Fiscal de sala contra els delictes d’odi i discriminació

El juny de 2023, Miguel Ángel Aguilar García es va convertir en fiscal de sala contra els delictes d’odi i discriminació. És el primer que ocupa aquest càrrec, ja que és de nova creació. Catorze anys abans, el 2009, havia fundat a la fiscalia provincial de Barcelona el primer servei a Espanya dedicat a combatre aquest fenomen delictiu. Fiscal des del 1993, abans de Barcelona havia passat per les fiscalies del Prat de Llobregat i d’Arenys de Mar. En aquests últims vint anys ha participat en els principals grups d’estudi a escala nacional i europea relacionats amb els delictes d’odi i en els grups de treball més importants per a l’elaboració de la legislació sobre aquest tema, entre els quals cal esmentar el que s’ha ocupat de la Llei d’igualtat de tracte i no discriminació.

 

Quan es va crear la Unitat de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l’Estat?

La Unitat de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l’Estat es crea en virtut de la Llei 15/2022, d’igualtat de tracte i no discriminació. Aquesta llei té diversos eixos, un dels quals és la reivindicació que l’especialització dels fiscals en la lluita contra aquesta mena de delictes –particularment sensibles perquè afecten víctimes amb vulnerabilitats o fragilitats especials– estigués blindada per la llei, i no depengués de la política que tingués cada fiscal en cap provincial. Per tant, aquesta llei blinda l’especialització; obliga que en cada fiscalia provincial de tot el territori espanyol hi hagi almenys un fiscal d’aquesta unitat; crea el que s’anomenen seccions provincials de delictes sobre discriminació i preveu la possibilitat de crear seccions autonòmiques.

 

Quines són les principals funcions de la Unitat?

A la Fiscalia General de l’Estat, la Unitat de Delictes d’Odi i Discriminació no es dedica a portar casos. Tret que el fiscal general de l’Estat ens n’atribueixi un, la nostra funció fonamental és la de supervisar i coordinar els fiscals de tot el territori nacional, per tal de millorar la viabilitat tècnica dels seus dictàmens i establir criteris. Ja hem complert el primer objectiu: que a cada fiscalia provincial hi hagi un fiscal. Ara es tracta de formar-los. A més, tenim una tasca institucional molt important: cooperar i dialogar amb les diferents institucions –estatals, autonòmiques i locals– que vetllen pel principi d’igualtat i que fan polítiques públiques d’igualtat. I també amb la societat civil. Les entitats que treballen en el tercer sector són veritables termòmetres del que passa a la societat.

Cada setmana rebem entitats representatives de drets de víctimes de tots els sectors, tant racisme com xenofòbia, homofòbia, discapacitat, intolerància religiosa… El 2024 vam fer al voltant d’unes 180 reunions. Per a nosaltres és molt important saber mesurar el que passa al carrer i conèixer de quina manera podem millorar el servei públic que donem en la depuració de responsabilitats per delictes motivats per odi i discriminació. Per a nosaltres l’eix fonamental ha de ser la víctima. Protegir, reparar i atendre la víctima.

 

Quines són les penes que té la comissió d’un delicte d’odi en el Codi Penal actual?

Un delicte d’odi és qualsevol infracció penal en què la motivació principal encaixi amb un dels motius de discriminació que estableix el nostre legislador. És difícil així establir quines són les penes, perquè depèn de la mena de delicte que es cometi: no són el mateix unes lesions que uns danys, unes amenaces, unes coaccions… Serà el delicte en qüestió, però quan té una motivació discriminatòria, i aquesta és la causa principal o una de les causes principals concurrents, aleshores s’aplica un agreujant, el de discriminació, i això es transforma en un delicte d’odi. Una altra cosa és el discurs d’odi, que és una modalitat dins dels delictes d’odi, i té unes penes més delimitades, que van d’entre un i quatre anys de presó, amb penes de multa o d’inhabilitació.

 

Hi ha consens a l’hora de definir el delicte d’odi?

A escala internacional no hi ha un tractat que faci una definició amb valor normatiu, però sí que hi ha un consens en la comunitat internacional sobre què és un delicte d’odi. La definició la va encunyar l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) el 2003 i es va perfeccionar el 2009: el delicte d’odi és qualsevol infracció penal en què la víctima és triada perquè el subjecte la vincula amb un col·lectiu determinat. Si s’actua amb motivació racista, xenòfoba o homòfoba es produeix un delicte d’odi.

«Catalunya es va dotar d’una llei pròpia d’igualtat de tracte, que és molt bona i potent, i que funciona.»

Una altra cosa és que hi hagi consens sobre quins motius de discriminació han d’estar protegits. Aquest és un debat intens a escala internacional. Personalment, en trobo a faltar alguns: per exemple, hi ha inclosa la discriminació per nació, o per motius ètnics, però què passa quan el delicte es comet per animadversió o rebuig a una persona pel seu origen territorial dins de l’Estat? O per l’ús o no ús de les llengües cooficials? Seria interessant incloure també la discriminació per aspecte físic. És un tema que està en evolució constant.

 

Hi ha una coordinació forta amb les legislacions europees i internacionals?

Els tractats internacionals ens obliguen. El més veterà és la Convenció internacional sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació racial, del 1965. Tenim també el Conveni de Budapest que obliga a tipificar en els codis penals determinats comportaments racistes i xenòfobs a través d’internet i les xarxes socials. Si anem a la Unió Europea, estem en una fase d’evolució: l’única norma vinculant que tenim és la Decisió marc del 2008 que obliga a tipificar en els codis penals determinats comportaments. A Espanya des del 1995 complim amb escreix els estàndards de la decisió marc i els sobrepassem, perquè la norma europea només obliga a tenir com a motius de discriminació el racisme, la xenofòbia i motius ètnics, però no l’orientació sexual, inclosa en el Codi Penal el 1995, o la identitat de gènere, inclosa posteriorment.

Recentment, el Parlament Europeu va aprovar una proposta de la Comissió perquè es modifiqués l’article 83 del Tractat de funcionament de la UE, incloent dins dels delictes europeus els delictes d’odi, de manera que les institucions europees puguin desenvolupar reglaments i directives que els regulin. A més, s’està creant una xarxa de fiscals especialistes a la UE per intercanviar coneixements i pràctiques, com es fa en altres matèries.

 

Quins són els nuclis o els sectors més vulnerables en relació amb el delicte d’odi i discriminació? I tenint en compte la seva experiència des del 2009, hi ha hagut canvis importants des de llavors?

En general, els patrons són similars, però s’estan produint canvis. Hi ha dos col·lectius més afectats pels delictes d’odi. En primer lloc, els perjudicats pel racisme i la xenofòbia, particularment el rebuig a les persones immigrades i, dins dels immigrants, especialment les persones magribines, més si professen la religió musulmana, i els nens i les nenes que no tenen referents familiars al nostre país.

«El delicte d’odi és qualsevol infracció penal en què la víctima és triada perquè el subjecte la vincula amb un col·lectiu determinat.»

En segon lloc, els perjudicats per l’orientació sexual i la identitat de gènere. En els últims anys hem vist que el col·lectiu LGTBIQ+ pateix un increment de fets, encara que cal ser prudents sobre aquest tema. Primer, perquè en general, en tots els delictes d’odi, tenim una xifra submergida de delictes d’entre el 80 i el 95 %. En segon lloc, perquè la visibilització del col·lectiu LGTBIQ+ i el reconeixement dels seus drets és molt recent: encara hem de lluitar contra prejudicis i estereotips molt profunds de rebuig a aquestes persones.

Aquest col·lectiu ha fet passos molt importants i és ara mateix el més format, informat i organitzat. Això l’ha convertit en més visible per als intolerants i hi ajuda també que les persones denunciïn més. Així i tot, les xifres són preocupants perquè l’última enquesta que ha fet l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea sobre homofòbia posava de manifest nombrosos casos de discriminació: parelles que no s’atrevien a mostrar-se com a tal al carrer o un 66 % dels enquestats que havia sofert rebuig al llarg de la seva experiència escolar.

 

S’ha lluitat per incloure en el Codi Penal també l’aporofòbia, el rebuig a les persones que estan en la pobresa absoluta, sense llar i en exclusió. Però gairebé no hi ha denúncies sobre aquest tema. Per què?

Perquè, lamentablement, són persones que tenen absolutament normalitzat que algú entri en un caixer i els escupi, els insulti, els clavi una puntada de peu o els robi fins i tot les poques pertinences que tenen, amb una finalitat més vexatòria que de lucre. Aquestes persones no denuncien perquè ja fan prou sobrevivint cada dia, i a vegades alguns tenen problemes de salut física o mental. Aconseguir que l’aporofòbia s’inclogui en el Codi Penal no ha estat fàcil.

A Catalunya ho sabem bé. Vam tenir el cas d’un assassinat brutal i cruel a una víctima calant-li foc dins d’un caixer automàtic, i no vam aconseguir que es reconegués que era un acte amb una motivació de rebuig a la situació en què es trobava aquesta persona. O el cas de Sonia Rescalvo, assassinada per un grup de neonazis al parc de la Ciutadella el 1991, que van deixar cega una altra persona i van intentar assassinar-ne tres més. La lluita de la societat civil per aconseguir que l’aporofòbia s’inclogui en el Codi Penal ha estat molt feixuga. Hem d’aconseguir que amb polítiques públiques aquests casos aflorin, perquè és absolutament intolerable que passin aquestes coses.

 

Com està Espanya en comparació amb altres països de la Unió Europea?

En termes de xifres és difícil establir una comparació perquè no hi ha encara estadístiques prou serioses. No crec que tinguem més racisme o més xenofòbia que a la resta de la UE, fins i tot potser en tenim menys, però és difícil d’establir en termes quantitatius perquè, si bé la Fiscalia i el Ministeri de l’Interior han començat a donar xifres, encara s’han de perfeccionar, millorar, recopilar i tractar millor les dades. Aquest és un dels reptes que tenim al davant. Quan vaig començar l’any 2007, Espanya era un dels cinc països de la UE que en aquell moment no donava xifres.

El 2010 els Mossos d’Esquadra es van convertir en el primer cos policial que va fer un protocol per investigar els delictes d’odi, tenir indicadors sobre aquest tema, com atendre les víctimes adequadament i registrar els delictes. Poc després el Ministeri de l’Interior va modificar el sistema estadístic criminal. A poc a poc van anar apareixent xifres i a partir d’aquí canvien les polítiques públiques: es reforma el Codi Penal, aconseguim unitats especialitzades en la lluita contra els delictes d’odi, s’imparteix formació… Amb les xifres es va començar a caminar. No ens podem queixar en relació amb altres països, però això no ens pot portar a l’autocomplaença. Queda molt per fer.

 

Tornem a la Llei d’igualtat de tracte i no discriminació. Fins a quin punt és útil per prevenir el delicte d’odi?

La virtut que té aquesta llei és que, més enllà dels drets que ja estaven reconeguts a la Constitució, estableix les eines i les garanties perquè la igualtat sigui real i efectiva. Això respon a una necessitat reclamada per la societat civil i les recomanacions del Consell d’Europa. Tots aquells comportaments que són discriminatoris i no tenen l’entitat ni la gravetat per ser al Codi Penal han de tenir una resposta.

Si jo em salto un semàfor, no em detindrà ningú ni em posarà a disposició judicial, però si em veu un agent de la Guàrdia Urbana em posarà una bona multa. Doncs això és el que cal en l’àmbit de la discriminació: comportaments que tenen lloc cada dia o que veiem a les xarxes socials i que no tenen prou gravetat per ser considerats discursos d’odi, han de tenir algun tipus de resposta, i per això s’han d’incloure en una llei que tingui un règim administratiu sancionador.

La Llei d’igualtat de tracte i no discriminació preveu aquest règim d’infraccions i sancions en un àmbit administratiu. No obstant això, encara no s’ha posat en marxa perquè preveu la creació d’una autoritat d’igualtat de tracte que no ha estat nomenada, i també estableix la creació d’organismes a les comunitats autònomes. Catalunya està complint perquè es va dotar d’una llei pròpia d’igualtat de tracte, que és molt bona i potent, i que funciona. A part d’això, la Llei d’igualtat de tracte conté tota una sèrie de principis vinculants sobre polítiques de sanitat, educació, esport i altres àmbits que n’estenen l’abast.

 

Quina responsabilitat tenen internet i les xarxes socials en l’augment dels delictes d’odi i discriminació?

Les xarxes socials són un instrument de comunicació fantàstic. Una altra cosa és que de la mateixa manera que serveixen per fer el bé, també serveixen per fer el mal. Les xarxes socials trenquen les fronteres, tant si vols com si no vols. Per al mal perquè tenim codis penals o la Llei d’enjudiciament criminal pensats per al territori, i els discursos que circulen per les xarxes socials es poden emetre des de qualsevol punt del planeta. A través d’internet i de les xarxes socials trobem persones amb cert lideratge social, polític o religiós que a vegades difonen discursos que sovint són difícils d’encaixar en el delicte perquè juguen amb l’ambigüitat.

Normalment, les quatre dianes que solen tenir són el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme i la islamofòbia. Però també ens trobem amb molts ciutadans que abans deixaven anar l’exabrupte racista i xenòfob mentre prenien una cervesa al bar de la cantonada, i ara el fan teclejant, amb una difusió massiva i indiscriminada. El problema que tenen aquest tipus de discursos, siguin o no delictius, és que van amplificant prejudicis i estereotips que porten al rebuig de les persones.

«Molts ciutadans que abans deixaven anar l’exabrupte racista i xenòfob mentre prenien una cervesa al bar de la cantonada, ara el fan teclejant, amb una difusió massiva i indiscriminada.»

Hem observat que, en molts delictes que es cometen en l’espai físic, fins i tot assassinats, les persones investigades i condemnades havien actuat amb una consciència que s’havia anat generant per mitjà del discurs d’odi que havien consumit a internet i a les xarxes socials. Hi ha moltes persones que es formen un imaginari amb una sèrie de prejudicis que els porten al rebuig, a l’animadversió i a l’agressió influïts per tota la porqueria tòxica que han consumit a les xarxes.

 

 

Les últimes setmanes hem vist com algunes de les principals empreses propietàries de xarxes socials han decidit fer passos enrere en la moderació de contingut, deixant camp lliure a la viralització de qualsevol mena de discurs. Com valora aquestes decisions?

Em sembla que és una reculada eliminar fórmules de control. En determinats discursos polítics es diu que és una forma de censura, però hem d’adonar-nos que, si bé la llibertat d’expressió és un dret fonamental i que sense llibertat d’expressió no hi ha Estat de dret ni democràcia, la llibertat d’expressió, com qualsevol altre dret fonamental o llibertat pública, no és un dret il·limitat. És un dret d’exercici responsable, i la limitació d’aquest dret ve donada també quan col·lideix amb altres drets com la dignitat de les persones.

La dignitat apareix a l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans. En l’ordre sistemàtic de la nostra Constitució, la dignitat de la persona és a l’article 10, abans que els drets fonamentals, fins i tot abans que la llibertat d’expressió. Per tant, la llibertat d’expressió ha d’estar sotmesa a límits. Aquest és el model continental europeu. Establir criteris per moderar i eliminar continguts a les xarxes socials quan es lesionen drets d’altres persones té sentit. Eliminar els controls és un pas enrere.

 

Hi ha d’haver una resposta europea?

Per descomptat. La UE s’ha dotat d’un instrument normatiu molt potent, el Reglament de Serveis Digitals (DSA), aprovat el 2022. Veurem ara quin ús se’n fa. El DSA estableix obligacions importantíssimes per a les plataformes de xarxes socials, sobretot les més grans, i que a cada país hi hagi una autoritat que s’encarregui de vigilar sobre aquest tema i exigir davant de la Comissió Europea les responsabilitats corresponents. Espanya va nomenar aquesta autoritat el febrer del 2024, però encara no ha pogut posar en marxa tota la infraestructura.

 

Què més es pot fer?

Cal fer polítiques públiques d’informació i sensibilització de la ciutadania, adaptades a les formes de comunicació dels joves. Cal crear una contranarrativa que no es pot limitar a dir «no estem d’acord amb el que dieu». Cal posar en valor que la vulneració de la dignitat i la discriminació afecten els drets humans i que la llibertat d’expressió és un dret limitat, que acaba on comença la dels altres. I cal fer un exercici de memòria històrica i entendre el que va significar portar fins a les últimes conseqüències la transgressió d’aquests drets tan importants com la igualtat o la dignitat: l’extermini en massa de tot aquell que era diferent.

 

Recentment, s’ha publicat un estudi que posa de manifest que els mecanismes per defensar els drets dels col·lectius afectats per discursos d’odi difosos a través dels mitjans de comunicació són ineficients.

Aquest informe conté propostes molt interessants: difusió, conscienciació, autoregulació… Els periodistes dels mitjans de comunicació tradicionals han de fer una reflexió sobre quin tractament informatiu es dona a moltes notícies. Què afegeix esmentar l’origen nacional dels identificats o dels presumptes autors sempre que hi ha una operació policial? No afegeix res de nou, i a força de repetir-ho es contribueix a un imaginari col·lectiu que generalitza sobre grups determinats de població. Els mitjans de comunicació han de tenir una mirada interna autocrítica per veure com les maneres d’enfocar les notícies contribueixen a crear, conscientment o inconscientment, un imaginari discriminatori o xenòfob.

 

Quin és el paper de la societat civil en la reducció dels delictes d’odi?

És importantíssim cuidar i potenciar la societat civil. Una societat civil cohesionada i articulada és molt més lliure, informada i organitzada. Moltes vegades arriba a àmbits als quals no arriba el mateix Estat. En aquests moments, per exemple, el Ministeri d’Igualtat, per atendre víctimes de racisme i xenofòbia, se serveix d’una xarxa d’oficines d’atenció a la víctima que es gestiona des del tercer sector. Fan, a més, una tasca important perquè orienten i empoderen les víctimes.

Moltes vegades ens trobem amb víctimes que triguen mesos a denunciar: és gràcies a la tasca d’una ONG que aconsegueixen fer aquest pas. I no és un suport jurídic únicament, sinó també psicològic, davant de la revictimització permanent que representa a vegades sotmetre’s a un procés judicial, amb els terminis i tràmits que comporta. Cal potenciar des dels poders públics aquest tipus d’organitzacions. I ho dic des d’una aproximació empírica, perquè ho he vist i ho veig.

 

Es necessiten més eines per lluitar contra els delictes a les xarxes socials?

En primer lloc, necessitem més i millors efectius en els cossos de seguretat per a la investigació d’aquesta mena de fets delictius. En segon lloc, cal fer algunes reformes del Codi Penal, introduint com a pena, per exemple, que quan una persona cometi un delicte a internet i sigui un fet greu es pugui establir la pena de prohibició d’acudir a entorns digitals. Ho vam provar a Barcelona amb un influencer jove de YouTube que va guanyar fama humiliant persones sense llar: el Tribunal Suprem va interpretar que el lloc del delicte és el físic, però també el virtual.

Després, ens quedem sovint sense poder perseguir persones perquè no tenim identificat l’autor d’aquest perfil a les xarxes socials, atès que molts s’emparen en perfils falsos o en usuaris anònims per fer discursos d’odi. Aquí hi tenen un espai d’impunitat. Cal posar fi a l’anonimat a les xarxes. Sé que en molts països l’anonimat és precisament una garantia per poder exercir la llibertat d’expressió, però a Espanya, amb uns estàndards de drets molt elevats, no pot ser que una persona s’empari en l’anonimat per cometre delictes.

Quan tinguem un delicte que sigui denunciat, que estigui judicialitzat i el jutge d’instrucció valori el tipus de delicte comès i la pena prevista per a aquest delicte, el jutge s’ha de dirigir a la xarxa social i preguntar-li qui és aquest senyor. Quan jo vaig amb moto vaig identificat, porto una matrícula, i evidentment a la matrícula no hi ha el meu nom i cognoms, però es pot saber. Doncs en això és igual: no pot ser que a l’empara de l’anonimat es cometin delictes que quedin impunes. Això sí, sota el control jurisdiccional, com ha de ser, i sota els principis de necessitat i proporcionalitat.

 

El sentiment d’odi és consubstancial a la persona humana?

Evidentment, hi ha sentiments d’odi, però crec en la bondat de la societat i penso que l’ésser humà al llarg de la història ha tingut una evolució positiva. No obstant això, hi ha molts sectors interessats a tractar de generar odi per rebutjar els que són diferents com una forma d’autoafirmació i supremacisme. Vull pensar que l’ésser humà evoluciona positivament i hem d’apostar per això, però no hem de relaxar-nos. Hem d’utilitzar instruments normatius. No solament ha de ser el dret penal: també l’educació en valors i en ciutadania, i per a això és molt important l’escola. El que està en joc és molt important: la convivència, la qualitat i l’existència mateixa de la democràcia.