Qui havia de dir que al Festival de Salzburg seria molt més interessant una versió de concert d’I Capuleti e i Montecchi, de Vincenzo Bellini, que un Falstaff, la darrera i extraordinària obra de Giuseppe Verdi, representat! Tanmateix, va ser així. L’òpera belcantista, que no és una de les més brillants del compositor catanès, va funcionar perquè les veus eren totes d’una gran bellesa i ho van donar tot, però sobretot, perquè Marco Armiliato al capdavant de l’Orquestra del Mozarteum tenia molt clar com havia de ser aquella interpretació. En el cas de Falstaff, que tenia totes les condicions perquè fos una de les grans òperes d’aquesta edició del festival, el director d’escena, Chistoph Marthaler va voler fer una producció molt intel·lectual i no li va sortir contaminant així als intèrprets, entre els quals hi havia ni més ni menys que la Filharmònica de Viena amb Ingo Metzmacher al capdavant.
I Capuleti e i Montecchi, estrenada el 1830, va ser un encàrrec que li van fer a Bellini a correcuita i la va escriure en un mes i mig aprofitant alguns materials d’altres obres seves que havien fracassat. És la frontissa que obre la porta a les seves òperes de més èxit i més rodones que vindrien després com La sonnambula, Norma i I Puritani. Recull els amors desgraciats de Romeo i Giulietta, però no es basa en la tragèdia de Shakespeare, sinó en altres reculls anteriors. El llibretista Felice Romani, escriptor de tantes grans òperes, centra l’argument en l’enfrontament de les famílies dels enamorats en el marc de la guerra entre güelfs i gibel·lins al segle XIII. Això fa que a l’obra, sense ball ni balcó, hi hagi molta acció, que bona part de la música sigui molt marcial i assertiva, i que el cor, amb un paper predominant, sigui masculí.
Des del primer moment Armiliato va infondre un ritme trepidant a l’orquestra i cor que totes dues formacions van seguir, amb facilitat la primera i amb algunes dificultats al començament el segon que era el Cor Filharmonia de Viena, adaptant-se, però, ben aviat a la marxa que imposava el director. Marcialitat sí, però també subtilesa en els moments més romàntics de la història, amb una lectura netament belcantista.
Els intèrprets de ‘I Capuleti e i Montecchi’, al final de la representació, al Festival de Salzburg. Fotografía de Marco Borrelli.
El repartiment vocal no va fallar regalant al públic dues bones sorpreses. Per al paper de Tebaldo s’havia anunciat a Pene Pati, cosa que havia suscitat molt interès, però va haver de ser substituït per un altre tenor jove i molt prometedor, per Giovanni Sala al seu debut a Salzburg. Valdrà la pena seguir l’evolució d’aquesta veu que ha comptat amb l’atenció de Riccardo Muti amb qui ha col·laborat diverses vegades.
L’altra sorpresa ja és la d’una carrera força més endegada tot i la seva joventut, la de la mezzosoprano Aigul Akhmetshina en el paper de Romeo, un paper que seguint la tradició del moment, Bellini havia escrit per aquesta corda. La cantant, nascuda a la república oriental russa de Baixkíria, té una veu rodona, vellutada i potent. També té molta presència escènica tot i tractar-se d’una interpretació en versió de concert. El mateix dia que interpretava Romeo a Salzburg s’anunciava que serà Carmen l’any vinent al Festival de Glyndebourne.
PUBLICITAT
Al costat del Romeo d’Akhmetshina, que és el paper principal de la parella en la versió de Bellini amb una mort llarga i agraïda musicalment parlant, hi havia la Giulietta d’Elsa Dreisig, plena de sensibilitat i expressió, capaç d’aparèixer com la noieta enamorada que sap que tot acabarà malament, bo i tractant-se d’una versió de concert. El veterà Michel Pertusi en el paper de Capellio i el jove Roberto Tagliavini en el de Lorenzo, tot i pertànyer a diferents generacions, van demostrar la molt bona escola italiana de baixos. Al final, el públic va premiar aquesta intensa interpretació amb grans aplaudiments i posant-se dempeus.
Una escena de ‘Falstaff’ amb Gerald Finley al fons en el paper protagonista, al Festival de Salzburg. Fotgrafía de Ruth Walz.
Orson Welles – Falstaff
L’altra cara de la moneda és Falstaff. Christoph Marthaler va recórrer a la figura d’Orson Welles que havia dirigit i protagonitzat Campanades a mitjanit, una adaptació del personatge segons Shakespeare, havia dirigit la inacabada The other side of the wind,i sortia al making of d’aquesta darrera, They will love me when I’m dead. El director d’escena suís, amb la seva habitual col·laboradora Anna Viebrock, va partir de la conjunció Welles-Falstaff-director-actor fent que el protagonista de l’òpera sigui l’alter ego de Welles. O al revés. Així el personatge shakespearià està replicat en el de Welles, interpretat per un actor panxut, sempre amb un vas de whisky a una mà i un cigar a l’altra, que està dirigint una pel·lícula.
L’enorme escenari del Grosses Festpielhaus està dividit en tres àrees. A l’esquerra una sala de projecció on es revisa el que es va filmant, al mig, el plató de la pel·lícula, i a la dreta, dependències del rodatge. Costa entendre què passa a l’escenari. També és difícil relacionar a Falstaff amb el seu personatge i a aquest amb Welles, entre altres coses, perquè es nega a posar-se la panxa postissa. Hi ha accions simultànies als tres espais i una bona colla de personal del suposat rodatge no para de fer coses anant d’una banda a l’altra. D’acord que Falstaff no és una òpera només còmica, però per al director d’escena no ho és gens ni mica.
Els decorats i vestuari tampoc donen cap alegria. Semblen reciclats de la Katia Kabanova que va fer Marthaler fa més de vint anys i que al seu moment es va veure al Liceu. Estètica de països de l’est abans de la caiguda del mur de Berlin i olor de col rebullida. Tot plegat resulta tediós i la fredor del públic feia evident que no connectava amb què passava a l’escenari.
També contribuïa a la desconnexió, o més ben dit, al desconcert, la part musical. El repertori italià no és el que Ingo Metzmacher, excel·lent director de grans obres del segle XX i XXI, mes freqüenti. La seva lectura de la partitura era molt detallista, sí, però això mateix llastava el resultat. Un italià diria que li faltava italianità com li va passar a Franz Welser-Möst al mateix escenari amb la trilogia pucciniana el 2022. Queda el dubte de saber què hauria fet Metzmacher amb una altra producció, perquè semblava que el tedi i la incomprensió s’encomanava a tothom, fins i tot a l’Orquestra Filharmònica de Viena.
Les veus eren de prestigi. Tanmateix, feien la sensació que no creien massa el que estaven fent. El baix-baríton Gerald Finley va fer un bon Falstaff, però van quedar ganes de veure’l en una producció millor. L’energia i la capacitat actoral més que la musical del baríton Simon Keenlyside semblava un exercici voluntarista de voler que allò funcionés. La soprano Elena Stikhina era una Alice Ford poc més que correcta, mentre que Cecilia Molinari (Meg Page) era absent i Tanja Ariane Baumgartner (Mrs Quicly) no donava la mida del personatge.
Els intèrprets dels papers més còmics, Thomas Ebenstein (Dr. Cajus), Michael Colvin (Bardolfo) y Jens Larsen (Pistola), tenien les ales tallades per la falta de comicitat de l’avorrida direcció escènica. De la parella jove va destacar Bogdan Volkov com Fenton mentre que Giuliana Semenzato, una Nanetta que sempre funciona, també ho va fer bé, però alguna cosa li va passar amb un músic de l’orquestra perquè va sortir a saludar amb una cara de set déus i una mirada furibunda dirigida al fossat. Cal mencionar a l’actor i ballarí espanyol Joaquin Abella que interpretava el paper d’ajudant del director i que va tenir una de les poques escenes còmiques provant de moltes maneres diferents com entrar i sortir de la cistella amb la qual Falstaff caurà al riu.
El que resumeix i defineix aquesta producció és que la cèlebre i meravellosa fuga final a vuit veus va passar sense pena ni glòria. I això és greu. No quedarà a la memòria com sí que hi estan gravades les produccions de Declan Donnellan, Herbert Wernicke o la més recent de Barrie Kosky.
‘Falstaff’, vista al Grosses Festpielhaus del Festival de Salzburg el 20 d’agost.
‘I Capuleti e i Montecchi’, vista al Felsenreitschule del Festival de Salzburg el 21 d’agost.
