La recerca de la llum en les profunditats de la condició humana a partir d’un llenguatge fílmic influït per l’art contemporani situa una sèrie de directors cinematogràfics com a exploradors de les emocions. Exploren les emocions que capta la càmera en els seus personatges, com si fos un experiment, i en els espectadors, buscant la sorpresa i l’esglaiament.
Es tracta de directors com Nicolas Winding Refn (la sèrie de televisió Copenhagen Cowboy, els llargmetratges Drive i The Neon Demon), Gus Van Sant (Last Days, Drugstore Cowboy, Elephant), Paolo Sorrentino (La gran Bellesa, Joventut, la sèrie de televisió The Young Pope), Lars von Trier (Dogville, Melancolia, la sèrie de televisió The Kingdom), Mike Flanagan (Doctor Sleep, la sèrie de televisió Missa de mitjanit), Albert Serra (Liberté, Pacifiction, la instal·lació Els tres porquets), Bong Joon-ho (Paràsits, Monstre, Snowpiercer), Alejandro González Iñárritu (Bardo, Birdman, El renascut) Ruben Östlund (The Square, Triangle of Sadness), Leos Carax (Els amants del Pont Neuf, Holy Motors, Annette), Iorgos Lànthimos (Llagosta, The Killing of Sacred Deer), Nathan Fielder (la sèrie de televisió Els assajos, The disaster Artist), Gaspar Noé (el migmetratge Lux Eterna, Climax Irreversible), Michael Haneke (Caché, Funny Games, Happy End)…
Tots tenen en comú que bona part dels seus codis visuals s’assenten en un coneixement i una clara influència directa o indirecta de l’art contemporani. Aquesta influència es funda en adaptar i desenvolupar línies de treball que fan artistes d’art contemporani. A l’obra de Paolo Sorrentino, hi podem advertir la influència de Maurizio Cattelan a The Young Pope. Nicolas Winding Refn i Gaspar Noé ens recorden la intensitat dels llums fluorescents de Dan Flavin. La seqüència final del film Paràsits de Bong Joon-ho ens endinsa als escenaris del fotògraf Jeff Wall. La fotografia Milk, 1984 de Wall, on veiem un home que està a punt de llançar una ampolla de llet com si fos un còctel Molotov en actitud amenaçadora, ens ajuda a entendre millor, des del punt de vista estètic, la seqüència final de Paràsits que mostra una matança/revolució en una celebració familiar.
