A mitjan segle XIX, l’urbanista Ildefons Cerdà va projectar una Barcelona moderna passant la ciutat pel tamís d’una xarxa. Al seu cap, hi havia una parcel·la dedicada a l’hipòdrom, que va adquirir el llibreter, editor i filantrop barceloní Josep Maria Bocabella a les acaballes de 1881, però amb el propòsit de construir-hi una església inspirada en la Santa Casa de Loreto (Itàlia). La construcció va ser encarregada a l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar, que va presentar un projecte neogòtic i va iniciar les obres al cap d’un any. Poc després, per divergències tècniques derivades del cost dels materials, va ser substituït pel jove arquitecte Antoni Gaudí, que va donar un nou ímpetu al projecte. Durant anys, Gaudí va compaginar l’encàrrec amb altres obres, però a partir del 1914 es va dedicar exclusivament al temple, fins a la seva mort el 1926.
Durant la Guerra Civil, actes vandàlics van destruir el taller de Gaudí i va començar a sorgir el debat sobre la idoneïtat de continuar les obres, una polèmica ciutadana que va aconseguir el seu punt àlgid el 1965 quan un grup d’artistes, arquitectes i intel·lectuals van signar-ne un manifest en contra. Per als barcelonins, la Sagrada Família és un lloc comú i acostumem a projectar imaginàriament les nostres vides en l’expectativa de si la veurem conclosa. Encara que continua havent-hi veus crítiques, la Sagrada Família no és només avui el símbol referencial de Barcelona, sinó el monument més important en construcció del món amb gairebé cinc milions de visitants a l’any. Des de Domènec Sugranyes, deixeble directe de Gaudí i arquitecte que el va rellevar, fins a Jordi Faulí, actual arquitecte director, podem establir una genealogia d’arquitectes derivada de Gaudí que, en una singular carrera de relleus, han donat continuïtat al seu llegat.
PUBLICITAT
Ha passat de boig a sant, d’incomprès a icona. El judici estètic canvia fàcilment de pell
Commemorem el centenari de la mort de Gaudí. La perspectiva d’aquests cent anys permet analitzar-ne la figura, del rebuig al mite, i comprendre la seva herència. En la Universitat Tècnica d’Arquitectura de Barcelona dels anys vuitanta, Gaudí no s’esmentava en tot el pla d’estudis. La seva fortuna crítica havia declinat a la mercè dels vents del postmodernisme i del racionalisme. Le Corbusier havia guanyat la batalla. La seva rehabilitació va començar en els anys cinquanta quan Salvador Dalí va dir: «Els que no han comprès Gaudí són imbècils» i hi va veure un surrealista avant la lettre. Poc després, l’arquitecte Bruno Zevi i els crítics italians el van col·locar on es mereixia: en el mapa de l’arquitectura moderna just quan aquí més es qüestionava.
Un visionari
En els anys 80, la UNESCO comença a declarar les seves obres Patrimoni de la Humanitat i el 1992 els Jocs Olímpics de Barcelona el consagren. Des de llavors, la figura de Gaudí no ha parat de créixer. Ha passat de boig a sant, d’incomprès a icona. El judici estètic canvia fàcilment de pell. El que abans eren extravagàncies ara és la clarividència ecològica, orgànica i estructural pròpia d’un visionari. Gaudí és un dels casos més extraordinaris de rehabilitació en el món de l’art. El temps li ha anat a favor, com passa amb Dalí: el món s’ha tornat tant dalinià com gaudinià.
En els anys 80, la UNESCO comença a declarar les seves obres Patrimoni de la Humanitat i el 1992 els Jocs Olímpics de Barcelona el consagren
El geni de Gaudí és portentós i es manifesta tant en les seves sempre sorprenents solucions mecàniques com en les seves formes expressives i en els petits detalls. Gaudí no és erudit, sinó intuïtiu. La seva obra neix de la imaginació i té la complexitat de les coses naturals així com la saviesa d’unes estructures equilibrades. Tenia una absoluta seguretat en el que feia i en la seva obra no hi ha res arbitrari, les seves formes no són mai aleatòries, sinó que procedeixen d’una geometria superior duta al terreny artístic. Cerca la unitat orgànica i plàstica en l’ordenació de la llum dins l’espai. Rafael Benet ho va explicar molt bé quan va escriure: «És un home de lírica hindú raonada amb la lògica del gòtic».
L’arquitecte Antoni Gaudí visita la Sagrada Família acompanyat del bisbe Enric Reig i d’Enric Prat de la Riba. Novembre de 1914. Fotografia de Frederic Ballell Maymí. AFB
Tota la seva obra està estructurada segons una mateixa finalitat, no hi ha res passatger. El llenguatge de Gaudí se sustenta en l’apologia de la corba, el traç de Déu. Però la seva corba no procedeix de la voluta del Rococó sinó de les formes sinuoses de la naturalesa, que fon, en un exercici singular, amb l’últim barroc que va conèixer de nen en el seu Reus natal. Gaudí és la suma del natural i el litúrgic, de l’orgànic i l’espiritual amb el rerefons del Mediterrani. Gaudí ve de Llull i Verdaguer, però també connecta amb Dante i Lovecraft. La seva gramàtica és única perquè l’original, com ell mateix deia, no és més que el retorn a l’origen. Aquesta singularitat creativa no admet ni la còpia ni el diàleg. Amb la primera es cau en el kitsch i amb la segona es perd el pols. Qualsevol artista que treballi al costat de Gaudí, si vol sortir-ne airós, s’ha de subordinar a la seva música.
El poeta de la pedra
El poeta Joan Maragall el va definir com el poeta de la pedra, i és veritat que hi ha sempre un rerefons líric en la seva manera de comprendre l’arquitectura, a mig camí entre la precisió científica i l’expressió plàstica. Converteix les seves cases del passeig de Gràcia en pura mar: si a la Pedrera la façana són ones pètries, a la casa Batlló, la pell ens en transporta al fons. El Palau Güell condensa el seu primer crit. Un temple laic convertit en la llar del gran mecenes que li va donar nom, entre la pedra i el ferro apunten les primeres corbes.
La seva gramàtica és única perquè l’original, com ell mateix deia, no és més que el retorn a l’origen.
M’encanta la casa Calvet, menys coneguda, perquè és el Gaudí més moderat, urbà i discret, més fi, on la façana guarda les formes i les corbes s’escapen només per les baranes. Una casa que contrasta amb la Vicens, que és el somni orientalista que hauria pogut tenir Flaubert. És un Gaudí abans de Gaudí, entre àrab i japonès, valent. Penjat en el vessant sud del Mont Carmel, el Parc Güell és l’àgora del Modernisme, i allí la naturalesa mana, el color esclata en els bancs serpentejants i l’aigua sorgeix de la boca d’una salamandra.
PUBLICITAT
‘La catedral dels pobres’, oli de Joaquim Mir Trinxet (1898). Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza, Museu Nacional d’Art de Catalunya
El seu geni és portentós i es manifesta tant en les seves sempre sorprenents solucions mecàniques com en les seves formes expressives i en els petits detalls
L’herència de Gaudí és immensa. No sols ens va deixar aquests edificis singulars que fan de Barcelona un museu d’arquitectura a l’aire lliure, no sols va inventar estructures revolucionàries i geometria reglada amb els seus cèlebres hiperboloides, paraboloides i helicoides sobre els quals se sustenta aquest temple en el cor de Barcelona, meitat un Montserrat bonsai, meitat un Gotham postmodern, sinó que va avançar en un segle solucions bioclimàtiques, de reciclatge (el seu famós trencadís, del qual tant s’ha abusat) i d’integració de les arts. Va influir segurament tant en l’arquitectura orgànica de Frank Lloyd Wright com en la high-tech i sostenible de Norman Foster o Zaha Hadid.
Confós amb un captaire
I el seu llegat continua avui en la seva obra més icònica, la Sagrada Família, que només podrem comprendre i valorar quan estigui acabada, perquè ara la veiem fragmentàriament. Fa un segle un tramvia va atropellar un home vestit de negre amb barba blanca que, distret, travessava precipitadament la Gran Via i el van prendre per un captaire. Ha trigat cent anys a reconstruir-se la seva figura immensa, única, la seva fortuna crítica ha passat del menyspreu al reconeixement internacional, de l’infern a la glòria: Gaudí, sí, l’arquitecte de Déu.
