Sense una solució a la crisi de l’habitatge s’esvaeix la possibilitat d’imaginar un futur que limiti substancialment les desigualtats que avui pateixen moltes de les societats occidentals. El problema de l’habitatge assequible no n’és l’única causa, però sí que hi té una influència gran, en particular pel que afecta les diferències entre generacions.
En aquest número de política&prosa dediquem un dossier a l’habitatge que cobreix alguns dels aspectes de la crisi. Hem aplegat les contribucions d’alguns col·laboradors molt destacats i reconeguts. Carme Trilla deia en una entrevista que Ramon García-Bragado li va fer el setembre de 2021 que «hi ha una clara resistència a finançar el lloguer». Ara, tres anys més tard, revisa novament el panorama de l’habitatge i conclou que «és una font de desigualtat difícil d’apaivagar».
L’economista Agustí Jover repassa les xifres del dèficit d’unitats habitacionals existents i de les necessàries i, davant dels requeriments de capital que seran imprescindibles, proposa i analitza com a alternativa inevitable la col·laboració entre els sectors públic i privat. La professora Dolors Canals descriu el laberint de competències que afecta l’enfocament del problema i finalment Carles Manera, catedràtic a la Universitat de les Illes Balears, planteja alguna de les especificitats del problema a les Illes com la de la demografia disparada, una característica que també és present en altres territoris.
En qualsevol cas, la crisi de la manca d’habitatge no es podrà resoldre o limitar sense posar en marxa una bateria complexa de polítiques. Fins i tot l’aposta més òbvia per un increment substancial de l’oferta requereix una diversitat de mesures de gran complexitat.
Per sobre de tot, enfrontar la crisi requereix un reconeixement del problema i una voluntat política decidida d’afrontar-lo. Primer que res, per tant, una afirmació de voluntat política que sembla que ha començat a formular-se tant en el nivell del govern d’Espanya com en el de la Generalitat. L’afirmació d’una voluntat política clara és una condició imprescindible per a la determinació i l’habilitació dels recursos enormes que seran necessaris.
Des d’una altra perspectiva, afrontar el problema requereix igualment un compromís federal com en qualsevol altra situació complexa que es pretengui gestionar i resoldre en un sistema polític com el nostre estructurat a partir d’unes competències compartides entre l’administració central, les comunitats autònomes i els municipis.
