La seva presència no va passar desapercebuda. El multimilionari Elon Musk, un dels rostres més coneguts de l’administració que prepara Donald Trump, fou una de les estrelles de la reobertura de Notre-Dame el 7 de desembre. Les nombroses absències (el papa Francesc, Pedro Sánchez, el canceller alemany Olaf Scholz, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen…) en aquell acte, cinc anys i mig després del gran incendi, van donar encara més rellevància a la presència de Trump, Musk i de la italiana Giorgia Meloni. Va semblar pràcticament un símbol d’una marea ultradretana que no s’atura.

El retorn a la Casa Blanca de Trump va comptar amb el suport fonamental de l’home més ric del planeta. El propietari de Tesla i SpaceX no només va posar tota la seva fortuna al servei d’un Partit Republicà reconvertit a la xenofòbia i el nacionalisme radical, sinó també les mentides i la toxicitat informativa que predominen a X (abans Twitter) des que va prendre’n el control. «Joc, set i partit», va felicitar-se Musk, el 5 de novembre, la nit de les eleccions presidencials als Estats Units. «Ara, vosaltres sou els mitjans», va afegir sobre el rol d’aquella xarxa social en la victòria del trumpisme.

A l’altra banda de l’Atlàntic, els cercles de l’extrema dreta europea van subratllar la influència del propietari d’X i Tesla en el retorn de Trump a les regnes de la primera potència mundial. El francès Damien Rieu, assistent parlamentari de l’Agrupació Nacional de Marine Le Pen, va destacar que «el combat metapolític impulsat per Elon Musk sobrepassa el combat electoral». I aquest especialista en les campanyes de mobilització i assetjament a les xarxes va insistir que «si ho transposem a França, Musk representa una espècie de [Vincent] Bolloré amb anabolitzants, ja que disposa d’encara més mitjans i més força». Es tractava d’una comparació força significativa.

La trajectòria de Vincent Bolloré, de 72 anys, manté unes similituds preocupants amb la de Musk. El propietari de Vivendi i Canal+ ha construït en l’última dècada un conglomerat mediàtic que ha posat al servei de les idees d’extrema dreta. No resultaria cap sorpresa que fos un actor clau en una hipotètica victòria de Le Pen –o del seu successor Jordan Bardella– en les pròximes eleccions presidencials a França, previstes per a 2027. De fet, ja ho va intentar en les legislatives anticipades de l’estiu. Aleshores, els periodistes i tertulians estrella de la Bolloesfera van remar a favor del lepenisme, que va acabar tercer en aquells ajustats comicis.

 

Diversificació mediàtica

A diferència d’altres multimilionaris que posseeixen mitjans, com ara Bernard Arnault o Xavier Niel, «Bolloré els ha convertit de manera descarada en una eina a favor del combat ideològic que porta a terme en pro de l’extrema dreta. Es tracta d’un fet inèdit en la història recent de França», explica a política&prosa Raphaël Garrigos, cofundador del digital Les Jours i coautor del llibre L’Empire. Comment Vincent Bolloré a mangé Canal+. Fa quinze anys ja existien mitjans ultres a França, però amb una influència força més marginal. Segons l’historiador Christian Delporte, especialista en la història del periodisme francès, «la principal novetat d’aquest magnat ha estat la seva estratègia de diversificació mediàtica per influir en les decisions del país».

La ‘Bolloesfera’ està formada per la cadena Cnews, l’emissora de ràdio Europe 1, el ‘Journal du Dimanche’ i el setmanari ‘JDNews’.

La Bolloesfera està formada bàsicament per la cadena Cnews, l’emissora de ràdio Europe 1, el Journal du Dimanche (JDD) i el setmanari JDNews. «Es comporta com ho va fer Rupert Murdoch –el propietari de Fox News– al Regne Unit i als Estats Units», recorda Garrigos. La seva obsessió és el famós tríptic inseguretat, immigració i islam. Aquest conglomerat mediàtic «disposa d’una certa habilitat per crear ecosistemes anxiògens», amplificats pel ressò que obtenen entre els militants i trols ultres en les xarxes, destaca Delporte. Aquest professor a la Universitat de Versalles posa com a exemple la mort de l’adolescent Thomas el novembre de 2023 que «els mitjans de Bolloré van presentar com si fos un atemptat gihadista», quan en realitat es tractava d’una baralla nocturna.

«Un dels germans de Bolloré forma part de l’Opus Dei. Ell potser no té una visió tan sectària del catolicisme, però sí que considera que la civilització cristiana està en perill i que calen polítics forts que la defensin», explica el reporter d’investigació Nicolas Vescovacci, autor del llibre Vincent Tout-puissant. Durant la campanya presidencial de 2022, ja va actuar com a mecenes d’Éric Zemmour. El polemista islamòfob no va aprofitar aquell suport a causa del seu dogmatisme i amateurisme i tan sols va obtenir el 7 % dels vots. Des d’aleshores, el magnat s’ha apropat al partit de Le Pen, a més de remar a favor d’una convergència entre la dreta tradicional i l’extrema dreta.

Davant d’una comissió parlamentària la passada primavera, l’empresari més conegut de França va presentar-se com un «jubilat» que es dedica a la «filantropia» i un «democratacristià» sense «cap projecte ideològic». Malgrat aquesta aparent humilitat, «en els últims anys ha decidit dedicar-se a la política, la qual cosa no havia fet fins ara», subratlla Vescovacci sobre aquest multimilionari aplaudit durant dècades pel seu instint a l’hora de fer negocis.

 

Un activista

Bolloré va néixer el 1952 a Boulogne-Billancourt, en la perifèria burgesa de l’oest de París. El seu pare, que era amic de Georges Pompidou (president de la República entre 1969 i 1974), dirigia la papereria familiar dels Bolloré, les principals fàbriques de la qual es trobaven a la Bretanya. Allí fabricaven, per exemple, el paper de la mítica col·lecció de clàssics literaris de La Pléiade. Tot i que era el més petit de cinc germans, va assumir les regnes de l’empresa familiar. I a força d’ampliar la seva presència en altres sectors (mitjans de comunicació, publicitat, videojocs, ports, bateries elèctriques…), es va convertir en una de les grans fortunes de França. Actualment, n’és la catorzena amb un patrimoni d’11.100 milions d’euros.

La seva obsessió és el famós tríptic inseguretat, immigració i islam, i el seu conglomerat mediàtic disposa d’una certa habilitat per crear ecosistemes ‘anxiògens’.

«Bolloré es percep a si mateix com un activista. Però no un activista des d’un punt de vista polític, sinó amb el significat anglosaxó d’aquest concepte. És a dir, es tracta d’un empresari amb bona intuïció per efectuar operacions financeres i polítiques», afirma Vescovacci. Durant la seva joventut, va mantenir estrets vincles amb els banquers de negocis Edmond de Rothschild i Antoine Berheim. Aquests li van ensenyar el modus operandi que va utilitzar per construir la seva fama: «Com llançar una oferta pública sense invertir una gran quantitat de diners, fragmentar una empresa però conservant-ne l’actiu principal i controlar un grup sense una gran part del capital», expliquen els autors d’una de les nombroses biografies.

Gràcies a aquests mètodes, va aconseguir prendre el control de Vivendi –la qual inclou el gegant de la publicitat Havas– i de Canal+, les dues joies del seu imperi. Va ser considerat durant anys com un self-made man més auster i menys corrupte que Bernard Tapie, el prototip d’aquest tipus d’empresari en el país veí. La seva fama va comportar que freqüentés la classe política dels diversos horitzons.

Ell manté una estreta amistat amb el conservador Nicolas Sarkozy (president entre 2007 i 2012), al qual van veure en el iot del multimilionari just després de la seva victòria en les presidencials. Però Bolloré també va sorprendre el 2014 en demanar el vot per Anne Hidalgo en unes ajustades municipals a París. Ho va fer bàsicament com a agraïment al fet que l’Ajuntament socialista li havia donat la concessió d’un sistema de vehicles elèctrics compartits. Tots aquests contactes li han servit en l’ofensiva que ha emprès durant les dues últimes dècades en el món del periodisme.

 

Diaris, ràdios i cadenes de televisió

«Bolloré es caracteritza per la seva brutalitat i pel fet d’assumir-la. Pocs empresaris diran en públic, com fa ell, que la por és una bona manera per dirigir una empresa», assegura Vescovacci. Gairebé cada vegada que ha adquirit un mitjà, ha reproduït la mateixa metodologia: fer fora tots aquells periodistes que contradiuen la línia editorial que vol imposar. Va aconseguir el control de Canal+ –una cadena privada històricament progressista–, i el seu poder es va notar des del 2015. No només va suprimir el mític programa de sàtira política Les Guignols de l’info, sinó també Spécial Investigation, ja que molestava els seus amics empresaris.

Encara més explícit va ser el que va succeir el 2016 amb I-télé. Davant de la voluntat del multimilionari d’incorporar-hi el presentador Jean-Marc Morandini, imputat aleshores per «corrupció agreujada de menors», la gran majoria dels treballadors d’aquella cadena d’informació 24 hores van fer vaga durant 31 dies. Les concessions per part de la direcció van resultar mínimes i molts van plegar. La cadena va ser rebatejada l’any següent com a Cnews i es va convertir en l’equivalent de la trumpista Fox News.

«Bolloré no accepta que els periodistes no estiguin a les seves ordres. I a diferència d’altres patrons, ho assumeix en públic», recorda Jean-Marie Bretagne, autor del llibre Le Boa. Comment Vincent Bolloré m’a avalé i que va dimitir de la revista on treballava després que la comprés el magnat. Una història similar a la d’I-télé es va reproduir el 2021 amb la ràdio Europe 1. I de manera encara més descarada dos anys després amb el JDD.

La identitat d’aquest diari dominical va experimentar un gir copernicà amb la designació com a director del periodista Geoffroy Lejeune, que entre 2016 i 2023 havia dirigit la revista d’ultradreta Valeurs actuelles. «Entre nosaltres bromejàvem sobre la possibilitat que el nomenessin, però no ens imaginàvem que això passaria. Quan es va produir aquest nomenament (el juny del 2023), vam tenir clar que suposava un canvi radical en la línia editorial. El JDD com l’havíem conegut havia mort», explica Bertrand Gréco, que era aleshores el copresident de la societat de periodistes d’aquest mitjà liberal, fundat el 1948.

Bolloré és el propietari de l’editorial Hachette, la més important en vendes, per davant de la històrica Gallimard.

L’actual portaveu de l’associació Article 34 va ser un dels rostres visibles de la vaga a la qual van donar suport la quasi totalitat del centenar de periodistes del JDD. Va durar 42 dies, un rècord en el sector dels mitjans de comunicació a França. Les seves principals reivindicacions consistien en el fet que la nova direcció firmés un protocol en què es comprometia a no publicar continguts racistes i homòfobs, a més d’aconseguir un dret d’aprovació que permetés als periodistes del grup acceptar o rebutjar la designació d’un director. Cap no va ser acceptada. I el 95 % dels reporters i editors es van veure obligats a abandonar aquest diari.

 

«Fa por a molta gent»

No obstant això, la vaga al JDD va tenir una forta repercussió social durant l’estiu de 2023. Diputats d’esquerres i de la coalició afí al president Emmanuel Macron es van posar d’acord sobre un projecte de llei per permetre que els periodistes d’un mitjà puguin oposar-se al nomenament d’un director contrari als valors d’una publicació. Uns mesos després, però, els diputats macronistes van canviar de parer. I es van oposar, amb l’argument de defensar la llibertat empresarial, a una iniciativa que introduïa aquest dret de veto, el qual hauria servit per frenar l’ofensiva de Bolloré.

«Aquest magnat fa por a molta gent. No només a la classe política, sinó també a la gent del cinema –Canal+ disposa d’un rol central en el seu finançament– i de les editorials», explica Gréco. A més de controlar mitjans de comunicació en diversos àmbits, Bolloré és el propietari de l’editorial Hachette. Es tracta de la més important en vendes en el país veí, per davant de la històrica Gallimard. Aquest grup inclou conegudes marques, com ara Fayard, i la xarxa de quioscos Relay.

De fet, ha editat una de les publicacions amb una més gran repercussió mediàtica dels últims mesos a França: l’autobiografia Ce que je cherche de Bardella, el jove dofí de Le Pen de tan sols 29 anys. Malgrat el seu valor literari més que relatiu, va comptar amb 150.000 còpies des del seu llançament i una gran campanya de publicitat. Aquesta publicació «forma part de la campanya permanent» del lepenisme, va presumir Bardella. Una «campanya permanent» que té un aliat fonamental: l’imitador francès de Musk i Murdoch. Un multimilionari que vol inundar les pantalles d’idees ultres.