Fa uns dies al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona s’aplegaren un grup ben divers de persones per homenatjar Jordi Borja, a qui el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona (amb l’abstenció del PP i el vot en contra de VOX) havia decidit atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cívic. Una repassada als diferents perfils dels assistents ens podria servir per mirar de resumir la trajectòria política, acadèmica i civil del personatge. Vells militants comunistes de l’època de Miguel Núñez, companys de Bandera Roja, treballadors de la Pegaso de Sant Andreu, urbanistes i geògrafs apassionats per l’evolució de les ciutats, lluitadors veïnals de molts barris de la ciutat, testimonis de molts indrets de l’Amèrica Llatina on Borja hi ha deixat petjada, professors universitaris, alumnes i companys, alguns dels quals mantenen el Màster d’Urbanisme ideat per l’homenatjat a la UOC. I així podríem seguir.
S’ha dit sovint que Jordi Borja és l’urbanista que va ajudar a repensar Barcelona. Però aquesta etiqueta, encertada encara que insuficient, no aconsegueix capturar la densa trajectòria vital d’un home que ha estat, successivament i simultàniament: militant antifranquista, arquitecte de les institucions democràtiques, teòric de l’urbanisme, assessor de governs, educador de generacions i, sobretot, un ciutadà apassionat per la política i la ciutat en els seus sentits més autèntics.
PUBLICITAT
Per comprendre la importància de Borja cal situar-lo en el context dels moments finals del franquisme. A mitjan anys 70, Espanya s’acostava amb incertesa cap a la transició democràtica, i les ciutats eren espais físics i socials deteriorats. Barcelona, amb el seu teixit industrial obsolet i els seus barris marginats, necessitava més que simples reparacions; necessitava un nou imaginari urbà. I aquí va emergir Borja, amb la força del seu recorregut polític i intel·lectual, la seva combinació de pensament i acció i la forta convicció que la ciutat democràtica no es feia només amb un canvi dels que governaven.
Cofundador de Bandera Roja
La trajectòria política de Borja comença a la universitat. A primer curs va tenir de professor Jordi Solé Tura, amb qui acabaria compartint tants episodis de lluita, de compromís i de repressió franquista. Es va afiliar al PSUC i l’any 1962 ja era exiliat a París on va poder aprofitar per formar-se a la Sorbona en sociologia i estudis urbans amb gent com Bourdieu. Torna el 1968 a Barcelona i funda Bandera Roja amb Solé Tura. Una organització política petita però que acabaria aplegant i formant persones amb significatius recorreguts posteriors. Comença aleshores a dedicar-se a teixir les relacions entre moviment veïnal, moviment obrer i lluites urbanes. La barreja de política, activisme i pensament el porta a crear el Centre d’Estudis Urbans Municipals i Territorials (CEUMT) que entre 1972 i 1986 va constituir un laboratori de polítiques urbanes, preparant el terreny del que seria, a partir de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, l’autèntic think tank del municipalisme d’esquerres a Catalunya.
Crea el Centre d’Estudis Urbans Municipals i Territorials que entre 1972 i 1986 va constituir un laboratori de polítiques urbanes.
Encara recordo la seva audàcia en plantejar les eleccions a regidors «por el tercio familiar» al «Distrito IX» de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1973, en ple final del franquisme, com una experiència d’aprofitament de l’oportunitat que aquell paripé representatiu oferia com a plataforma de mobilització i sensibilització democràtica al bell mig de l’actual districte de Nou Barris. La candidatura de Rodríguez Ocaña va permetre experiències insòlites de debat i mobilització que s’havien ja provat a les eleccions sindicals amb Comissions Obreres, però que per primera vegada es traslladaven a l’àmbit urbà.
Influència a l’Amèrica Llatina
La seva incorporació com a regidor en nom del PSUC a l’Ajuntament de Barcelona, al costat d’un altre apassionat dels temes locals com Pasqual Maragall, va donar-li l’oportunitat de portar a terme moltes de les seves idees, conviccions i intuïcions. Borja no es va limitar a gestionar el dia a dia. Va intervenir en l’elaboració i implementació del Pla General Metropolità, l’eina que va permetre ordenar el creixement caòtic de la gran Barcelona i recuperar espais per a la ciutadania, fent realitat la idea que l’urbanisme era i és una eina clau en la recuperació del teixit social de la ciutat.
Més enllà de la seva faceta política, Borja ha estat també capaç de desenvolupar un important corpus teòric que ha influït moltes generacions d’urbanistes i governs de tot el món, especialment a l’Amèrica Llatina. Però no ha volgut mai ser un espectador il·lustrat. La seva obra s’allunya de les abstraccions acadèmiques, i constitueix un manual d’instruccions per a l’acció, barrejant constantment reflexions teòriques, valors de progrés i idees concretes per a implementar. Com ell diria «es tracta d’aprendre fent». Per entendre més la seva trajectòria convé llegir el seu llibre escrit recentment Un puente. Ciudades, Universidades y Amistades, on va molt més enllà del que seria una autobiografia: transita per persones, llocs i peripècies personals, ple de referències i aportacions teòriques i experiències pràctiques.
Bogotà, Medellín, Buenos Aires, Quito, Ciutat de Mèxic o Montevideo són espais on les seves idees han trobat un terreny fèrtil.
Els seus molts llibres, com La ciudad conquistada, Luces y sombras del urbanismo de Barcelona o la seva tesi doctoral dirigida per Horacio Capel i convertida en llibre, Revolución urbana y derechos ciudadanos, són peces fonamentals per entendre el pensament urbà contemporani. Borja hi argumenta amb passió que l’espai públic és l’escenari on es construeix la ciutadania, el lloc on la diversitat es fa visible i on es negocia el conflicte. La ciutat, les seves places i carrers com a part de la infraestructura bàsica de la democràcia.
Les seves classes són sempre barreges constants de referències teòriques, d’experiències viscudes i de propostes d’acció. No pretén ser admirat com a teòric.
La seva convicció que la ciutat ha de ser un lloc habitable, bell i just, ha transcendit a molts altres indrets, portant l’esperit de Barcelona a Llatinoamèrica. Bogotà, Medellín, Buenos Aires, Quito, Ciutat de Mèxic o Montevideo són espais on les seves idees han trobat un terreny fèrtil. La seva capacitat per dialogar amb realitats urbanes molt diverses, entendre les seves especificitats i adaptar els principis bàsics del bon urbanisme l’han convertit en una veu enormement respectada al continent.
Passió cívica per la ciutat
Una altra faceta essencial de Borja és la d’educador. Com a professor de la Universitat de Barcelona i a la UAB primer, i en els darrers anys a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ha tingut la capacitat de transmetre no només coneixements tècnics, sinó una autèntica passió cívica per la ciutat. Les seves classes són sempre barreges constants de referències teòriques, d’experiències viscudes i de propostes d’acció. No pretén ser admirat com a teòric. Pretén constantment convidar a la reflexió crítica i a l’acció informada. I, per tant, és polèmic. L’hem trobat sovint implicant-se en els debats que Barcelona acostuma a tenir sobre la seva identitat, fesomia, estructura i perspectiva de futur. No és doncs estrany que en els darrers anys, des de l’Observatori DESC que va presidir, donés suport a la lluita contra la deriva turística, l’especulació immobiliària i els desnonaments que va acabar portant Ada Colau i Barcelona en Comú a l’alcaldia de la ciutat. Les seves crítiques, però, no han estat mai les d’un nostàlgic, sinó les d’un home que continua creient que una altra ciutat és possible, més justa i més habitable.
Representa la figura de l’intel·lectual compromès, la persona que ha estat capaç de traduir les seves idees en realitat tangible.
Crec que el llegat de Jordi Borja no es pot mesurar només en homenatges o premis, sinó en la Barcelona que avui caminem i en la seva influència en l’urbanisme contemporani, servint la idea que una ciutat ha de servir als qui l’habiten. En un moment en el qual les ciutats s’enfronten a reptes formidables —la crisi de l’habitatge, el canvi climàtic, la fractura social—, el pensament de Borja continua sent d’una vigència absoluta. La seva defensa de l’espai públic com a àmbit de sociabilitat, la seva aposta per la democràcia local i la participació ciutadana, i la seva visió de l’urbanisme com a eina al servei de la justícia social són brúixoles més necessàries que mai. La ciutat com a «aventura de la llibertat».
PUBLICITAT
Síntesi entre ‘ville’ i ‘cité’
En el llibre de Richard Sennett Construir i Habitar (Arcàdia), es planteja la tensió entre la ciutat construïda (la ville) i la ciutat viscuda (la cité). D’una banda, el conjunt d’edificis, carrers i places; de l’altra, com viu, transita i fa seva la gent aquesta realitat física. Aquesta dicotomia no sempre està en concòrdia i equilibri. La ciutat viu constantment la tensió entre aquells que la pensen des de la capacitat tècnica, des del seu saber racional, i aquells que senten i viuen la ciutat des de la seva experiència quotidiana. La síntesi la trobaríem en la possibilitat de desplegar un urbanisme sensible. L’habilitat de fer ville sense limitar o fer difícil que segueixi funcionant aquesta cité ambigua, emmotllable, canviant. Des del meu punt de vista, la trajectòria de Jordi Borja ha buscat aquesta síntesi, aquest difícil però imprescindible equilibri.
En definitiva, Jordi Borja representa la figura de l’intel·lectual compromès. La persona que ha estat capaç de traduir les seves idees en realitat tangible. La seva vida és un recordatori que les ciutats no es construeixen només amb maons i formigó, sinó amb visió, amb coratge i, sobretot, amb una fe indestructible en la capacitat dels ciutadans de decidir el seu futur.
