Alexandre el Gran llegeix la Il·líada quan fa la guerra; els personatges de Plutarc envaeixen les tragèdies de Shakespeare com Napoleó s’inspira en les Vides Paral·leles; Proust vol ser com Plini el Jove; Joyce saluda els lectors d’Ulisses exclamant «Thalata, Thalata» davant la mar de la badia de Dublín, com l’exèrcit grec quan veu el Mar Negre, segons Xenofont.

Ara mateix, pretenem explicar les hostilitats entre la Xina i els Estats Units amb la «trampa de Tucídides». És la por d’una potència a perdre l’hegemonia quan un poder emergent li disputa el poder: el risc és la guerra. Vet aquí una de les lliçons que dona Tucídides a Història de la guerra del Peloponès, el gran manual de realisme polític. Amb els autors grecs i llatins de la Bernat Metge que va fundar Francesc Cambó la millor lliçó és que tots els homes són diferents, que la bellesa no és relativa i que vivim en un món tràgic. El capital de la paraula és el fonament de la llei, de la literatura i del pensament.

Ben al contrari, en ple segle de la futilitat, és com si la postmodernitat ja hagués aconseguit que la data de caducitat jubilés els clàssics grecs i llatins. L’«Ecumene» grecollatina és una combinació d’eclipsis. L’estat de la vida intel·lectual i el sistema educatiu indica que la urgència no és recuperar sabors o idees sinó tastar-les per primera vegada perquè ningú no ens havia ensenyat que existissin. És més que trair la tradició; és negar-la radicalment. Si de cas, al final constatem que potser pogué existir encara un univers immune a l’estructuralisme i la desconstrucció, al marxisme, Freud i la correcció política.

En ple segle de la futilitat, és com si la postmodernitat ja hagués aconseguit que la data de caducitat jubilés els clàssics grecs i llatins.

Fa cent anys, per donar-li potència i duració a la noció civilitzadora, Francesc Cambó l’any 1922 institueix la Fundació Bernat Metge. Mor Costa i Llobera, el poeta romàntic d’«El pi de Formentor» que vol oferir a la llengua l’entonació perenne de la llengua llatina, la d’Horaci. La pàtria de Costa i Llobera –deia ell– era Roma. La idea noucentista dominava. Era tot el contrari de la desoccidentalització. Duguin, el profeta de l’Euràsia, diu que l’Occident és l’Anticrist. En termes-límit, aquesta al·lusió no és tangencial perquè Cambó i la seva idea de la civilització són extremament occidentals, de la mateixa manera que la figura de Bernat Metge representava l’humanisme renaixentista. A la vegada, Francesc Cambó i Joan Estelrich havien conegut el comte Coudenhove-Kalergi, l’impulsor de la idea paneuropea. Aleshores encara es podia dir que alguns caps lligaven.

 

Model de claredat i forma

A pesar de ser designat pel tribunal de la puresa absolutista com l’homme à abattre, Cambó encara és el polític més sòlid de Catalunya i el mecenes enèrgic de la Bernat Metge. Cambó va posar el timó de la fundació en les mans de l’imparable Joan Estelrich. La fundació s’instal·la a un dels pisos de l’edifici Cambó, a Laietana 30. Com que el decurs intermitent de la literatura catalana necessitava clàssics –deia Estelrich, recordant els segles de la decadència– la traducció dels mestres grecs i llatins seria la millor incitació d’autoexigència, el model de claredat i forma. Tot i que amb dubtes de fons, quan parla de la literatura txeca Milan Kundera subratlla com a especificitat poc usual del risorgimento txec que la figura del traductor hi fos capital, si no «principal». Diu Kundera que per la traducció literària, els txecs fundaren la seva literatura europea en llengua txeca.

Però, l’argument de la capacitat substitutiva de les grans traduccions no és més aviat ortopèdic? Fins a quin punt la traducció pot substituir la creació? Els nacionalismes sovint tenen una concepció utilitarista de la literatura. Sobre les grans traduccions necessàries, Joan Fuster parla de raons «tàctiques» i d’una consciència que ha reflexionat «sobre l’irregular procés històric de la cultura catalana». Ja deia Joan Estelrich en la presentació de la Bernat Metge que els lectors catalans necessitaven clàssics, però no en tenien. Sense clàssics, Riba proposa «una impregnació total d’humanitats» i si algú s’hi arromanga, és Francesc Cambó, fins al punt que cap altre home públic de Catalunya no ha fet un mecenatge tan notable. La qüestió actual és si algú encara necessita clàssics.

S’ha fet costum historiogràfic i polític subratllar al màxim els errors de Francesc Cambó eludint el contrast degut amb els seus encerts. És una de les patologies historiogràfiques creure que fundar i finançar la Bernat Metge fou com un caprici plutocràtic i que ser un polític amb capacitat d’estadista no provingués d’un ímpetu de joventut –per exemple– llegint Cánovas del Castillo sinó un simple atzar, que no fos una personalitat amb energia i capacitat constructiva, amb voluntat de fe, sinó un nou-ric oportunista i enaltidor de l’autoritarisme.

 

Una paradoxa punyent

I ara, celebrar el centenari de la Bernat Metge és una paradoxa punyent, entre Barbies, reality shows, discursos de ChatGPT, algoritmes tòxics i el desprestigi tan aclaparador de la cultura com a vigència transmissora. La primera aparició de la Bernat Metge va ser De la natura de Lucreci, traduït per Joaquim Balcells. Feia poc que s’havia acabat la Gran Guerra i semblava que Europa havia après alguna lliçó, però la Guerra Civil espanyola estava a punt d’esclatar, tot just abans de la Segona Guerra Mundial i d’una guerra freda que no permetrien proclamar el final de la Història. Però hauríem de renunciar a les lliçons i grandeses de l’Atenes de Pèricles o la Roma d’August perquè aleshores hi havia esclaus?

Aquell 1922 una empresa fonamental feia les primeres passes. Per exemple, Sèneca i Carles Cardó, Plató i Joan Crexells. Tot Tàcit, la densitat suprema d’Èsquil de la mà de Carles Riba, Ausoni, Properci. Distintes generacions de filòlegs i traductors, de Joaquim Balcells a Josep Alsina, de Joan Petit a Manuel Balasch o Jaume Berenguer, fins ara mateix. Al final, això sempre compta més que les xafarderies sobre les relacions entre Joan Estelrich i Carles Riba perquè empetitir la cultura és una propensió massa fàcil. Afegim-hi els llatinistes de Mallorca, Salvador Galmés, Llorenç Riber o Miquel Dolç. És com si tots fossin presents a les Elegies de Bierville, com a continuum d’una civilització que ara és més perplexitat que certitud. Tot i aixo, encara tenim a mà els més de quatre-cents volums de la Bernat Metge.

L’agost de 1938, Cambó llegeix Dels deures, de Ciceró, publicat en temps de Guerra Civil pel magistral Eduard Valentí, però no l’entusiasma: hi troba a mancar «l’estel rutilant del geni» i, de la mateixa manera que pot diferenciar amb tanta finesse entre la pintura italiana i l’alemanya, fa una gradació de matisos crítics a fi de concloure que admira l’obra de Ciceró com admira el Coliseu i les termes de Caracal·la, però no en treu el profit ni el plaer que li dona llegir Tucídides o Plató, d’entre els mestres grecs, o Sal·lusti i Virgili, entre els llatins. És més, i fent un matís de paladar fi, troba «molt més interessants» les cartes d’un escriptor menor com Plini el Jove que les de Ciceró. Com li digué a Sagarra, els seus clàssics predilectes eren Plutarc, Livi, Xenofont i Tucídides.

 

Lector de Sainte-Beuve

Cambó és un polític de civilització, d’ordre clàssic contra el caos, un lector de Sainte-Beuve. A efectes de zoologia política, admira les relazzioni dels ambaixadors venecians, però quan rep el tercer volum de la correspondència de Sainte-Beuve celebra amb fruïció «la intel·ligència més penetrant de la literatura francesa en el segle XIX». Sainte-Beuve –com podríem ratificar-ho gairebé un segle després de la nota de Cambó al seu dietari– és el cas únic, superior, del crític que manté la palpitació fins i tot dels comentaris sobre «moltes obres revellides, il·legibles, mortes». Segons Cambó, el seu fort –de Sainte-Beuve– era «la penetració i l’examen de l’home».

Cambó, fent un matís de paladar fi, troba «molt més interessants» les cartes d’un escriptor menor com Plini el Jove que les de Ciceró.

En lloc de Sainte-Beuve ara fan més forrolla els booktubers i influencers, del tot allunyats dels quatre-cents volums de la Bernat Metge. No és irreversible però hem anat fins i tot més enllà del període de justificació kindergarten del per què convé llegir els clàssics grecs i llatins: la ràtzia permanent, com un ciberatac, consisteix a identificar Occident –Roma, Atenes i Jerusalem– amb la gran amenaça: per això convé depurar les biblioteques.

Qualsevol dia censurarem Catul per assetjament sexual. Ni els suplements literaris parlen de Juvenal ni els crítics de llibres tenen Tàcit o Marcial com a referència.

És improbable un remake profitós de la querella dels Antics i els Moderns. Al Grand Siècle de Lluís XIV, els Antics – amb Boileau al davant– defensen la vigència dels clàssics grecs i llatins, el valor de l’antiguitat com a font d’energia, però els Moderns consideren que la literatura del seu segle és la màxima perfecció, insuperable. Aquella magna querella és també un paradigma d’exigència. Fumaroli defensava els Antics perquè eren una representació de la vida humana molt més perdurable, menys convencional. És així: Boileau l’encertà perquè Virgili i Homer encara tenen vida, tot i que cada vegada els llegim menys.

 

«La veu de l’ànima»

Cent anys després, qui sap si la Bernat Metge hauria tingut més impacte amb altres formats, més o menys aparat filològic, fixant o no fixant textos, però, ben segur, a milers de prestatges hi mancaria tanta bellesa i desordre, virtut i corrupció, tanta resistència al no-res. És per demanar-se si en cap altre moment de la història l’oblit del passat ha estat tan general i ràpid. Com queden les societats obertes sense la conversatio civilis? Vet aquí, com una victòria antiromàntica, el quadre d’Ingres on Virgili llegeix l’Eneida a Lívia, Octàvia i August –dona, filla i l’emperador.

Figurem-ho al segle XXI, amb el lector ajagut en un sofà d’Ikea, amb un volum de la Bernat Metge a les mans. Entre les dues imatges la gran il·lusió és la mateixa, l’exactitud, l’energia, l’emoció i la bellesa. Sainte-Beuve recordava un professor del Collège de France que llegia Virgili als seus alumnes, amb «la veu de l’ànima». I així, lectura rere lectura. Llegir Plutarc per desintoxicar-se d’emocionalisme; Tàcit, per endinsar-se en la tenebra històrica; Catul per no il·lusionar-se amb l’amor; Ciceró per fingir bé; Plini el Jove per tenir un bon amic; Horaci per no perdre el costum: Virgili per sentir-se a pler en un imperi.