Al Festival de Bregenz (Àustria) hi ha molt més que els monumentals espectacles operístics al gran escenari sobre el llac de Constança (Bodensee) adreçats a un públic multitudinari que omple cada dia els 6.700 seients. Hi ha també espais com la Grosser Saal on es fa òpera i música simfònica, el Seestudio per a música de cambra o el Werkstattbühne per a música contemporània i propostes experimentals. Són sales que atrauen una audiència més reduïda, però més exigent i coneixedora.
Enguany s’ha estrenat com a directora del festival la finesa Lilli Paasikivi. Un dels seus objectius és el de portar al festival obres poc conegudes de la primera meitat del segle XX. Amb aquesta idea ha inaugurat l’edició d’enguany a la Grosser Saal, la sala gran, amb Oedipe de George Enescu, una òpera que no és desconeguda, però sí que és poc representada. Musicalment, ha estat un èxit que han fet possible per damunt de tot el director Hannu Lintu, l’Orquestra Simfònica de Viena i el Cor de la Filharmònica de Praga, les formacions residents del festival.
PUBLICITAT
Basada en les tragèdies de Sòfocles Èdip rei i Èdip a Colonos, sobre un llibret en francès d’Edmond Fleg, aquesta és l’única òpera del compositor romanès, estrenada a París el 1936. Comprèn tota la vida d’Èdip des del seu naixement a la cort de Tebes, fins la mort a prop d’Atenes.
El pare Laius havia desafiat als déus que li havien prohibit engendrar una criatura i aquesta desobediència obre la porta a tot el drama brutal que serà la vida d’Èdip. El profeta Tirèsies anuncia que el noi matarà al seu pare i es casarà amb la seva mare, Jocasta. La predicció és tan horrible que Laius ordena la mort del nadó, però la criatura és salvada per un pastor.
Naturalment, quan es fa gran, ignorant del seu origen, compleix la profecia. I no només això. Salva Tebes de la misèria a la qual l’Esfinx, un monstruós lleó amb ales, ha sotmès la ciutat. Èdip és coronat rei, es casa amb Jocasta amb la que té diversos fills, entre ells, Antígona. Vint anys més tard, la pesta assola Tebes i l’oracle diu que la plaga només s’acabarà quan l’assassí de Laius sigui castigat. Descoberta la veritat, Jocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls i comença a vagarejar guiat per Antígona fins a arribar a Colonos on mor.
La densitat de la història és gran i no és estrany que Enescu dediqués molt temps a la seva composició. De fet, el 1910, vint-i-cinc anys abans de la seva estrena, ja havia començat un primer esbós. En aquest període de temps, la música havia canviat molt. Wagner encara era present en els compositors postromàntics, però també arrelava l’expressionisme mentre l’impressionisme s’acostava al seu final. La partitura d’Enescu reflecteix aquests corrents musicals amb una gran riquesa de timbres. És molt cromàtica sense que hi faltin referències al folklore romanès i a la música religiosa bizantina. Vocalment, hi ha catorze veus solistes, gairebé totes greus (barítons, baixos, mezzosopranos i contralts), mentre que per a veus agudes, només hi ha dos papers per a tenor i un per a soprano, cap d’ells principal. La profunditat i brutalitat de la tragèdia semblen obligar a aquest tractament vocal.
Paul Gay (Èdip) i Michale Heim (Laius), al segon acte d»Oedipe’ d’Enescu, al Festival de Bregenz.
L’obra es presta a fer-ne lectures psicoanalítiques quan es tracta de posar-la en escena. Andreas Kriegenburg que firma la d’aquest Oedipe n’ha defugit. No ha volgut portar-la a la nostra època. L’ha deixat en el terreny de la distància i de l’atemporalitat, la qual cosa, sí, d’una banda, potser és d’agrair, de l’altra, no funciona del tot perquè recorda massa a aquelles posades en escena dels anys setanta que llavors semblaven tan modernes i ara resulten una mica ràncies. Tampoc ajuda el moviment escènic en una òpera en què gairebé sempre hi ha un cor nombrós en escena. Tanmateix, també cal dir que aquesta és una òpera molt introspectiva en què hi ha poca acció i que a vegades sembla més aviat un oratori.
Cada un dels quatre actes Kriegenburg hi ha posat un element que li dona color. Vermell per la flama d’Apol·lo, en el primer, en què es celebra el naixement d’Èdip i també on es coneix la terrible profecia. Blau el segon per l’aigua en forma de boira en què es mou el protagonista quan no sap ben bé qui és. Negre per la cendra en què viu Tebes sotmesa a la maldat de l’Esfinx. I finalment fusta pel bosc sagrat on morirà Èdip. Cadascun d’aquests colors tenyeixen escenografia i vestuari.
Considerant que la regió austríaca del Vorarlberg de la que Bregenz és capital, fa un gran ús de la fusta per l’arquitectura, els decorats de Harald B. Thor, escenògraf de capçalera de Kriegenburg, mostren parets de fusta, sigui en forma d’encofrats o de troncs, la qual cosa ajuda i molt a les veus.
El primer acte, amb molta ballaruga, és el que grinyola una mica més. Al segon i al tercer la cosa s’arregla força amb l’escena de l’Esfinx, la més teatral de tota l’òpera. Tanmateix, tot plegat va passar a un segon terme perquè en aquest Oedipe el que va triomfar, el que va emocionar sobretot al tercer acte, va ser la música. El director Hannu Lintu és sempre un valor segur. El seu llenguatge corporal inspira una intensitat dramàtica que en aquest cas, amb una partitura que la reclama, va fer que la Simfònica de Viena donés tot el que és capaç de fer que és molt. El so amenaçador de l’obertura ja anunciava una interpretació de primera com confirmarien els solos impecables de flauta i de fagot en diferents moments de la representació.
PUBLICITAT
Pel que fa a les veus hi havia hagut una mica d’angúnia perquè poc abans de començar els assajos el baix-baríton danès Johan Reuter que havia de ser Èdip havia cancel·lat. El seu lloc el va ocupar el francès Paul Gay que només havia interpretat aquesta obra en versió de concert. Aquest és un paper extenuant, sempre en escena, amb fragments entre parlats i cantats, i intervencions molt llargues. La veu de Gay no és particularment bonica, però el personatge d’Èdip tampoc ho reclama. La seva presència escènica era molt potent i la interpretació va ser d’un gran nivell. El fet que cantés en la seva llengua va ser molt d’agrair, cosa que no es pot dir de la dicció d’altres veus.
Ante Jerkunica va ser un rotund Tirèsies, mentre que Anna Danik, tot i tenir un paper breu, va ser una Esfinx terrorífica en el bon sentit. La resta de veus es va moure dins de la correcció com en el cas de Marina Prudenskaja (Jocasta), Thomas Pursio (Creont) o Mihails Culpajevs (El pastor). Cal destacar l’única soprano, la hispano-finesa Iris Candelaria amb una veu jove molt bonica, de les que promet. La seva Antígona era pura emoció.
L’eterna pregunta que planteja el mite d’Èdip de si podem escapar al nostre destí continua sense resposta.
