Aquesta conferència va ser llegida el 8 de setembre al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre. L’acte va ser organitzat per la Regidoria de Memòria Democràtica i va ser presidit per l’alcaldessa Ada Colau.

Celebrar la Diada de Catalunya al Saló de Cent de l’Ajuntament és un acte d’afirmació des de Barcelona d’una cultura nacional. Commemorar l’Onze de Setembre implica vincular-nos com a ciutadans d’ara i d’aquí a una tradició a través de la qual els catalans ens reconeixem des de fa gairebé un segle i mig. Delimitar com ens relacionem amb aquesta tradició mai no ha estat fàcil, i encara ho ha estat menys durant els darrers anys. La conferència d’avui, tanmateix, formula una resposta. Com a mínim, la meva. Tal com l’entenc, una tradició val si es relliga a la vida, quan és prou densa per generar coneixement sobre el passat i per mirar de comprendre millor el present. Res a veure amb la inèrcia o l’adhesió. No concebo la tradició si no és viva i si no és crítica. I ja no els diré res més de mi.

A partir d’ara els parlaré del poeta Gabriel Ferrater, que enguany fa un segle que va néixer a Reus i cinquanta anys que es va suïcidar a Sant Cugat. Ho faré com crec que Ferrater voldria, no amb tanta solemnitat com fins ara, sinó com ell ho va fer a la conferència d’homenatge que va pronunciar quan es complien cent anys del naixement de Pompeu Fabra. Parlant de Fabra aquell dia de 1968, va dir, «representa una responsabilitat especial en el sentit no precisament d’obligar-me a més veneració sinó d’obligar-me a més llibertat i precisió en el sentit, exactament, de la cosa que li devem i la cosa que ens ha donat». És el que els proposo aquesta tarda. Intentar precisar quina va ser la seva relació amb la tradició i mostrar què li devem encara.

La hipòtesi que voldria desenvolupar és la següent: Ferrater va modificar l’evolució de la nostra cultura des del cor de la tradició i la va empeltar a la millor literatura occidental. Ho va fer en català i conscient que actuava com un poeta radical, construint un jo d’inquietant complexitat i intimitat elaboradíssima. Als versos de Les dones i els dies va desintegrar una moral que castrava el desenvolupament de la consciència dels seus contemporanis i, a la vegada, va formalitzar una experiència que encara avui s’ofereix al lector per alliberar-lo.

 

I

Miraré de substanciar la meva hipòtesi plagiant algunes idees –de Ferrater mateix, del seu germà, d’altres crítics– i rellegint tres poemes del seu primer llibre de versos [1]. Un poema sobre la seva relació amb el món, un altre sobre la relació amb ell mateix i un altre sobre la seva relació amb el desig.

El primer, «Els jocs», escrit com a molt aviat a tot estirar a mitjan 1958, és el més barceloní de tots els seus. El pretext argumental és la passejada que fa un home que viu en «un barri extrem», l’estona durant la qual camina i contempla amb una certa atenció gent que practica esports. Una de les persones que veu és un vailet que juga a tennis sense gaire traça. Al poema hi diu que juga al Club Tennis Barcelona. No quedava lluny del pis del carrer de Benet Mateu on Ferrater vivia amb la seva mare mentre va escriure la majoria dels seus poemes. Però el club esportiu de socis benestants no és l’únic espai del poema que pot assenyalar-se al mapa. També mira el camp de bàsquet que hi ha al «pati d’una fàbrica de productes farmacèutics». No diu quina fàbrica és, però no és difícil saber quina era: els Laboratoris Sandoz. A l’època hi havia veïns del barri que es plantaven davant d’un enreixat del carrer de Fontcuberta i passaven l’estona mirant com jugaven homes i dones que treballaven a la fàbrica. Ferrater hi vivia a tocar.

Una vegada que ja reconeixem els espais pels quals ens passejarà la imaginació, podem començar a llegir-lo. Abans, un últim avís. El caràcter narratiu i la dicció col·loquial de molts versos de Ferrater, també d’aquests, sembla fer-los fàcilment entenedors, però ens equivocaríem si la seva aposta formal ens portés a pensar que són poemes simples. No. La principal virtut de la seva poesia és la complexa destresa amb la qual, usant una llengua civilitzada, elabora idees d’una gran profunditat sobre la naturalesa humana. També en aquests versos quan sembla limitar-se a descriure una passejada per Pedralbes i la part baixa de Sarrià. El passeig és el pretext, l’essencial són els moviments humans que posa en joc. Sabia perfectament què estava fent. S’inscrivia en una branca de la poesia que havia subvertit el simbolisme a través d’una poesia narrativa que ell havia descobert llegint alguns dels poetes del seu temps que més admirava: Auden, Brecht, Pavese. Des d’aquí cal llegir Ferrater.

 

Els jocs

Viure en un barri extrem, ens indueix

a caminar inquiets, com si volguéssim

trobar un racó de certitud, algun

sentit més ferm que l’envà de cantell

i el munt de bigues menjat per la crosta

de pols i pluja vella, i la botiga

dels gelats, amb les nenes que patinen

pel davant, i són sis per un parell

de patins estridents. M’arribo fins

al club de tenis Barcelona, que és

un club de rics, i vaig mirant els cotxes

que s’arrengleren a la porta, plens

de la voluntat bona d’ésser cotxes

de rics: com si diguéssim, de tenir

una certa ànima. Hi ha un MG

d’esport, del nou model disminuït

que no fa gaire vaig llegir que ha estat

fet per une certaine couche d’acheteurs

qui trouvent les modèles existants trop chers:

i vol dir els rics barcelonins, suposo.

Vaig vorejant la tanca. En un cantó

hi ha un court mal disposat, on es confinen

els nens principiants, i sempre els cauen

pilotes fora. Surt el nen, tot ros

(i blanc immaculat, car en el joc

no hi posa prou convicció). S’esvera

quan veu a fora uns garrofers dramàtics

i uns nens molt bruts que juguen al futbol

tan malament com ell al tenis: més

vivament, això sí. Coneix la por

i de la porta estant, busca amb els ulls

la pilota, i no deixa el seu recer

fins que l’ha vista. La plega, i se’n torna

corrents, mort de vergonya si ensopega

i s’alça el crit golut de la canalla

que aguaitava una taca de l’albat.

Vaig passejant, i ara sé on em porto.

Hi ha un altre camp de joc, al pati d’una

fàbrica de productes farmacèutics.

Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.

Homes i dones, junts, van allargant

el dia tant com poden, sota els flocs

de grisor eixuta que s’atapeeix.

No pilotegen de per riure. Riuen

però juguen al bàsquet, i s’entrenen

pel joc d’equip, provant posicions

al camp, i variant-les i lligant-les.

M’agrada de fixar-me en el treball

d’una noia. Massa alta. Du un mallot

de ratlles fines, grogues i vermelles.

No és gaire bona quan vol tirar:

té sort si la pilota se li adorm

a l’anella de ferro, i els instants

s’allarguen. Si cau dins, vençuda,

la noia llança un crit i una rialla:

té la veu aspra, com els grans ocells.

Però combina bé, i té un bon amic

pel joc: qui millor juga de tots ells.

Rep la pilota de la noia, i no

la juga: ella de sobte arrenca a córrer

i rep la bola desmarcada i, justa,

la torna i, just, ell tira suaument.

 

Jo, com que sóc un doctrinari, ple

d’odis intel·lectuals, no sé deixar

que no vulguin dir res quan es distreuen,

cansats d’empaquetar o d’escriure a màquina.

Si ara me’ls miro i sento simpatia

per ells, vull creure que ells em fan sentit

dins el joc dels sentits que a mi em distreuen

per bé que els tinc molt mal lligats. Vull creure

que els moviments precisos d’aquests cossos

fan un bon precedent, no sé de què.

 

El sentit inicial de la passejada, segons se’ns diu, l’activa l’espai urbà. És el fet de viure en un barri extrem —aquella zona de Barcelona aleshores en part encara ho era— allò que determina l’actitud de qui passejarà: camina amb inquietud. Al centre de la ciutat, ens ve a dir, no li passaria el mateix. Si camina inquiet és perquè qui viu ho fa als marges, i la inquietud amb la qual passeja és la d’algú que busca. No busca una cosa concreta. Tampoc una persona. Busca sentit: «un racó de certitud». La mena de certesa que busca la imaginem pel contrast amb dues imatges: un envà prim i una biga malmesa. La certesa que busca contrasta, doncs, amb la fragilitat i la corrosió. El tema del poema, encarnant la figura baudelairiana del pintor de la vida moderna, és la recerca d’una solidesa per viure.