Asmik Grigorian, la soprano lituana de veu molt versàtil, capaç d’interpretar tota mena de personatges i fer-ho sempre de manera totalment convincent, es va doctorar en el paper de Lady Macbeth, de l’òpera de Giuseppe Verdi, el 2023 a Salzburg. Ara, al festival de la Bayerische Staatsoper de Munich la cantant ha reconfirmat aquell mèrit indiscutible amb una interpretació impecable, vocalment i teatralment, de la dona cobdiciosa del poder que les bruixes han vaticinat per al seu espòs fins a vessar sang per assolir-lo. El caràcter sempre introspectiu del baix-baríton Gerald Finley encaixa en el temperament feble de Macbeth i era una excel·lent i equilibrada companyia a l’implacable de la seva esposa.
La gran interpretació de la parella protagonista i també la d’un imponent Roberto Tagliavini en el paper de Banco van aconseguir que fos suportable, però només fins a un cert punt, la posada en escena d’aquest Macbeth firmada per Martin Kušej. Es tracta d’una producció del 2008 que al seu moment va merèixer una protesta d’aquelles eixordadores i que ara el teatre recupera. Calia? Potser no. Més enllà del dubtós concepte, aquesta posada en escena ha envellit malament. Al seu moment els plantejaments de Kušej eren molt trencadors amb la voluntat d’épater. Ara hem vist de tot i res ens espanta, però el que queda d’aquell moment se’ns apareix amb poca substància i idees molt gratuïtes.
Escena final de ‘Macbeth’ a la Bayerische Staatsoper de Munich. Fotografia de Geoffroy Schied.
Com han fet molts directors d’escena del Macbeth verdià, el concepte original és el de la incapacitat de procrear de la parella protagonista, fet que seria l’origen de la maldat de Lady Macbeth. Abans que soni la música, se senten uns crits. És la dona que està parint un fill mort dins d’una tenda de campanya militar. Aquesta tenda, a una banda de l’escenari, està present tota l’estona. Allà dins hi passa de tot, des dels anuncis de les bruixes a l’assassinat del rei Duncan. El mal es cou allà dins.
L’escenografia de Martin Zehetgruber juga amb el contrast. Una gran làmpada de cristall, però la tenda atrotinada, unes parets fetes de plàstic translúcid i a terra, una catifa de calaveres blanques que devia ser símbol de l’època perquè a la Turandot produïda per La Fura dels Baus i vista dos dies abans també n’hi havia. Amb quatre actes i setze escenes els canvis no s’acabaven mai, la qual cosa trencava el ritme.
Gerald Finley (Macbeth) i el cor de nens, a la Bayerische Staatsoper de Munich. Fotografia de Geoffroy Schied.
Un bon cop de giny era l’aparició de nens i nenes com si acabessin de sortir de la pel·lícula d’horror Village of the Damned, de Wolf Rilla (1960). Però al costat d’això, hi havia la poca gràcia d’un dels moments més punyents de l’òpera, al començament del quart acte quan el cor canta Patria opressa amb actors nus penjats cap per avall o ajaguts per terra. De bajanades i de poc gust n’hi ha una colla amb l’escenari sempre ple de gent, cantants del cor i actors, fins i tot en les escenes més íntimes, amb una notable excepció, a l’escena del somnambulisme de la reina, quan apareixen el metge i la dama. A més de tenir un caràcter més recollit, el veterà Martin Snell, però sobretot la jove Nontobeko Bhengu, van donar dignitat a l’escena. Altres veus més que notables van ser les dels tenors Andrei Danilov en el paper de Macduff i la de Granit Musliu en el de Malcolm.
Andrea Battistoni estava al capdavant de l’orquestra de la Bayerische Staatsoper. És un director molt verdià, que coneix bé aquest repertori. A diferència del que havia passat dos dies abans amb Turandot quan hi havia discordances entre cor i orquestra, aquí tot fluïa.
D’aquest Macbeth hi ha moltes coses per oblidar, però sempre ens quedarà el record de la Grigorian.
