Per què sempre ens oblidem del britànic Mike Leigh? Ja ningú sembla recordar que en la dècada dels 90 va arribar a estar a dalt de tot, que Secrets i mentides (1997) va aconseguir la Palma d’Or al Festival de Canes –a més d’optar a cinc Oscars, inclòs el de millor pel·lícula– o que films com Grandes ambiciones (1988) o Indefenso (1993) el van convertir en un dels cineastes més admirats per la crítica del moment. O, el que és pitjor, només el recordem quan una nova pel·lícula seva s’estrena en algun festival o a les sales comercials. El cinema, en el fons, continua sent un art supeditat a la indústria, a la llei de l’oferta i la demanda, tot i que ara d’una manera diferent: ja no vals el que ha recaptat a la taquilla la teva última pel·lícula, com passava al Hollywood clàssic, sinó el que el rebombori mediàtic hagi estat capaç de generar a costa d’això, sobretot a les xarxes socials.
I resulta que no es parlava de Mike Leigh des de feia molt de temps. O, si es donava el cas, era per referir-s’hi com una glòria del passat, un d’aquells cineastes amb els quals ja no es pot comptar. La crítica s’ha de considerar còmplice d’aquesta mena d’oblits, potser interessats. També les revistes especialitzades i els festivals més prestigiosos inventen modes i falsos prestigis, alhora que abandonen a la cuneta els qui en un altre temps van ajudar a pujar i van ovacionar. Leigh no feia cinema des de feia sis anys, des de La tragedia de Peterloo (2018). Les seves dues últimes pel·lícules, la que acabo d’esmentar i Mr. Turner (2014), s’allunyaven del seu estil habitual, sempre molt atent al present, per assajar un cinema «històric» o «d’època» que en principi no tenia res a veure amb el que li havia fet guanyar la fama dues o tres dècades abans.
Tanmateix, s’oblida sovint que, fins i tot quan es remunta uns quants segles enrere, Leigh continua fent un cinema «realista» a l’estil rossellinià, que consisteix a filmar els temps passats com si fossin el present, no amb reverència i pulcritud sinó amb proximitat i amor pel detall. Doncs bé, ara que Leigh estrena nova pel·lícula, l’extraordinària Hard Truths (2024), és temps de tornar-hi per deixar constància que potser estem davant d’un cineasta excepcional, tan contemporani com qualsevol dels que ara acaparen nominacions i premis. O pot ser més, molt més.
PUBLICITAT
Realista i contemporani. He fet servir aquestes dues paraules a propòsit, és a dir, per posar-les en dubte o, almenys, matisar el que sembla que signifiquen. Hard Truths podria ser, com es diu, el retorn de Leigh al seu cinema més característic, un encreuament entre comèdia i drama centrat en personatges insignificants, a penes sense interès dramàtic, que porten vides més aviat anodines. En aquest cas, es tracta d’acostar-se a una família de classe mitjana de la perifèria londinenca, sobretot a un dels seus membres: una dona madura que sembla odiar els seus semblants, sempre enredada en discussions tant violentes com estèrils, sigui amb el marit i el fill, que viuen amb ella, o amb la germana, a qui veu de tant en tant. També amb el seu entorn: empleats, dependentes, operadors telefònics…
Sense paternalisme
La dona és negra, com tota la seva família, però el film no posa mai l’accent en aquesta condició racial. No subratlla tampoc el context econòmic en què es mouen. El cinema de Leigh sempre ha parlat de la classe treballadora, però no a la manera, per exemple, de Ken Loach, paternalista i condescendent, sinó amb una distància que tampoc no ha implicat mai cap superioritat. Hard Truths –com algunes de les seves millors pel·lícules, per exemple Dos chicas de hoy (1996) o Un altre any (2010)– s’acosta a aquest món amb cautela però també amb afecte, o a l’inrevés, i el mostra sense jutjar-lo ni idealitzar-lo. Pansy (interpretada per una actriu esplèndida: Marianne Jean-Baptiste) podria resultar un personatge odiós, insuportable, i, no obstant això, a poc a poc, es converteix en una altra cosa, algú amb una misantropia més complexa del que sembla, en la caracterització de la qual es barregen condicionaments socials i personals per fer-ne el que és: un ésser humà digne d’atenció i pietat, no un arquetip amb el qual el públic es pugui identificar.
El cinema de Leigh sempre ha parlat de la classe treballadora amb una distància que tampoc no ha implicat mai cap superioritat.
Perquè aquesta és la classe de «realisme» que conrea Hard Truths i, per extensió, el cinema de Mike Leigh. Els orígens de la seva filmografia es remunten als anys 70. La seva primera pel·lícula va ser Bleak Moments (1971), després de la qual va dedicar les dues dècades següents a la televisió, cosa que s’hauria de tenir més en compte a l’hora d’analitzar la seva obra. En efecte, en aquell moment, la BBC produïa i emetia films l’objectiu dels quals era confrontar-se amb la realitat, però no tant per reflectir-la com per trobar una manera de filmar-la que no resultés intrusiva ni didàctica. O millor, que obligués l’audiència a pensar-la per si mateixa. D’aquí sorgeixen, sens dubte, Grandes ambiciones i Life is Sweet (1990), les primeres pel·lícules que Leigh dirigeix després del seu retorn al cinema, però també les bases d’una posada en escena que culmina ara a Hard Truths.
PUBLICITAT
El director britànic Mike Leigh, al centre de la imatge, donant indicacions a les actrius Marianne Jean-Baptiste i Michele Austin, protagonistes de Hard Truths, el seu nou film. Fotografia cedida per Bteam Pictures.
D’alguna manera, Leigh experimenta amb la percepció de la seva audiència, calibra i mesura minuciosament la seva relació amb ella, i arriba a la conclusió que portar al límit determinades situacions, situar-les a la vora de la crispació, no té per què implicar menyspreu o indiferència cap als seus personatges, ni molt menys cap a l’espectador. Unes quantes escenes de Hard Truths porten al límit aquest mètode: quan Pansy acudeix a una botiga per comprar un sofà i s’enfronta a una empleada que només pretén ajudar-la, o quan acaba insultant la caixera d’un supermercat i enfrontant-se amb els altres clients, o totes aquelles ocasions en què maltracta verbalment el marit i el fill sense cap justificació, es converteixen, en mans de Leigh, en veritables performances que posen a prova la paciència del públic, però també la seva capacitat per a la pietat i la commiseració.
Irritar l’espectador
El mètode de Leigh no consisteix a agradar a l’espectador, sinó a alterar-lo i irritar-lo. En aquest sentit, Hard Truths és la seva pel·lícula més extrema perquè no té trama ni argument: ni tan sols per aquest costat intenta acontentar qui s’enfronta al seu visionat. Som davant d’una sèrie d’escenes o seqüències que comencen i acaben en si mateixes, separades per el·lipsis de naturalesa canviant i variable, i que en cap moment pretenen dur a terme un estudi psicològic dels personatges, ni una anàlisi sociològica de l’ambient en què es mouen. Tot això sorgeix de les accions, dels gestos, de les paraules. I, per descomptat, de la manera com són filmades.
Amb els anys, Leigh ha desenvolupat un estil cada vegada més nu i abstracte, una manera de compondre els enquadraments segons la qual la realitat filmada no solament fa impressió de realitat, sinó que també dibuixa un univers cinematogràfic en què únicament importa l’essència, la veritat dels rostres i els cossos, dels objectes i els decorats: el realisme es converteix en transcendència, i d’aquesta manera el que és quotidià no tan sols és el que sembla, sinó molt més.
Realista transcendental
En els plans finals de Hard Truths, el destí de l’atrabiliària Pansy i de la seva família es resumeix en unes quantes imatges aïllades on cada personatge sembla trobar una justificació de la seva existència, per nímia i humil que sigui. Doncs bé, vet aquí, en l’aparença banal i fragmentària d’aquestes instantànies, la condició estrictament contemporània del cinema de Leigh, un dels últims realistes transcendentals de la història de la imatge en moviment. Seria una veritable llàstima que aquest art desaparegués amb ell.
