La recerca de la llum en les profunditats de la condició humana a partir d’un llenguatge fílmic influït per l’art contemporani situa una sèrie de directors cinematogràfics com a exploradors de les emocions. Exploren les emocions que capta la càmera en els seus personatges, com si fos un experiment, i en els espectadors, buscant la sorpresa i l’esglaiament.
Es tracta de directors com Nicolas Winding Refn (la sèrie de televisió Copenhagen Cowboy, els llargmetratges Drive i The Neon Demon), Gus Van Sant (Last Days, Drugstore Cowboy, Elephant), Paolo Sorrentino (La gran Bellesa, Joventut, la sèrie de televisió The Young Pope), Lars von Trier (Dogville, Melancolia, la sèrie de televisió The Kingdom), Mike Flanagan (Doctor Sleep, la sèrie de televisió Missa de mitjanit), Albert Serra (Liberté, Pacifiction, la instal·lació Els tres porquets), Bong Joon-ho (Paràsits, Monstre, Snowpiercer), Alejandro González Iñárritu (Bardo, Birdman, El renascut) Ruben Östlund (The Square, Triangle of Sadness), Leos Carax (Els amants del Pont Neuf, Holy Motors, Annette), Iorgos Lànthimos (Llagosta, The Killing of Sacred Deer), Nathan Fielder (la sèrie de televisió Els assajos, The disaster Artist), Gaspar Noé (el migmetratge Lux Eterna, Climax Irreversible), Michael Haneke (Caché, Funny Games, Happy End)…
PUBLICITAT
Tots tenen en comú que bona part dels seus codis visuals s’assenten en un coneixement i una clara influència directa o indirecta de l’art contemporani. Aquesta influència es funda en adaptar i desenvolupar línies de treball que fan artistes d’art contemporani. A l’obra de Paolo Sorrentino, hi podem advertir la influència de Maurizio Cattelan a The Young Pope. Nicolas Winding Refn i Gaspar Noé ens recorden la intensitat dels llums fluorescents de Dan Flavin. La seqüència final del film Paràsits de Bong Joon-ho ens endinsa als escenaris del fotògraf Jeff Wall. La fotografia Milk, 1984 de Wall, on veiem un home que està a punt de llançar una ampolla de llet com si fos un còctel Molotov en actitud amenaçadora, ens ajuda a entendre millor, des del punt de vista estètic, la seqüència final de Paràsits que mostra una matança/revolució en una celebració familiar.
Documentar i arxivar
Les estratègies d’aproximació que s’utilitzen en l’art contemporani, com ara documentar, arxivar i fer proves-error, les podem observar a la sèrie d’HBO Els assaigs de Nathan Fielder. La sèrie ens proposa, amb ironia i tendresa, endinsar-nos en la teoria dels jocs per aconseguir trobar la millor solució per a afrontar una situació real, assajant amb anterioritat tot el que pugui passar per eliminar el factor de l’atzar. L’atmosfera visual i moral que ens transmet Iorgos Lànthimos al film Llagosta, amb la seva càrrega irònica, crítica i desconcertant ens acosta a l’estètica denunciadora de l’artista ucraïnesa Tetyana Yablonska.
L’atmosfera visual i moral que ens transmet Iorgos Lànthimos al film ‘Llagosta’ ens acosta a l’estètica denunciadora de l’artista ucraïnesa Tetyana Yablonska.
Les influències de l’art contemporani sobre el cinema ens porten a considerar, des de fa molts anys, que el món del cinema es va acostant cada cop més als codis de l’art en general, trencant amb la dependència dels espectadors de les sales comercials. Si la seva estètica connecta o es fonamenta en l’art contemporani que podem gaudir al Palais de Tòquio, a París o, al Centre d’Art Contemporani Reina Sofia, a Madrid, els continguts cinematogràfics van en una direcció semblant.
Un món fosc i opressiu
Les qüestions que ens mostren, capten o subratllen exploren la solitud tecnològica de l’home del nostre temps; l’home que està dominat per una no-foscor de llums, neons intermitents, presa d’una noció creixent d’habitar un món fosc i opressiu. Ens transmet la idea de frontera entre la sensibilitat de l’home i l’eficàcia de les màquines. La majoria busca els enclavaments, els refugis, en la naturalesa. Tots semblen coincidir que som criatures a la deriva, dones explotades, homes i dones insegurs, éssers que han perdut la seva intimitat i llibertat; éssers disposats a abraçar una nova religió mentre veuen com es destrueixen les anteriors. El seu cinema té la intenció de ser performatiu per tenir conseqüències reals per a qui és capaç de mirar-lo. Però també té alguna cosa de performatiu, perquè la ment i el cos de l’artista es manifesta en els seus personatges per actuar en el film.
El metratge, el temps de durada de la pel·lícula, no importa. Tampoc importa l’hibridisme de gèneres ni la qualitat dels materials de filmació. Les seves històries remeten a una bellesa continguda i organitzada, traçat per universos sonors electrònics dance o de sonoritats que ens acosten a Arvo Pärt, el pianista Vikingur Ólafsson, amb les seves versions de Johann Sebastian Bach.
Són obres per albirar l’escenari on es produeixen els enfonsaments i les caigudes de l’espècie humana i, alhora, llançar llum sobre els mecanismes creatius dels seus autors. La majoria tenen en comú la voluntat de detectar llum en la foscor més absoluta. El compromís és crear una estètica contemporània que no sigui deutora del cinema clàssic, sinó de l’evolució de l’art en general. La sèrie Missa de mitjanit, de Mike Flanagan, comença amb un accident de trànsit en el qual perd la vida la dona del protagonista. Veiem trossos de vidre del parabrisa incrustats al cos de la dona morta. És de nit i el seu cos centelleja com si tingués a sobre infinitat de cuques de llum.
