La Barcelona metropolitana ha de seguir creixent. És absolutament necessari perquè puguem seguir competint en el món globalitzat. Es tracta d’un debat que també té els seus detractors, però que s’ha d’acabar imposant. El debat, en tot cas, hauria de ser ara com fer-ho. Cal mirar enrere i no cometre errors del passat, com l’agregació dels pobles del pla que es va executar per decret a finals del segle XIX. Potser –i només potser– va ser la solució trobada amb els ulls d’aquell moment, però avui seria del tot anacrònica.

Quan Pasqual Maragall va prendre possessió com a alcalde, el 2 de desembre de 1982, en el seu discurs va pronunciar una frase que tots hem de tenir present: «La Barcelona d’avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte». Maragall es referia a l’agregació de 1897, quan Barcelona es va annexionar via decret Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí. Va ser de manera unilateral, sense cap negociació. No va tenir res de creadora i molt de brutal.

El nom i l’escut d’aquests municipis pengen avui en uns domassos al Saló de Cent, com els d’Horta, agregat el 1904, i Sarrià, el 1921. Fins i tot hi ha un domàs mut, que es diu que es reservava per a Sant Adrià de Besòs que finalment no va ser annexionat. Aquelles agregacions van generar molta oposició. Sant Andreu va ser un dels municipis que més resistència va mantenir. Fins i tot, va presentar un recurs contenciós administratiu que tres anys més tard es va desestimar.

Aquest procés d’annexionar territoris al terme municipal de Barcelona va començar, però, anys abans, encara que no amb la «brutalitat» expressada per Maragall. La primera annexió es va produir el 1836, quan Hostafrancs, que fins aleshores formava part de Sants, va passar a la capital catalana. Dotze anys més tard, el 1848, ho van fer els terrenys on s’havia construït el cementiri del Poblenou, que pertanyien a l’Ajuntament de Sant Martí. El 1872, es van agregar uns terrenys de Gràcia, per recomanació de la Comissió de l’Eixample, per tal d’establir una frontera estable i sense sinuositats fixada al carrer de Provença. Encara Gràcia va patir una altra pèrdua a favor de Barcelona el 1889 en annexionar-se els terrenys on s’havia de construir l’Hospital Clínic. I el 1893, només quatre anys abans de la gran agregació, Barcelona va guanyar la zona de Fort Pius, pertanyent també a Sant Martí.

PUBLICITAT

I n’hi ha més, encara. El 1920, es va segregar de l’Hospitalet la seva Marina, una zona litoral –avui, la Zona Franca– que arribava fins a l’antiga llera del riu Llobregat. L’objectiu era construir un port franc que no es va arribar a fer mai. L’Hospitalet va experimentar una segona segregació el 1931, quan Barcelona es va annexionar el barri de Finestrelles. Abans, el 1922, Santa Creu d’Olorda, un enclavament de Collserola, es va incorporar també a Barcelona un cop segregat de Molins de Rei. Les darreres annexions es van produir el 1945. Van ser el Baró de Viver i el Bon Pastor, que havien format part de Santa Coloma de Gramenet.

Un salt d’escala

Amb totes aquestes annexions, Barcelona va experimentar un salt d’escala, passant de 15,5 quilòmetres quadrats a 77,8 i amb una població que s’acostava als 560.000 habitants. La capital catalana feia els primers passos cap a la ciutat global.

La gran agregació de finals del segle XIX i principis del XX es va poder produir gràcies a la col·laboració necessària del Govern central a Madrid, encara lluny de les actuals aspiracions a convertir-se en un districte federal dins de l’Espanya de les autonomies. A partir d’aquell moment, però, la gran preocupació de Madrid respecte a Barcelona era limitar-ne el creixement i afavorir el de la capital espanyola, que durant la postguerra va annexionar nombrosos municipis. En els darrers dies de la Guerra Civil, quan les tropes franquistes ja estaven a punt d’ocupar Barcelona, s’atribueix a un general colpista mentre observava la ciutat des de Collserola la frase: «¿Pero quién ha sido el traidor que ha permitido esto?»

Potser aquesta frase no va ser mai pronunciada, però era el sentiment i la prevenció que des de Madrid es tenia vers Barcelona i el seu creixement, que recordava les resistències del Govern espanyol un segle enrere, quan la gran reivindicació dels ciutadans de la capital catalana era l’enderroc de les muralles que es mantenien en peu per raons militars.

Quan, a partir de la dècada de 1950, Barcelona va impulsar diverses iniciatives legislatives per guanyar autonomia, des de Madrid es vigilava que en cap cas hi hagués referències a un creixement del terme municipal a costa dels municipis metropolitans. Així va passar amb el Pla Comarcal de 1953, la Carta Municipal de 1960, la creació de la Corporació Metropolitana de 1974 i la redacció del Pla General Metropolità de 1976. Totes van ser convenientment desposseïdes de qualsevol article que deixés la porta oberta a futures agregacions.

El fre al creixement del terme municipal no va impedir, però, el creixement del continu urbà i de barris dormitori sense serveis bàsics i amb infraurbanisme. Van ser els anys del barraquisme vertical, suburbis de pisos protegits que Oriol Bohigas va qualificar d’«exiliats de la vida autèntica de la ciutat», en unes perifèries mal comunicades amb els centres urbans. Era pura especulació, urbanisme marginal.

Àrea metropolitana caòtica

El resultat de tot plegat va ser una àrea metropolitana caòtica. Gestión o caos va ser el títol d’un històric informe del Cercle d’Economia que el 1973 va posar el dit a la llaga de tot aquell despropòsit urbanístic. El Cercle reclamava polítiques comunes per ordenar tot aquell territori metropolità. Manuel Vázquez Montalbán va destacar en una anàlisi a la revista Triunfo que el valor d’aquell informe era que, per primer cop, la burgesia catalana es pronunciava de forma contundent contra un caos que significava una degradació de les possibilitats d’expansió econòmica de Barcelona i la seva àrea d’influència. Fins a aquell moment, l’única crítica venia dels col·lectius combatius, de les associacions veïnals i socials. Va ser un important canvi de paradigma.

L’arribada dels ajuntaments democràtics va suposar un canvi de rasant en aquella política urbanística descontrolada. Es va anar dignificant l’espai públic dels barris dormitoris i es van introduir millores per tot Barcelona, inicialment modestes, fins a la gran apoteosi dels Jocs del 92, que van transformar la capital i altres ciutats beneficiades amb alguna de les subseus olímpiques.

També es van fer passes enrere, com la liquidació de la Corporació Metropolitana per part de la Generalitat i Parlament de la Catalunya de la Convergència i Unió de Jordi Pujol. Tot i creada en els darrers anys del franquisme, la Corporació va ser un instrument que permetia desenvolupar un urbanisme metropolità cohesionat, però en els anys vuitanta, presidida per Maragall, era un contrapoder al Govern autonòmic, que no va dubtar a abolir-la. Se’n va recuperar certa governança el 2010, quan es va aprovar la llei de l’Àrea Metropolitana, però lluny del potencial executiu que va tenir la Corporació.

PUBLICITAT

Avui, l’Àrea Metropolitana de 36 municipis ha quedat petita i, per això, des d’alguns cercles es parla de consolidar la regió metropolitana de 164 pobles i ciutats, que suma una població que es va acostant als sis milions d’habitants. En un món globalitzat, les regions metropolitanes són les ciutats globals convertides en motors econòmics dels seus països. Urbanistes com l’estatunidenc Bruce J. Katz afirmen que actualment les economies d’un país són, en realitat, la suma de les economies de les seves aglomeracions urbanes.

Annexions encobertes

Malgrat no gaudir d’una institucionalització en forma de govern supramunicipal, la Unió Europea reconeix la regió metropolitana de Barcelona com la tercera d’Europa, després de les de París (12,3 milions d’habitants) i Madrid (6,8 milions). El camí cap a la regió metropolitana no serà més fàcil que la de l’Àrea Metropolitana, a causa de la desconfiança que genera entre gran part d’alcaldes, que temen perdre competències. Però cal tenir en compte que, tal com ja va anticipar Maragall, la Barcelona metropolitana no es pot construir amb més agregacions com fa un segle o amb annexions encobertes tal com assenyalen alguns detractors.

La regió metropolitana s’ha d’articular al segle XXI de manera policèntrica, que permet ser més productiva i sostenible. Això significa respectar les autonomies municipals. Ningú millor que els ajuntaments coneix els problemes i necessitats dels seus ciutadans. No es poden governar els municipis des d’un despatx de Barcelona. La cessió d’algunes competències comunes a un ens supramunicipal no ha d’anar en detriment del poder local, sinó al contrari. La Barcelona metropolitana ha de créixer, però mai més amb l’anacronisme de les agregacions.