Les explicacions tranquil·litzen menys quan el fenomen insisteix. Al llarg dels mesos, Milei va deixar de ser una raresa per començar a semblar un símptoma avançat. No és el punt d’arribada, sinó la primera esquerda visible en una paret que ja estava carregada de tensió.

La pregunta no és si el model Milei-Trump es pot replicar, sinó per què, de sobte, sembla versemblant. El mapa regional comença a suggerir una forma. No perfecta, no estable, però recognoscible. Una mitja lluna ideològica recorre l’Amèrica del Sud. A l’oest —Argentina, Paraguai, Bolívia, Perú, Equador i, més recentment, Xile—, dretes més dures, més seques, menys avergonyides. A l’est, esquerres que oscil·len entre la gestió democràtica —Uruguai, Brasil i Colòmbia— i el tancament autoritari (Veneçuela, és clar). Al mig (imaginari), zones grises, governs que administren la transició sense anomenar-la. No és un tauler nou. És un tauler desgastat.

Per entendre per què aquesta mena de lideratges troba sòl fèrtil convé deixar de mirar les campanyes i començar a mirar les plaques tectòniques. El que es mou per sota, el que no es veu als eslògans. Aquí apareixen tres desplaçaments simultanis. Tres canvis que expliquen per què el model Milei-Trump es pot estendre a la resta de la regió.

 

Canvi demogràfic

La política sempre recolza en una relació determinada amb el temps. La forma en la qual es vincula ordena el discurs i permet entendre, en més o menys mesura, cap a on va un projecte polític. En la primera dècada i mitja del segle XXI, el progressisme llatinoamericà va governar amb una certesa silenciosa: el passat organitzava el present. La democràcia com a conquesta. El record de la dictadura com a amenaça sempre latent. Aquest relat va funcionar mentre els que votaven havien viscut aquest dilema en carn pròpia. Aquest temps s’ha acabat. No de cop ni amb estridències, sinó com es desgasten les coses importants: lentament, gairebé sense que ningú ho noti.

La variable demogràfica ajuda a entendre aquest desplaçament. L’edat mitjana divideix una societat en dues meitats i, en fer-ho, exposa alguna cosa més que una estadística: mostra quines experiències van quedar d’un costat (joves) i quines de l’altre (adults). A l’Amèrica Llatina, aquesta edat ronda avui els 32 anys. Una dada que, llegida en abstracte, diu poc. Però creuada amb la història recent, diu molt.

PUBLICITAT
Advertisement

A l’Uruguai, amb la mitjana situada en els 38 anys, aquesta meitat coincideix gairebé exactament amb el retorn democràtic del 1985. A Xile —36,9— pràcticament amb el final de la dictadura i l’inici de la transició el 1990. A Veneçuela, 28,2 anys, amb la irrupció electoral del chavisme el 1998. A Bolívia, el tall se situa en els 24,7 anys, és a dir, que la meitat de la població ha experimentat gairebé tota la seva existència sota els governs del MAS. En els quatre casos, una part substantiva de l’electorat va néixer després de l’esdeveniment que va organitzar políticament els seus països durant dècades. Dit d’una altra manera, no hi ha relació amb el passat anterior a aquestes fites històriques. I aquí apareix la fractura silenciosa.

Les societats, en conjunt, interpreten l’oferta política des del trauma que van viure. Les generacions, per separat, també. En aquest sentit, les més joves de la regió ho fan des d’un present continu, allunyades de l’èpica fundacional. Per a aquestes generacions, la democràcia no és una conquesta personal, sinó el paisatge on van créixer i que naturalitzen.

El món que va construir la meitat més vella de la societat comença a mostrar signes d’esgotament. No col·lapsa, però perd centralitat. I el que voten les meitats més joves no és tant una ruptura conscient com una acceleració. És l’intent d’empènyer un món que senten que ja no els pertany del tot.

A l’Argentina, els que tenen menys de 45 anys representen prop de 30 milions de persones; és a dir, gairebé dos terços de la població no va viure el retorn democràtic del 1983.

En aquest context, el progressisme llatinoamericà continua apel·lant, enfront de l’avanç de la ultradreta, al mite fundacional democràtic. Adverteix sobre els riscos institucionals, sobre les amenaces al sistema. Però hi ha alguna cosa, en clau estrictament demogràfica, que erosiona l’eficàcia d’aquest missatge; sobretot quan les institucions democràtiques —i la mateixa democràcia— no responen per a aquestes noves generacions ni eixamplen els límits del camp de joc.

A l’Argentina, els que tenen menys de 45 anys representen prop de 30 milions de persones. És a dir, gairebé dos terços de la població no va viure el retorn democràtic del 1983 o eren massa petits per recordar-lo. A Xile, el 40 % va néixer després del 1990; a l’Uruguai, el 45 % ho va fer després del 1985. Per a tots ells, la gran disjuntiva llatinoamericana del segle XX —democràcia o dictadura— no opera com a experiència vital, sinó com a relat heretat.

Potser per això, segons dades del Latinobarómetro, a més d’un quart dels menors de 25 anys del continent els resulta indiferent viure sota una democràcia o una dictadura. No es tracta necessàriament d’una adhesió a l’autoritarisme, sinó d’una distància emocional enfront d’un conflicte que senten aliè, explicat en un idioma que ja no és propi.

 

Canvi sociològic

El canvi generacional no va venir sol. Va arribar acompanyat d’un desplaçament més profund. El lloc on es decideix el vot es va mudar. La política sempre ha tingut un espai físic. Durant dècades van ser les fàbriques, el treball. Per això la identitat política i partidària estava determinada segons la posició que cada ciutadà o ciutadana ocupava en la vida econòmica d’un país. Després, es va traslladar cap a la taula familiar i els grups d’amics. Un aturat a la família o un amic que havia d’emigrar per trobar un horitzó de prosperitat podien ser motius determinants en la decisió del vot. Avui aquest lloc ja no és físic. És digital. I no és un mitjà o una xarxa social: és un territori.

La gran disjuntiva llatinoamericana del segle XX —democràcia o dictadura— no opera com a experiència vital, sinó com a relat heretat.

En aquest escenari, quan es creuen edat i gènere, apareix una dada persistent: els homes joves es mouen d’una altra manera. No més a la dreta o a l’esquerra. D’una manera diferent. Per fora. Amb altres codis. Amb una altra velocitat. Busquen identificació. Com bé assenyala el politòleg argentí Andrés Malamud: «pensen, pateixen, gaudeixen i voten» de manera diferent a la resta. No es tracta d’ideologia en el sentit clàssic, sinó de posició existencial. De reconeixement. De pertinença simbòlica. «Som aquí, i no ens representeu».

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

Milei, Kast, Kaiser o Bolsonaro no tradueixen la política a les xarxes. Fan política des d’allí, perquè són producte d’aquell llenguatge. No semblen dirigents parlant a internet, sinó usuaris que han trobat una palanca de poder. Per això resulten versemblants. Encaixen en el desordre existent, des d’on parlen amb el seu ritme, la seva estètica i la seva gramàtica emocional. Per això resulten versemblants. No prometen ordenar el sistema ni reconstruir institucions. Funcionen com a signes buits sobre els quals es projecten frustracions heterogènies. No organitzen, condensen. No integren, circulen. La sociologia del vot ja no s’explica només per classe o ideologia. S’explica per entorn. Per clima. Per la mena de conversa que cadascú té cada dia, encara que no parli explícitament de política.

 

Canvi emocional

Tota època té un trauma que l’ordena. No sempre de manera explícita, però sí de manera persistent. La política governa, a més del voltant d’interessos o idees, sobre ferides obertes. I quan aquestes ferides no cicatritzen, es converteixen en el llenguatge comú d’una societat. A l’Amèrica Llatina, el gran trauma d’aquest lustre no és un de sol. És doble. I es desplaça. En alguns països adopta la forma de la inestabilitat política: governs fràgils, cicles curts, presidents que no acaben, parlaments en tensió permanent. Xile, el Perú, l’Equador són els noms propis d’aquest desordre institucional. En altres casos, el trauma és el desordre econòmic: inflació, pèrdua de poder adquisitiu, incertesa quotidiana. L’Argentina condensa aquesta experiència com cap altre país.

El vot no premia el benestar, premia la sensació de control, recompensa l’alleujament: «no hi ha vendes, però almenys no hi ha inflació. Hi ha ordre».

No són crisis aïllades. Són climes que se superposen. Aquí s’entén una frase que circula amb naturalitat a l’Argentina recent i que sintetitza una dissociació profunda entre interès i emoció: «no hi ha vendes, però almenys no hi ha inflació. Hi ha ordre». No és una avaluació racional de resultats; és una resposta emocional a un trauma prolongat. El vot no premia el benestar, premia la sensació de control. Recompensa l’alleujament.

Amb Fernando Pittaro hem anomenat aquest temps L’era de la crueltat. No com a excés retòric, sinó com a descripció d’una mecànica precisa: malestar acumulat més algorisme. La brega circula, s’amplifica i s’ordena entorn de relats simples. Com adverteix Giuliano da Empoli, qui aconsegueix traduir aquest clima a una proposta recognoscible —encara que sigui incompleta, contradictòria o inviable— obté avantatge. No es tracta de convèncer. Es tracta de canalitzar.

L’acceleració completa el quadre. Com assenyalava Bauman, les estructures es liqüen, les referències es tornen inestables i el canvi deixa de ser una promesa per convertir-se en una exigència permanent. Tot sembla transitori, fins i tot els governs. La paciència s’escurça. El llindar de tolerància disminueix.

En temps de cansament i acceleració, la política deixa de ser un exercici de planificació i es converteix en una disputa per l’emoció dominant.

Entre 2018 i 2025, van tenir lloc 18 eleccions presidencials a l’Amèrica del Sud; 11 guanyades per la dreta i les 7 restants per l’esquerra. A simple vista, podríem pensar que hi ha cicles electorals de dreta (2018) i d’esquerra (2021-2022). No obstant això, no sembla que la variable ideològica ho expliqui. No hi ha una marea ideològica clara. Hi ha, per contra, cansament. Hi ha vot de sortida: en 15 d’aquests 18 comicis el canvi de govern es va imposar sobre la continuïtat. De fet, en 10 de les últimes 19 eleccions en tota Llatinoamèrica, el president electe pertanyia a un partit amb una antiguitat no superior als deu anys. I si fem doble clic en això, veiem que 16 dels 19 partits van ser creats en aquest segle. Com si hi hagués una lògica de reemplaçament constant, com si la societat pressionés una vegada i una altra el botó F5 per actualitzar, esperant que aquesta vegada el sistema funcioni.

 

Intervenir en el desordre

En aquest escenari, no necessàriament triomfarà qui ofereixi la proposta més racional, completa o viable. Ho farà qui aconsegueixi identificar i nomenar el trauma i prometre, encara que sigui de manera imperfecta, una sortida recognoscible. Ordre enfront del caos. Estabilitat enfront de la incertesa. Direcció enfront de la deriva.

La confiança ja no es diposita en programes exhaustius ni en trajectòries llargues. Es diposita en els qui semblen capaços d’intervenir en el desordre, encara que sigui simbòlicament. En temps de cansament i acceleració, la política deixa de ser un exercici de planificació i es converteix en una disputa per l’emoció dominant. I en aquesta disputa, el model Milei-Trump no avança perquè ofereix solucions acabades, sinó perquè sintonitza amb un malestar que ja és aquí, esperant ser interpretat.