deia: «Poques vegades s’haurà retratat de manera tan potent la soledat de l’home a conseqüència de la seva incapacitat de veure el que l’envolta». El cantant alemany va intentar convèncer primer a Benjamin Britten perquè en fes una òpera, però no se’n va sortir. Davant el resultat negatiu, el 1968 el baríton es va adreçar a Reimann que en aquell moment només havia compost una partitura per al teatre, però ja havia demostrat tenir una gran habilitat per posar música a textos literaris.

Reimann, segons explicava ell mateix, va dubtar molt i va acabar descartant la idea, pensant potser en Giuseppe Verdi que havia volgut fer-ne una òpera, però al final va desistir. Tanmateix, durant anys el compositor alemany no deixava de rellegir el drama shakesperià. Finalment, l’encàrrec que li va fer el 1975 la Bayerischer Staatsoper, l’òpera de Baviera, el va fer decidir. Amb un llibret de Claus H. Henneberg que respecta molt l’original anglès, es va estrenar al teatre de Múnic el 1978 amb un repartiment que encapçalava, com no podia ser d’altra manera, Fischer-Dieskau per a qui Reimann va escriure el paper protagonista.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Com és habitual, Bietio ha recorregut a Rebecca Ringst per dissenyar una escenografia amb uns grans taulons de fusta que taquen un espai, el castell reial, però en començar la pèrdua d’autoritat i la decadència del rei es dobleguen per convertir-se en un laberint pel qual deambula Lear acompanyat del boig Tom (que en realitat és Edgar, fill del duc de Cornualla) i de l’exiliat duc de Kent. Bieito fa servir recursos dramàtics de gran força. El pa, per exemple, que és el que reparteix Lear a les seves filles quan vol dividir el regne entre les que més l’afalaguin. O ja al final, la idea de la pietat amb la filla Cordelia que ha trobat al seu pare embogit i decrèpit, i la mateixa imatge, però al revés, quan és Lear qui porta a la filla assassinada.

La partitura té una força extraordinària. La té quan convoca totes les forces orquestrals amb domini de metalls i percussió per presentar un so ple, compacte i sobretot, molt potent, com passa al final del primer acte quan un interludi reprodueix una violenta tempesta que explica l’infortuni de Lear, i ho és també en els moments més cambrístics, gairebé íntims, protagonitzats per les cordes, per exemple, en el reconeixement massa tardà del pare envers la filla Cordelia. El protagonisme que la partitura atorga a l’orquestra va ser molt ben dirigit per Asher Fisch.

 

Bo Skovhus (Lear) i Ángeles Blancas (Goneril), en una escena de la primera part de 'Lear', de Reimann, al Teatro Real. © Javier del Real

Bo Skovhus (Lear) i Ángeles Blancas (Goneril), en una escena de la primera part de ‘Lear’, de Reimann, al Teatro Real. © Javier del Real

 

Vocalment aquest Lear és un repte. Hi ha molt cantabile, però també hi ha grans salts intervàl·lics i el que és més difícil, moltes vegades l’oïda del cantant ha de buscar la nota perquè l’orquestra no li dona. La veu està en un pla i l’orquestra, en un altre. Tot això no semblava obstacle per als intèrprets. Skovhus, que té aquest paper de la vellesa, la bogeria i la decrepitud ben incorporat al seu repertori, va demostrar que el seu Lear també és de referència en tots els sentits, amb la veu i amb la interpretació actoral (fa més de vint anys era un jove innocent Billy Budd de referència). La presència constant a l’escenari i la seva encarnació de la davallada cap a la bogeria i el retrobament de la humanitat davant la filla morta, són estremidors. Al seu costat la sincera i afectuosa Cordelia és de tots els intèrprets qui ha de cantar de manera més natural i així és com ho fa Susanne Elmark.

A les altres dues filles, les perverses Goneril i Regan, les uneix la maldat, però els papers són ben diferents i la partitura, artificiosa. La primera és una dona forta, dominant, sàdica, assedegada de poder i violenta. El paper sembla fet a mida per a la soprano Ángeles Blancas que l’interpreta amb tot el seu saber que és molt. Regan és una altra cosa, és una histèrica que gaudeix amb la violència i l’exerceix amb deteniment i minuciositat. La partitura li reserva una bona colla d’aguts i de salts que la soprano Erika Sunnegardh va resoldre a la perfecció.

La resta d’intèrprets va tenir unes prestacions de gran nivell destacant la d’Andrew Watts en el paper d’Edgar, personatge que canta amb veu de tenor quan és el fill legítim de Gloucester i de contratenor quan adopta el paper del boig Tom per fugir de la persecució del seu pare (un altre progenitor que s’equivoca) i del seu germà bastard, Edmond.

D’Aribert Reimann, autor de deu òperes, coneixem ben poca cosa. Només ens havia arribat el 2001, al Festival de Peralada, Bernarda Albas Haus basada en l’obra de Federico García Lorca, en una producció de la Komische Oper Berlin, interpretada per l’orquestra i cantants d’aquell teatre sota la direcció musical de Winfried Müller i l’escènica de Harry Kupfer. Seria bo que algun teatre programés la seva Medea, una òpera que Reimann va escriure trenta anys després de Lear, per poder copsar el recorregut d’aquest compositor massa desconegut aquí. Enhorabona doncs al Teatro Real per haver arriscat programant aquesta òpera shakespeariana, la qual potser tardarem molt a poder tornar a veure. Que la nit de l’estrena José María Aznar i Ana Botella abandonessin la representació a l’entreacte diu molt a favor d’aquest Lear.

 


Òpera vista el 3 de febrer.