Escriure un article sobre el papa Francesc que es publicarà quan el conclave n’hagi triat el successor significa mesurar-se amb un passat que comença a fer-se història sense el risc d’aventurar judicis prematurs sobre la relació de continuïtat/ruptura entre el papa que ja no hi és i el nou. Escriure això «en calent», després de les mostres multitudinàries d’afecte que van acompanyar el seguici fúnebre pels carrers de Roma, significa fer-ho en la possible fase auroral d’un mite, que de la santedat és, en molts aspectes, la secularització. Tal vegada, l’anticipació.
Jorge Mario Bergoglio es va trobar al capdavant de l’Església catòlica després d’anys de no govern de la institució, abandonada des dels últims temps del pontificat de Karol Wojtyla, per malaltia, en mans de la voraç cúria romana, sobre la qual ni tan sols el seu successor, Joseph Ratzinger, va ser capaç d’imposar el seu lideratge, motiu del noble gest de la seva dimissió. Per complicar aquest panorama ombrívol, hi havia l’herència deixada per setze anys d’incursions en la vida política italiana per part de la Conferència Episcopal italiana, dirigida pel cardenal Camillo Ruini, útil camarada de Silvio Berlusconi en la defensa dels anomenats «principis innegociables» (matrimoni, avortament, eutanàsia, etc.), mentre les nombroses denúncies procedents de tots els racons del món continuaven deflagrant l’escàndol de la pedofília, el més greu de la història de l’Església des dels temps de la simonia, entre els segles IX i XI.
Aquests antecedents expliquen la ràpida convergència en el conclave del 2013 entorn de la figura de Bergoglio, aliè als embolics romans i que, en pujar al tron de Pere, va portar amb si tres grans novetats, amb l’addició d’una quarta: el primer papa llatinoamericà, el primer jesuïta que ha arribat a ser papa, el primer papa a triar el nom de Francesc i el primer a conviure amb un papa emèrit. Aprofitant-se d’aquest darrer, els components més reaccionaris de la cúria romana van intentar interferir en la línia reformadora del pontífex regnant.
Se l’ha acusat de populista, peronista, potiner, divisiu, herètic, comunista, incapaç d’entendre Europa i enemic d’Occident.
El de Bergoglio ha estat un pontificat controvertit, sotmès a crítiques i oposicions per part d’analistes i comentaristes, vaticanistes à la carte, lefebvrians, tradicionalistes d’altres procedències i ateus devots. Se l’ha acusat de populista, peronista, potiner, divisiu, herètic, comunista, incapaç d’entendre Europa i enemic d’Occident, de soscavar el depositum fidei, d’haver abandonat la doctrina social de l’Església i la dimensió pròpiament religiosa a favor d’«una ideologia de fons populista-comunitarista-anticapitalista» corresponsable de la pèrdua d’influència de l’Església i, per tant, incapaç de contrastar la descristianització creixent.
El filòsof francès Michel Onfray, ateu militant, va arribar a la paradoxa extrema quan va signar una crida, a Le Figaro, contra la decisió del papa Francesc de limitar dràsticament la possibilitat de celebrar missa en llatí, que havia estat readmesa pel papa alemany amb la intenció il·lusòria de reconciliar-se amb els seguidors de Lefebvre. Des de l’altra banda, se’l va criticar per bloquejar l’accés de les dones al sacerdoci i, més en general, per deixar a mig camí les propostes del seu programa.
Pluja de crítiques
Cal destacar l’orientació de les crítiques que, si en el cas dels seus tres predecessors —deixant de banda el brevíssim pontificat de Joan Pau I— havien procedit principalment dels cercles progressistes del catolicisme, en el cas de Francesc han plogut, sobretot, dels ambients conservadors i tradicionalistes.
És habitual avaluar la tasca dels pontífexs amb el criteri de continuïtat o ruptura respecte als seus predecessors en la llarga història de l’Església. Se’ls considera reformadors o conservadors, situant-los sovint en l’eix dreta/esquerra, la qual cosa opera una transposició indeguda de criteris polítics. Abandonant l’impressionisme, diversos factors contribueixen a una avaluació més ponderada: l’estil, els gestos, les paraules, les decisions i els documents magisterials. Aplicant aquests filtres, només es pot començar a historiar els dotze anys del seu pontificat, entenent que serà el temps i l’accés als arxius els que donaran solidesa a la interpretació. Val a dir que el que segueix és un desglossament, únicament per raons expositives, d’aspectes imbricats en l’actuació de Francesc.
L’elecció del nom del «pobrissó d’Assís», el «bona nit» amb el qual va saludar els fidels després de ser elegit, el fet de residir a Santa Marta, juntament amb les referències a si mateix com a pecador que necessita l’oració dels altres, són exemples de la sobrietat i la humilitat del seu perfil i estil de vida.
L’elecció del nom del «pobrissó d’Assís», el «bona nit» amb el qual va saludar els fidels després de ser elegit, el fet de residir a Santa Marta i no al Palau Apostòlic, la indumentària essencial, fins i tot la simplificació dels ritus funeraris amb la decisió de no ser enterrat a Sant Pere, sinó a la basílica de Santa Maria la Major, juntament amb les moltes referències a si mateix com a pecador que necessita l’oració dels altres, són exemples de la sobrietat i la humilitat del seu perfil i estil de vida.
Lampedusa, primer viatge
Igualment inequívocs són els gestos. En un context marcat per la tendència creixent d’una part de la política italiana i internacional a alimentar la farsa de la invasió, de la teoria de la conspiració del gran reemplaçament, a construir murs, a proposar bloquejos navals i canoneigs contra els vaixells de les ONG, el papa argentí va fer el seu primer viatge a Lampedusa, la petita illa a mig camí entre Àfrica i Europa, lloc de desembarcament dels migrants que aconsegueixen escapar d’un naufragi. Dos anys després, el 2015, va voler inaugurar el Jubileu de la Misericòrdia, no a Sant Pere, sinó a la capital de la República Centreafricana. Les trucades telefòniques i les visites sorpresa, les trobades amb presos, fins i tot el seu últim contacte amb els fidels a la plaça de Sant Pere la vigília de la seva mort, expliquen la resta.
Va defensar una Església pròxima als últims, als emigrants, als marginats, als discriminats, als empresonats i a tots els indefensos, començant pels nens.
Va causar enorme sorpresa el 2013 quan va dir «qui soc jo per jutjar un gai?». Paraules considerades insuficientment meditades, quan no eren altra cosa que l’anticipació de la seva visió integradora de l’Església. D’una «Església en sortida», missionera, sinodal, on «hi caben tots, tots», els pastors de la qual han de fer «l’olor de les ovelles». Una Església «hospital de campanya després de la batalla», en discontinuïtat clara amb el catolicisme triomfant i identitari del papa polonès. Una Església pobra i pròxima als pobres, que ho són no per destí, sinó per les conseqüències d’una economia que en la seva fase neoliberal ha arribat a alimentar una veritable «cultura del malbaratament». Una Església pròxima als allunyats, als últims, als emigrants, als marginats, als discriminats, als empresonats i a tots els indefensos, començant pels nens.
Amb altres paraules va arremetre contra la «mundanitat espiritual» de tants eclesiàstics, l’autoreferencialitat d’alguns moviments carismàtics, la «plaga» i el «flagell» del clericalisme, com no ho havia fet abans cap papa. A més, va denunciar la «tercera guerra mundial a trossos» a la qual ens enfrontem. Repetim-ho: no paraules eixelebrades o extemporànies, sinó pronunciades per anticipar, algunes vegades per reiterar, els ensenyaments dipositats en els documents magisterials; altres vegades, encara per indicar el camí a recórrer confiant en els temps de maduració de la societat i de l’Església.
El camí sinodal
En el pla del govern de l’Església, Francesc va emprendre la reforma de la cúria romana amb la constitució apostòlica Praedicate Evangelium (2022), encara massa recent per poder-ne avaluar els resultats. Va posar en marxa el camí sinodal, un procés que, si volem traduir-lo en termes laics i extraeclesials, es podria definir com un impuls a la participació i implicació en sentit democràtic de tot el poble de Déu en la vida i les decisions de l’Església. Amb la promoció consegüent del paper dels laics i de les dones, encara que negant-los l’accés al sacerdoci, però deixant oberta la qüestió. Així ho va reconèixer Lea Melandri, una de les feministes italianes més autoritzades de primera hora. Fins i tot en el cas del procés sinodal, es tracta d’un camí que s’acaba d’emprendre, amb els primers resultats interlocutoris, especialment pel que fa a l’accés als sagraments dels divorciats tornats a casar i sobre l’acolliment de les unions i les persones homosexuals, com va succeir amb el sínode de bisbes sobre el matrimoni i la família el 2014-2015 i el sínode per a l’Amazònia el 2019.
En els deu consistoris del seu pontificat, Francesc ha nomenat 163 cardenals tenint en compte la geografia i les qualitats pastorals dels triats i no el nombre de fidels de les esglésies locals d’origen: una visió geopolítica de l’Església que n’ha reforçat la universalitat.
El papa Francesc s’ha endinsat en la senda de la renovació eclesial iniciada per Joan XXIII i el Concili Vaticà II.
És impossible comentar les quatre encícliques i els centenars d’altres documents, entre exhortacions apostòliques, cartes, cartes apostòliques i motu proprio. Basti esmentar el document programàtic del pontificat, l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium (2013), que presta gran atenció a la història, la interpretació de la qual correspon a les comunitats eclesials mitjançant la identificació dels «signes dels temps»; per la historicitat de costums, normes i preceptes eclesials que no estan directament vinculats al nucli de l’Evangeli; per la sacralització indeguda de certs revestiments culturals del missatge evangèlic; i perquè la història de l’Església mostra la pluralitat de cultures en les quals ha arrelat el cristianisme.
Primacia de la misericòrdia
També són de gran importància les referències al fonament tomista de la primacia de la misericòrdia, la més gran de totes les virtuts, l’exercici de la qual es manifesta en el benefici del proïsme, el vincle entre injustícia i violència, la «cultura del malbaratament» abans esmentada. Al papa Francesc li correspon també Laudato sii (2015), la primera encíclica sobre qüestions ecològiques.
Un dels historiadors més autoritzats del cristianisme i de l’Església en l’època contemporània, Daniele Menozzi, intentant en 2022 una primera historització del pontificat de Francesc, va apuntar les arrels de la seva espiritualitat i de la seva visió de l’Església en el jesuïta savoià del segle XVI Peter Fabre, en Michel de Certeau i en la «teologia del poble» argentina elaborada, entre d’altres, pel jesuïta Juan Carlos Scannone, que va ser professor de Bergoglio, als quals es podria afegir Rafael Tello.
Ha estat vist, per creients i no-creients, com el principal referent global de resistència al neoliberalisme, al nacionalisme sobiranista i a la discriminació.
El papa Francesc s’ha endinsat en la senda de la renovació eclesial iniciada per Joan XXIII i el Concili Vaticà II, s’ha mogut considerant superada la ideologia de la cristiandat i s’ha distanciat encara més del concepte de «guerra justa» a favor d’una no-violència activa i evangèlica. Va engegar un procés de descentralització i de reforma de l’Església que va trobar resistències i obstacles, que no va poder o no va voler forçar. Va obrir camins que no va aconseguir recórrer fins al final. Fa molt poc, quan el vicepresident dels Estats Units J.D. Vance va interpretar l’ordo amoris de sant Tomàs com una jerarquia entre el que és a prop i el que és lluny per justificar les retallades dràstiques del president Trump als programes internacionals d’ajuda humanitària, el papa Francesc va escriure, el 10 de febrer del 2025, als bisbes estatunidencs que el veritable ordo amoris es descobreix meditant constantment la paràbola del bon samarità, és a dir, «en l’amor que construeix una fraternitat oberta a tots, sense excepció».
Per això també, ha estat vist per part de molts, creients i no-creients, com el principal referent global de resistència al neoliberalisme, al nacionalisme sobiranista i a la discriminació. En definitiva: el contrari de tot el que avui representen Trump, Milei, Orbán, Meloni i altres líders polítics del mateix signe. Avui, precisament. Un avui que s’ha de comparar amb els llargs temps de la història i de l’Església.






























































































