Ricard Pérez Casado ha estat, segons molts dels textos publicats després de la seva defunció el passat 12 de gener, un dels alcaldes destacats del segle XX a València, si no el que més. El seu llegat més conegut i apreciat és el Jardí del Túria, el parc de 10 quilòmetres de llarg i 150 metres d’amplària que serpenteja des del límit oest de la ciutat fins a trobar-se amb el mar a l’est i amb mitja ciutat a cada costat. Un projecte colossal que es va iniciar els anys 70 com a reivindicació veïnal contra el propòsit franquista de convertir el llit del riu, un cop desviat pel sud, en una autopista urbana a l’estil de l’M30 de Madrid.
Ara hi ha un llit que no és d’aigües residuals, com quan ell va prendre possessió, sinó d’arbres, d’història i de cultura. A les seves ribes s’alcen molts dels monuments antics i actuals, com les Torres dels Serrans i la Ciutat de les Ciències, el Museu de Belles Arts i l’Institut Valencià d’Art Modern, l’Òpera i el Palau de la Música, el Jardí Botànic i l’Oceanogràfic, el Palau del Temple i les Corts Valencianes, l’antiga Capitania i el Bioparc. Fins i tot la macroestructura privada més recent, el Roig Arena, n’ha buscat la proximitat.
Però per arribar a aquest jardí, el primer Ajuntament democràtic va haver de fer una tasca prèvia de gran entitat, si bé no tan mediàtica, que va ser el nou Pla general d’ordenació urbana. La mateixa alcaldessa actual, del PP, ha reconegut aquests dies que la ciutat continua desenvolupant els camins que van traçar Pérez Casado i el seu reduït equip, malgrat que des de llavors s’han succeït vint-i-quatre anys governats pel seu partit i vuit per l’alcalde de Compromís.
La mateixa alcaldessa actual, del PP, ha reconegut aquests dies que la ciutat continua desenvolupant els camins que van traçar Pérez Casado i el seu reduït equip.
Era fill d’un anarquista valencià i de la serventa d’una família madrilenya que el 1936 es va traslladar a València juntament amb el govern de Manuel Azaña. El president, a qui després en Ricard tant va estudiar i admirar, va establir la seva residència en una casa amagada a les muntanyes de Nàquera i Serra, a pocs quilòmetres d’on ell vivia. Allí, la immediatesa de l’antiquíssima Cartoixa de Portaceli, encara en ús, li proporcionava certa protecció contra els bombardejos de l’aviació italiana. Acabada la guerra, l’oncle de Pérez Casado va ser afusellat i el seu pare condemnat a dotze anys de presó; la mare va haver de tirar endavant en una Nàquera doblegada pels vencedors. Quan s’acostava el part del seu primer fill, la van acollir temporalment uns familiars a la capital, així que ell va néixer a la ciutat de la qual seria alcalde.
Intel·ligència natural
La professora Olímpia Arozena, una de les primeres dones que va obtenir un títol universitari, estiuejava a Nàquera, es va fixar en la seva intel·ligència natural i el va ajudar a treure’s per lliure el batxillerat. Va haver de compaginar els estudis amb el cultiu de les poques oliveres, garrofers i vinyes que conservava la família; els va completar a més d’un curs per any, cosa que el va fer somiar a estudiar a la Universitat. En aquells temps, els primers 60, ja era un activista polític: va participar en la fundació del Partit Socialista Valencià, del qual van formar part Alfons Cucó, Vicent Ventura, Eliseu Climent, Josep Vicent Marqués i uns pocs més.
Va haver de compaginar els estudis amb el cultiu de les poques oliveres, garrofers i vinyes que conservava la família; els va completar a més d’un curs per any.
Aconsellat pel seu ja amic Joan Fuster, el 1964 va marxar a Barcelona per cursar Econòmiques; la dificultat de les matemàtiques el va fer canviar a Ciències Polítiques. Climent, de família acomodada i ben relacionada amb el nacionalisme català, li va trobar allotjament a casa de Max Cahner i feina a la incipient Gran Enciclopèdia Catalana. Però aquell ambient pujolista no el convencia: les seves afinitats s’inclinaven cap al Moviment Socialista de Catalunya de Raimon Obiols i Joan Reventós i fins i tot cap al PSUC de Manuel Sacristán i Antoni Gutiérrez. Tot i que va tornar definitivament a València el 1967, les seves relacions amb Catalunya sempre van ser intenses, especialment amb el seu gran amic Pasqual Maragall i amb Narcís Serra, que li van ser presentats pel cantautor Raimon en una cafeteria de la Rambla.
Aquestes relacions, de les quals ell no va renegar mai, li van comportar grans problemes quan, a la llista del PSOE, va accedir a l’alcaldia de València el 1979 en coalició amb el PCE. Eren els temps de l’anomenada «Batalla de València», en realitat una insurrecció contra les primeres institucions democràtiques disfressada de protesta contra l’«imperialisme català» i els seus suposats quintacolumnistes. Els assenyalats, a més de Fuster com a gran factòtum, eren sobretot ell i el primer president de la Generalitat, Josep Lluís Albinyana. Va ser l’anomenat «blaverisme», una operació dissenyada pel vicepresident del govern de la UCD, el valencià Fernando Abril Martorell, el diputat Emilio Attard i el senador Manuel Broseta. Tot amb el potent altaveu mediàtic del diari Las Provincias, llavors molt influent, i dels anomenats mitjans de comunicació social de l’Estat, nou nom per a l’antiga premsa del Movimiento.
Les seves relacions amb Catalunya sempre van ser intenses, especialment amb el seu gran amic Pasqual Maragall i amb Narcís Serra, que li van ser presentats pel cantautor Raimon.
No va trigar ni cinc dies des de la seva presa de possessió a patir la violència física d’aquesta guerrilla urbana, que va arribar a posar una bomba a casa de Fuster. Va ser durant la processó civil que recorda cada any la conquesta de la ciutat per Jaume I, mentre la policia governativa i els agents de la seva policia municipal miraven cap a un altre costat. Una cosa pitjor van fer aquests i altres funcionaris quatre anys més tard, quan es van negar a complir l’acord municipal per retirar l’estàtua del dictador de la plaça major de la ciutat, i van haver de ser militants antifeixistes, reclutats en secret, els qui van dur a terme la retirada.
Nou Pla general
Malgrat aquests atacs continus contra la democràcia i la llengua pròpia, Ricard Pérez Casado va governar deu anys i va afavorir el pas d’una ciutat provinciana a la gran urbs que és ara. L’os més dur de rosegar, atesos els nombrosos negocis que espatllava als rics, va ser substituir el planejament urbà de la dictadura per un altre de radicalment diferent. Ell estava perfectament preparat per a aquesta tasca perquè s’hi havia dedicat durant anys com a professional autònom.
No va trigar ni cinc dies des de la seva presa de possessió a patir la violència física d’aquesta guerrilla urbana, que va arribar a posar una bomba a casa de Fuster.
En aquest nou Pla general, a més de declarar zona verda tot el llit del Túria, es va posar fi a l’enderrocament de la ciutat històrica, que estava condemnada a convertir-se en edificacions d’alta densitat. També es va congelar el pla per convertir l’Albufera i la seva Devesa, anomenada popularment el Saler, en un empori turístic. La ruïnosa companyia privada d’autobusos urbans es va transformar en l’Empresa Municipal de Transports amb una renovació total de la flota i de les línies, que van començar a arribar a barris on no havien vist mai un autobús.
Malgrat les males relacions amb la Generalitat, ja presidida per Joan Lerma després de la defenestració d’Albinyana, va aconseguir que es construís el metro a força d’unir sota el sòl de la ciutat els trens de rodalia del nord amb els del sud i l’oest. Va acabar amb l’antiga lamentació que València vivia d’esquena al mar amb el soterrament de les vies de Renfe, que mantenien tallada l’avinguda del port, única via de connexió digna d’aquest nom, 14 hores de cada 24. Però va deixar com a full de ruta per als seus successors la Ciutat de les Ciències o el Parc Central, que ja va creixent sobre els immensos terrenys ferroviaris de l’estació del Nord.
Negativa de Felipe González
No tot es va poder fer durant el seu mandat, per la manca general de fons i per la negativa del govern de Felipe González a invertir a València una quantitat remotament semblant a la que estaven rebent Barcelona i Sevilla per als fastos del 92. Aquí cal buscar les arrels profundes de la seva dimissió el desembre de 1989, encara que les maledicències periodístiques dels de sempre van suggerir que es devia a presumptes interessos propis en el cobejat solar dels Jesuïtes. El temps ha demostrat que era el conseller d’Obres Públiques del govern de Lerma, autor de les interferències i inspirador de la campanya de premsa contra ell, qui tenia en realitat aquests interessos i qui ha passat quatre anys a la presó condemnat per corrupció.
L’os més dur de rosegar, atesos els nombrosos negocis que espatllava als rics, va ser substituir el planejament urbà de la dictadura per un altre de radicalment diferent.
Però el llegat de Ricard Pérez Casado no s’esgota en el camp de l’urbanisme, tot i ser important i abastar també el que no es veu, com les depuradores i els col·lectors que els aporten les aigües residuals, alliberant d’aquest paper les séquies de l’horta valenciana, tan cantades per la imaginació dels poetes com pestilents en la realitat. Ricard sabia bregar amb les escombraries i també amb la intel·lectualitat: era una persona de gran cultura, per desgràcia seva, i va voler fer de València una ciutat culta i cosmopolita amb el Mediterrani com a referent. La Mostra de Cinema va ser l’emblema d’aquesta política, que treballava per a l’entesa dels pobles riberencs quan encara era possible somiar-hi. Deixa una vintena de llibres, en català i en castellà, sobre temes polítics, urbanístics, socials i culturals. La mort li va sobrevenir quan acabava d’enviar a l’editorial Agraït amb la vida, les seves memòries personals; les polítiques, Viaje de ida, les va publicar la Universitat de València el 2013.
El gran somni de la UE
Els últims anys de la seva vida es van veure molt afectats per la deriva autoritària del planeta, especialment a les ribes del seu mar estimat i a la Unió Europea, que va ser un altre dels seus grans somnis i que el va portar a comprometre’s en missions tan complicades com ser administrador de la UE a Mostar el 1996. Allí, al capdavant de 20.000 efectius internacionals, va dirigir la pacificació, la convocatòria d’eleccions i la seva celebració en pau. A continuació, va ser diputat durant la VII legislatura; amb majoria absoluta del PP, no va aconseguir tirar endavant la moció per proporcionar reconeixement i pensió als supervivents de l’Agrupació Guerrillera de Llevant, els coneguts com a maquis.
Va ser administrador de la UE a Mostar el 1996: al capdavant de 20.000 efectius internacionals, va dirigir la pacificació, la convocatòria d’eleccions i la seva celebració en pau.
El seu grup parlamentari, dirigit per Teresa Fernández de la Vega, va optar per l’abstenció. Va encaixar el cop, que el va fer deixar la política de partit, però no l’activitat pública. Va ser president de l’Institut Europeu del Mediterrani, nomenat per la Generalitat de Catalunya, i comissionat del govern de Zapatero per a la Copa Amèrica celebrada a València. No va deixar mai la cultura: com a patró de la Fundació Bancaixa va orientar la compra per a la ciutat de la Suite Vollard i altres gravats de Picasso.
Se li va concedir la Creu de Sant Jordi el 2006, però en la seva terra a penes se li ha atorgat cap distinció. Potser ara és el moment, perquè la seva mort ha concitat un homenatge unànime a la ciutat que, segons alguns, no el va estimar, però en la qual molts altres van votar per ell durant tres eleccions consecutives. Ell no hauria cregut mai que el PP, el PSOE, Compromís i fins i tot Vox sumessin els seus vots al ple municipal, com ha passat, per reconèixer el seu paper històric.






























































































