El replegament nacionalista i proteccionista del trumpisme està originant un alentiment del procés de globalització, batejat com una slowbalisation per The Economist (24-01-19). Però més que d’una ralentització seria més exacte parlar d’asimetries, com es dedueix de l’evolució dispar de l’índex de connectivitat global, citat per Enrique Fanjul en un article del Real Instituto Elcano (14-03-19) sobre els canvis estructurals de la globalització: «En aquest índex de connectivitat global es consideren quatre grans components: comerç (de béns i serveis), capital (fluxos i estocs d’inversió directa i inversions de cartera), informació (trànsit d’Internet, trucades telefòniques internacionals i comerç de material imprès), i persones (migracions, turisme i estudiants estrangers).

Doncs bé, el que més crida l’atenció és sens dubte l’espectacular creixement del component de fluxos d’informació. La globalització, doncs, segueix avançant però els fluxos tradicionals de comerç, capitals i persones han estat substituïts en el seu dinamisme per la globalització de les idees, dades, coneixement».

Malgrat la despiatada competència entre la Xina i els Estats Units, els dos models convergeixen en produir un sistema de vigilància i control de la ciutadania.

Aquesta evolució és indicativa de la marxa accelerada cap a la nova societat en xarxa i la nova economia, de la que la tecnologia 5G n’és l’instrument clau, com explica Manuel Castells a La Vanguardia (30-03-19): «La connexió d’internet amb 5G es projecta com 40 vegades més ràpida que la del 4G que actualment fem servir i el volum de dades comunicades és significativament major. La importància d’aquesta tecnologia és que constitueix la infraestructura necessària per al funcionament de la nova societat en xarxa, incloent la nova economia. Aquesta nova estructura, que ja existeix en gran mesura, és a la base de la connexió de grans bases de dades (big data), del desplegament de les aplicacions d’intel·ligència artificial i, per tant, de la robòtica avançada (màquines capaces d’aprendre) i, sobretot, de l’anomenada internet de les coses. Per tal s’entén la mutiplicitat de connexions ultraràpides d’internet no només entre humans i les seves organitzacions, sinó entre objectes de tota mena, en l’àmbit domèstic, els diners mòbil, el cotxe sense conductor, la cirurgia a distància, l’ensenyament virtual o les guerres de drons. No parlem de ciència ficció, sinó del que ja ha estat investigat, dissenyat, produït i és operatiu».

Avantatge de la Xina

No és estrany, doncs, que la pugna per dominar aquesta tecnologia sigui la clau de la nova guerra freda en la que aparentment la Xina portaria avantatge, subratlla Josep Piqué en una entrevista a La Vanguardia (3-03-19). En aquesta pugna geopolítica entre la Xina i els Estats Units, amb Europa en un segon pla, es produeixen pràctiques proteccionistes, denúncies d’incompliments de normatives sobre la competència, la privacitat o la propietat industrial, i s’intueixen riscos greus per a la ciberseguretat de països i d’empreses i també per al medi ambient i la salut de les persones. Així ho mostra Vicente Moret en un article del Real Instituto Elcano (12-03-19): «El més rellevant de tota aquesta qüestió, aparentment només tecnològica, és que, com posen de manifest recents esdeveniments en l’esfera internacional, el que està en joc és alguna cosa més que una correcta utilització de les enormes oportunitats que ofereix la tecnologia per millorar les coses. El que també està en joc és la preponderància tecnològica que, un cop més, es converteix en camp d’enfrontament geopolític entre les grans potències. Així ho han entès en els últims anys els Estats Units i la Xina, països tots dos ficats de ple en una cursa per aconseguir la supremacia tecnològica en oberta competència geopolítica. I aquest enfrontament que és econòmic, tecnològic i comercial, també afecta la seguretat nacional. La prevalença de les tecnologies i sistemes atorga a aquell que aconsegueix aquesta posició un avantatge competitiu indubtable a l’hora de poder imposar els seus interessos geopolítics, econòmics, comercials o fins i tot culturals».

La prosperitat futura d’Europa està lligada a la seva capacitat d’intervenir decisivament en la regulació de la globalització digital.

En aquesta situació és preocupant el retard relatiu d’Europa en el desenvolupament de la tecnologia del 5G que podria portar-la a la irrellevància tecnològica en contrast amb els avenços en el camp regulatori, com ha destacat justament The Economist (23-03-19), dirigits a protegir la privadesa de les persones i a garantir la competència entre les empreses tecnològiques.

Empreses de dimensions gegantines

Des d’una perspectiva democràtica és crucial el model de governança de l’espai digital. En aquest sentit, malgrat la despiatada competència pel domini tecnològic entre la Xina i els Estats Units, els dos models convergeixen en produir un sistema de vigilància i control de la ciutadania. John Harris a The Guardian (25-03-19) ho exposa d’aquesta manera: «En el punt més àlgid de la Guerra Freda, tot i la rivalitat entre els dos blocs, era freqüent parlar dels Estats Units i de la Unió Soviètica com a societats cada vegada més similars, subjectes al que el teòric social Herbert Marcuse va denominar “requisits comuns d’industrialització”, ambdues molt dependents de la burocràcia i de la planificació centralitzada. Després de les revolucions de 1989, aquesta noció bàsica va donar un gir de 180 graus, de manera que l’Est i l’Oest es dirigien cap a un futur compartit de democràcia liberal i lliure mercat, una visió que també es projectava cap a una Xina cada vegada més pròspera, fins que l’arribada del President Xi Jinping va posar de manifest una situació molt més complexa.
Ara, Occident i Orient tornen a convergir, però ho fan controlant i recollint informació dels usuaris, intentant manipular les seves decisions i comportaments, i dissenyant empreses de dimensions tan gegantines que penetren en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida.
De fet, el perill al qual ens enfrontem és que en el món competeixin dues visions de la xarxa que siguin preocupantment similars: d’una banda, la vigilància i la censura perpetrades per empreses que es confabulen descaradament amb els Estats autoritaris; de l’altra, les corporacions tecnològiques que tot ho veuen, amb vincles amb el govern foscos i opacs.
Els legisladors, els organismes reguladors, els desenvolupadors i empresaris han de prendre nota: si la democràcia del segle XXI i les idees més bàsiques de la ciutadania tenen algun valor, l’internet d’Occident no hauria de convergir amb el de la Xina, sinó més aviat avançar en la direcció oposada».

Aquesta qüestió està en el centre del dilema estratègic que Europa té plantejat entre els cants de sirena de la Xina i el tradicional vincle transatlàntic. Nacho Alarcón a El Confidencial (30-03-19) considera que «la millor carta per a la UE és mantenir-se al centre, però és també la més complicada d’executar», sobretot si no és capaç de modernitzar la seva economia, requisit indispensable per «sobreviure a la quarta revolució industrial sent un actor rellevant a nivell global, alhora que ha de tractar d’unificar les seves postures pel que fa a la interpretació del paper europeu en el món que està per venir».

Davant d’aquesta perspectiva es fa més evident que mai que la prosperitat futura d’Europa està lligada a la fortalesa de la seva democràcia i, per tant, a la seva capacitat d’intervenir decisivament en la regulació de la globalització digital.

Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal del Taller de Política.