La història bíblica de Josep, fill del patriarca Jacob, ha donat molt fil a escriptors i músics. A Thomas Mann, per exemple, que va escriure una monumental obra en quatre volums sobre el personatge i els seus envejosos germans, o els compositors Domènec Terradellas de qui hem escoltat al Festival de Torroella i al Palau el seu oratori Giuseppe riconcosciuto, o Andrew Lloyd Webber que va firmar el musical Joseph i l’increïble abric en technicolor. Però si hi ha un Josep que ha alimentat l’imaginari picant i frívol de diverses generacions a tot Espanya, aquest és el púdic protagonista de La corte de Faraón, l’opereta bíblica del valencià Vicente Lleó estrenada el 1910. Qui no ha cantat mai amb una copa de més, o de menys, allò de ¡Ay, ba…! ¡Ay ba…! Ay babilonio que marea!?

El Teatro de la Zarzuela de Madrid ha recuperat una producció d’Emilio Sagi del 2012 per al Teatro Arriaga de Bilbao, molt eficaç, amb un format modern i una escenografia de Daniel Bianco plena de brilli-brilli. Aquesta posada en escena té la gran virtut de fugir de l’astracanada, cosa què és ben fàcil de caure donat el contingut i caràcter de l’obra en què dominen sense massa embuts picardia eròtica, sensualitat i sexualitat, un contingut que generacions anteriors en dirien ‘verd’. De fet, l’obra pertany al gènere sicalíptic que feia fortuna a cafès i salons de les primeres dècades del segle XX en sectors socials que volien alliberar-se de cotilles reals i metafòriques. El vehicle musical és una successió de cuplets, valsos i garrotins, i una picada d’ullet a l’Aida de Verdi.

Segons l’argument, Faraó regala a Putifar, general vencedor de tantes batalles, una jove, Lota, sense saber, però, que en una de les aventures bèl·liques el militar ha perdut els seus atributs masculins. Alhora, arriba a la cort un esclau hebreu, cast i de gran bellesa, i una babilònia, Sul, desitjada per Faraón, que canta els cèlebres cuplets babilònics. Tot plegat, proposa una moral sexual molt més oberta on l’adulteri ja no és pecat. Poliamor i també fetitxisme.

PUBLICITAT
Advertisement

Malgrat l’extraordinària popularitat de la sarsuela, o justament per això, el franquisme la va prohibir. Sota la dictadura hi havia tres qüestions intocables, el sexe, la política i la religió. La corte de Faraón les toca totes tres. De la primera ja n’hem parlat. Pel que fa a la política, els cuplets eren els vehicles per incorporar la crítica als governants, mentre que la tercera qüestió s’explica per la pervivència del que deia el Quixot: “Con la Iglesia hemos topado, amigo Sancho”. El que segur que no sabien els censors franquistes era, com diu el programa de mà, que en sis versicles del Gènesis la dona de Putifar persegueix quatre vegades al cast Josep!

 

Enrique Viana (Sul), en una escena de 'La corte de Faraón', al Teatro de la Zarzuela. Fotografia de Javier del Real

Enrique Viana (Sul), en una escena de ‘La corte de Faraón’, al Teatro de la Zarzuela. Fotografia de Javier del Real

 

Malgrat la censura, l’espectacle no va desaparèixer del tot. Es podia cantar algun cuplet sempre que no atemptés a cap dels tres tabús franquistes. El director Ataulfo Argenta la va enregistrar el 1958 i es va poder representar sencera el 1965 traslladant, però, l’acció als Estats Units a l’època del gangsterisme. El títol era La bella de Texas, i el ¡Ay, ba…! ¡Ay ba…!, es va convertir en un ¡Ay, ca…! ¡Ay ca…! referit a Califòrnia. Finalment, el 1975 es va poder representar sense entrebancs.

Aquella gran misèria del franquisme repressor la van portar al cinema el 1985 el guionista Rafael Azcona i el director José Luis Garcia Sánchez amb la pel·lícula que porta el títol del musical. I ho van fer, com deia el director, per venjar-se de la censura franquista. El film és una comèdia agredolça on s’explica com vivia –o malvivia– una companyia de sarsuela a la postguerra.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Com la moral de quan es va estrenar l’opereta fa més de cent anys i la dels nostres dies ha canviat força i el que al seu moment podia ser transgressor ara ja no ho és, la posada en escena d’Emilio Sagi juga amb l’ambigüitat sexual d’alguns personatges i situacions. Per exemple, la babilònia Sul és interpretada pel tenor i també actor i bon improvisador Enrique Viana, i ho fa amb un aire més de cabaret o revista. També s’han adaptat alguns textos del llibret que havien escrit Guillermo Perrín i Miguel de Palacios. Per exemple, el que canten les tres vídues la nit de bodes de Putifar i Lota convertit ara per Sagi i Viana en uns consells feministes.

La soprano María Rey-Joly era una Lota plena de picardia, però amb algun agut fora de lloc. Era tota una sorpresa veure al tenor Jorge Rodríguez-Norton, habitual de papers wagnerians i straussians, interpretant amb molta gràcia vocal i teatral al cast José. El baríton Ramiro Maturana en el paper de Putifar i la soprano Annya Pinto en el de Raquel, serventa de Lota, van complir a bastament els seus papers. El de Faraón el comparteixen el baríton Luis Cansino i el baix-baríton Enric Martínez-Castignani. El dia a què es refereix aquesta crònica l’interpretava el primer, mentre la mezzosoprano María Rodríguez era la Reina. Carlos Aragón dirigia l’Orquesta de la Comunidad de Madrid i el cor era el titular del Teatro de la Zarzuela amb una molt bona prestació.

Al final, i després que Viana / Sul fes cantar al públic el ¡Ay, ba…! ¡Ay ba…!, tothom va sortir del teatre la mar de content. Si una cosa es trobava a faltar en la representació era la crítica o la ironia política. O tempora, o mores!

 


Sarsuela vista el 7 de febrer.