El gran atractiu del Festival d’Aix-en-Provence són les produccions operístiques, però la programació també inclou una sèrie de concerts simfònics molt estimulants interpretats normalment per les orquestres que intervenen en les representacions líriques. L’ensemble Pygmalion amb Raphaël Pichon al capdavant són uns habituals del festival on aquest any han tornat a interpretar el Requiem de Mozart escenificat per Romeo Castellucci el 2019. No obstant això, han tingut temps d’oferir un concert amb un programa força insòlit, però dels que en surts tocat, amb una primera part que era una fusió de peces diferents molt ben lligades per les tonalitats i per les atmosferes que creaven. El resultat era un tot emocional amb la participació d’un altre habitual del festival, el baríton Stéphane Degout, que també ha col·laborat moltes vegades amb Pichon.
El concert va començar amb un lied de Franz Schubert, Der Doppelgänger, del cicle Schwanengesang, en una orquestració de Franz Liszt. A la cançó, la visió que té l’home del seu doble a qui primer no reconeix fins a adonar-se que és ell i que està mort, va ser declinada pel baríton amb un gran sentiment d’inexorabilitat primer, i d’acceptació al final. El lied està escrit en la tonalitat de Si menor, la mateixa de la Simfonia n. 8 ‘Inacabada’ del compositor de la que l’orquestra va interpretar, gairebé sense solució de continuïtat, com si la cançó fos part de la simfonia, el primer moviment, Allegro moderato, que va ser seguit per un altre lied, per Gruppe aus dem Tartarus, del compositor vienès orquestrat per Johannes Brahms. Degout va interpretar la visió de la brutal caiguda a l’abisme sense esperança amb una gran sobrietat.
PUBLICITAT
Tanmateix, l’ànim es va revifar amb la interpretació del segon moviment de la Inacabada, l’Andante con moto, que va aportar una necessària sensació de consol i va continuar amb una altra cançó sempre de Schubert, Nacht und Träume, amb un arranjament orquestral de Max Reger. Aquella nit de somnis va donar pas a una matinada molt feliç, a Siegfried-Idyl, la peça orquestral entre música de cambra i poema simfònic que Richard Wagner va dedicar per sorpresa a la seva esposa Cosima amb motiu del seu aniversari i també al fill Siegfried nascut un any abans.
El baríton Stéphane Degout al Festival d’Aix, en un concert amb l’ensemble Pygmalion. Fotografia de Jean-Louis Fernandez.
Si la primera part del concert va acabar amb Wagner, la segona part la formava una única peça simfònica d’un compositor que les trinxeres estètiques i musicals de la segona meitat del segle XIX havien situat en el camp contrari. Era la Simfonia n. 1 en Do menor, op. 68 de Brahms, una obra en què el mateix compositor deia sentir les passes de Beethoven darrere seu. De fet, aquesta segona part era l’altra cara de la moneda de la primera. Els Pygmalion amb Pichon a la batuta van oferir una versió depurada d’aquesta primera simfonia.
Al final, quedava la sensació d’haver assistit a un concert en què les peces interpretades eren ben conegudes, però en canvi, semblava que era la primera vegada que les havíem escoltat. La diferència la marcava el discurs que proposava Pichon amb l’estructura de la primera part, amb les versions orquestrals dels lieder acostumats com estem a escoltar-los normalment amb piano com originalment van ser escrits, amb la Inacabada partida pel mig però perfectament acoblada amb les cançons, i amb l’obra de Wagner, oferint tot plegat un món sonor que fluïa i que continuava a la segona part. L’altra cosa que va quedar ben palesa va ser la inutilitat de guerres i trinxeres musicals.
