El títol VIII de la Constitució regula l’organització territorial: «L’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies i en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.» Estem davant d’un Estat compost, de matriu federal, en el qual la cogovernança és l’instrument per a garantir-ne l’eficàcia. La qualitat democràtica, la competència de les administracions i la lleialtat federal en són els intangibles previs, la condició sine qua non, per al bon funcionament.

Es tracta d’una realitat política que ha estat posat a prova per l’abast de les riuades que han assolat diverses comunitats, sobretot la valenciana, i que un cop encarrilada la recuperació de les zones més devastades obligarà a ventilar responsabilitats a tots els nivells. Tanmateix, quan el carro és al mig del gual, la primera prioritat és reforçar la cogovernança per atendre les necessitats més urgents. No s’hi val, però, a aprofitar l’onada emocional que ha aixecat la tragèdia per a demanar la implicació de l’Estat en singular, oblidant el seu caràcter plural, d’Estat compost.

Són encara més cíniques les veus, atiades per la dreta i l’extrema dreta, que reclamen la declaració d’una emergència nacional quan, en plena pandèmia, no van donar suport a l’estat d’alarma i en van promoure la inconstitucionalitat. La gestió comparada de la covid desmenteix l’apriorisme que els estats centralitzats se’n van sortir millor que els federals –França i Alemanya ho palesen– i, en el cas d’Espanya, la cogovernança es va poder bastir sobre l’estructura territorial dels CAP en contrast amb els deserts sanitaris del món rural francès.

El problema de fons que ha mostrat ara amb tota la seva cruesa la tragèdia és el dèficit de cultura federal i no pas l’absència d’un Estat salvador, en singular, que respon a l’enyorança d’una administració centralitzada, amarada de clientelisme. Sí, cal més Estat, a tots els nivells, per a poder activar els serveis públics necessaris per a atendre les poblacions més afectades i prendre les mesures estructurals davant d’unes situacions d’emergència que el canvi climàtic farà més recurrents.

«Només el poble salva el poble», pregonen les xarxes socials en un clam de caire populista. El poble salva el poble a través dels seus ciutadans, votant a les eleccions, destriant el gra de la palla, afavorint els serveis públics, la lluita contra el canvi climàtic i un sistema fiscal progressiu que, comptat i debatut, és l’únic capaç d’afrontar uns ajuts que, en una primera fase, representen l’1 % del PIB.