L’espera de Penèlope a càmera lenta

Qui ens havia de dir que Gabriel Fauré hagués escrit una òpera! I que l’autor del famós Réquiem i de tantes i tantes cançons plenes d’harmonies subtils l’hagués escrit amb accents wagnerians! Però heus ací que el compositor francès va compondre Pénélope quan ja tenia més de seixanta anys. Seria la seva única òpera i malauradament va tenir un recorregut escàs. El Festival de l’Òpera de Baviera ha estrenat una producció amb uns intèrprets de luxe que desmenteixen qualsevol idea preconcebuda. Els protagonistes eren Victoria Karkacheva i Brandon Jovanovich. Susanna Mälkki dirigia la Bayerisches Staatsorchester i la posada en escena la firmava Andrea Breth.

Estrenada el 1913 a l’Òpera de Montecarlo, Pénélope va arribar a París aquell mateix any al Théâtre des Champs-Elysées, concretament el 10 de maig, i se’n van fer una desena de representacions. Va ser tot un èxit, però tres setmanes més tard, en aquell mateix teatre, es produiria un fet que eclipsaria tot el que es feia al món musical francès. Era l’estrena de La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky que va provocar tal escàndol que durant dies i dies a París no es parlava d’altra cosa. L’any després esclataria la Primera Guerra Mundial i l’òpera de Fauré així com tantes altres obres de compositors francesos van caure en l’oblit.

Hi ha, tanmateix, alguns indicis que ens haurien d’haver alertat que Pénélope és una òpera que no mereix l’oblit. Aquests indicis es diuen Régine Crespin i Jessye Norman. La primera la va protagonitzar el 1956 al mateix teatre on s’havia estrenat quaranta anys abans, en una de les contades representacions que s’han fet d’aquesta òpera. La segona en va fer un enregistrament el 1982 amb José Van Dam.

L’origen d’aquesta incursió operística de Fauré és una soprano wagneriana, Lucienne Bréval. En una trobada amb el compositor li va manifestar la seva estranyesa pel fet que mai hagués escrit una òpera i li va presentar el llibretista René Fauchois. Fauré es va posar a treballar en una obra que havia de tenir cinc actes a la manera de la grand opéra francesa, però aviat va veure que allò no aniria i va quedar reduïda a tres.

L’òpera explica la coneguda història de Penèlope que espera el retorn del marit Ulisses que ha anat a la guerra de Troia. Han passat molts anys i pensant que el guerrer és mort uns pretendents que cobegen el tron fan la cort a la dona. Ella diu que triarà marit el dia que acabi un sudari que teixeix per a l’antic rei, però de nit desfà el que fa de dia esperant el retorn del seu home. Ulisses torna fent-se passar per un pidolaire. Li diu a Penèlope que prepari l’arc que era del guerrer i que el faci tensar als pretendents. El que ho aconsegueixi es casarà amb ella. Tots fracassen. Només Ulisses és capaç de tensar-lo. L’heroi aprofita per eliminar als aspirants ambiciosos i recupera muller i tron.

Jovanovich (Ulysse), Jones (Pisandre), Felix (Antinoüs) i Melrose (Eurymaque), a ‘Pénélope’ de Gabriel Fauré, a Múnic. Fotografia de Bernd Uhlig.

La partitura beu de les dues fonts musicals encara dominants en aquell moment, l’impressionisme i Wagner. Del primer pren la manera de descriure els estats d’ànim. Del segon incorpora els leitmotivs per apuntar temes i personatges. També fa fluir la música sense números tancats. I demana unes veus heroiques per als protagonistes. Dalt de l’escenari no passen gaires coses. Tot ho diu la música.

La directora d’escena Andrea Breth, una de les grans figures del ram a Alemanya, ha bastit la producció sobre el temps i la lentitud de l’espera. Així, fa que tota l’acció i els personatges es moguin a càmera lenta. L’escenografia de Raimundo Orfeo Voigt presenta unes grans caixes que es mouen horitzontalment per l’escenari i que són habitacions on passa l’escassa acció. El seu moviment no s’atura mai i va canviant el contingut. A la que apareix primer hi ha el cor de minyones. En una segona hi ha altres dones ocupades en tasques domèstiques (escena que recorda l’inici d’Elektra de Richard Strauss). A la tercera hi ha els pretendents amb un aspecte vulgar i prepotent. I en una altra hi ha Pénélope asseguda a terra teixint, al costat d’unes garbes de blat.

En aquest moviment continu de les capses que van seguint les diferents escenes n’hi ha una que recorda La Fura dels Baus quan apareixen animals morts esquarterats i penjats. Són els que s’ha ordenat matar pel banquet nupcial encara que no se sap qui serà el nuvi. No costa gaire pensar que els mateixos ganxos serviran per penjar als pretendents quan Ulysse els hagi liquidat.

Tots els personatges es mouen a càmera lenta i Pénélope, Ulysse i la dida Euryclée tenen un doble interpretat per un actor. Tot el muntatge és d’una gran intel·ligència sense que hi hagi res gratuït, però, com diu el refrany, totes les masses piquen, i aquest excés de concepte i la lentitud que l’acompanya són un llast perquè cansa i la presència de dobles també dificulta la comprensió.

Per sort, musicalment va ser tot un gaudi començant per la direcció de Susanna Mälkki que va destriar tot el que era impressionisme de què era wagnerisme, però alhora fent-ne una continuïtat. Escrita per a soprano dramàtica, aquí és una mezzosoprano la que interpreta el paper de Pénélope. Una Victoria Karkacheva pràcticament immòbil al seu racó aconseguia transmetre només amb la veu tot el plany per la llarga espera i també la indignació per la vulgaritat dels pretendents. Expressava molta tristesa, i alhora una gran noblesa. Al seu costat l’Ulysse del tenor Brandon Jovanovich també posava tota l’expressió en la seva veu poderosa fins i tot quan la partitura li demana una mitja veu. Dels pretendents destacaven el tenor Loïc Felix (Antinoüs) i el baríton Leig Melrose (Eurymaque). La mezzosoprano Rinat Shaham era la dida Euryclée i va resultar una agradable sorpresa la veu del jove baríton Thomas Mole en el paper del vell pastor Eumée.

La directora d’escena va incorporar una sorprenent jugada. No es veu quan Ulysse tensa l’arc. El que sí que es veu és una tiradora acròbata que dispara la fletxa amb els peus des d’una contorsió en vertical. Daniela Maier, que era la tiradora, va ser molt aplaudida.

I al final, els cors canten el triomf del protagonista sobre els pretendents i els leitmotivs de Pénélope i Ulysse es fonen mentre les mans de l’una i l’altre s’acosten sense arribar a tocar-se, com a la Creació d’Adam de Miquel Àngel.

Aquesta Pénélope de Fauré ha estat un descobriment que desmenteix allò tan repetit que si una òpera no es representa és perquè no val la pena. Aquesta sí que val la pena.