Alexandre el Gran llegeix la Il·líada quan fa la guerra; els personatges de Plutarc envaeixen les tragèdies de Shakespeare com Napoleó s’inspira en les Vides Paral·leles; Proust vol ser com Plini el Jove; Joyce saluda els lectors d’Ulisses exclamant «Thalata, Thalata» davant la mar de la badia de Dublín, com l’exèrcit grec quan veu el Mar Negre, segons Xenofont.
Ara mateix, pretenem explicar les hostilitats entre la Xina i els Estats Units amb la «trampa de Tucídides». És la por d’una potència a perdre l’hegemonia quan un poder emergent li disputa el poder: el risc és la guerra. Vet aquí una de les lliçons que dona Tucídides a Història de la guerra del Peloponès, el gran manual de realisme polític. Amb els autors grecs i llatins de la Bernat Metge que va fundar Francesc Cambó la millor lliçó és que tots els homes són diferents, que la bellesa no és relativa i que vivim en un món tràgic. El capital de la paraula és el fonament de la llei, de la literatura i del pensament.
Ben al contrari, en ple segle de la futilitat, és com si la postmodernitat ja hagués aconseguit que la data de caducitat jubilés els clàssics grecs i llatins. L’«Ecumene» grecollatina és una combinació d’eclipsis. L’estat de la vida intel·lectual i el sistema educatiu indica que la urgència no és recuperar sabors o idees sinó tastar-les per primera vegada perquè ningú no ens havia ensenyat que existissin. És més que trair la tradició; és negar-la radicalment. Si de cas, al final constatem que potser pogué existir encara un univers immune a l’estructuralisme i la desconstrucció, al marxisme, Freud i la correcció política.
En ple segle de la futilitat, és com si la postmodernitat ja hagués aconseguit que la data de caducitat jubilés els clàssics grecs i llatins.
Fa cent anys, per donar-li potència i duració a la noció civilitzadora, Francesc Cambó l’any 1922 institueix la Fundació Bernat Metge. Mor Costa i Llobera, el poeta romàntic d’«El pi de Formentor» que vol oferir a la llengua l’entonació perenne de la llengua llatina, la d’Horaci. La pàtria de Costa i Llobera –deia ell– era Roma. La idea noucentista dominava. Era tot el contrari de la desoccidentalització. Duguin, el profeta de l’Euràsia, diu que l’Occident és l’Anticrist. En termes-límit, aquesta al·lusió no és tangencial perquè Cambó i la seva idea de la civilització són extremament occidentals, de la mateixa manera que la figura de Bernat Metge representava l’humanisme renaixentista. A la vegada, Francesc Cambó i Joan Estelrich havien conegut el comte Coudenhove-Kalergi, l’impulsor de la idea paneuropea. Aleshores encara es podia dir que alguns caps lligaven.
