Ara fa poc més de vint anys sortia publicat un volum col·lectiu titulat Memòria de Catalunya en el qual el periodista d’El País Enric Company feia el relat de l’actuació dels senadors i dels diputats catalans en el procés de redacció i aprovació de la Constitució de 1978.

Manllevant i adaptant aquell títol, pot ser interessant analitzar quina va ser l’actuació dels diputats i senadors dels partits que es reivindicaven com a catalanistes –des de l’esquerra com el PSUC i el PSC fins a CDC i Unió Democràtica– en aquell procés. En d’altres paraules, es vol copsar quina va ser la contribució del catalanisme (entès en la seva accepció més àmplia) en el dibuix del quadre normatiu (i en definitiva polític) general derivat del pacte constitucional.

El primer element que s’ha de recordar és el fet que aquests partits arribaven al debat constitucional amb dos consensos bàsics madurats en els últims compassos de la dictadura i els primers moments de la Transició. El primer feia referència a la voluntat que el catalanisme fos un agent d’aprofundiment democràtic per al conjunt de l’Estat. El segon estava vinculat a la idea que només amb una acció decidida i generosa en el dibuix de les normes que regularien el conjunt de la vida de la ciutadania espanyola seria possible garantir els drets individuals i col·lectius dels catalans. En definitiva, l’aposta per a un compromís fort amb la Constitució es devia a reflexions de caràcter més general i lligades a allò que volia representar el catalanisme com a agent de canvi democràtic tout court, i a reflexions més concretes lligades a la capacitat de representar al màxim els interessos de la ciutadania catalana i construir un nou espai d’autogovern.

El caràcter democratitzador del catalanisme era a finals dels anys 70 del segle passat un fet reconegut per part del conjunt dels partits presents a les Corts. Això es reflectiria en la mateixa composició de la ponència constitucional: de set membres, dos d’ells –Miquel Roca Junyent, de CDC i Jordi Solé Tura, del PSUC (que representaria també al PCE a la ponència)–, serien catalans i catalanistes. I, per altra banda, també en el camp socialista, el ponent Peces Barba fou ben sovint assessorat per membres del PSC.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Segurament, el camp en què es recordaria més l’acció de les forces catalanistes en el procés constituent té a veure amb l’organització territorial de l’Estat. Tanmateix, no va ser l’únic aspecte rellevant. Per exemple, cal recordar com les esquerres catalanistes foren capdavanteres en la proposta de la pràctica eliminació de la pena de mort –defensada pel senador de l’Entesa Cirici Pellicer, com recorda José Antonio González Casanovas1–, o en la limitació i definició dels poders i les atribucions del cap d’Estat, davant d’una dreta que volia que la figura del monarca tingués marges de maniobra i intervenció significatives a la vida política, o, encara en la profunditat de la definició de les llibertats i dels drets fonamentals definits al títol II, batalla especialment important –a la ponència, al ple, i a les esmenes–, per als diputats del PSUC.

Però més enllà dels debats concrets la contribució del catalanisme fou decisiva també, i sobretot, per allò que feia a la dinàmica de funcionament de la ponència constitucional i de les Corts mateix durant el debat constitucional, en el sentit de la seva capacitat de mantenir els equilibris i afavorir solucions de consens. En aquest sentit resulten reveladores les paraules d’un actor directament implicat com fou Manuel Fraga, poc o gens sospitós de ser filocatalanista: «En cada título constitucional se presentaban invariablemente tres textos: el socialista […]; el comunista de Solé Tura, en general moderado, preciso […] y en la linea de las propuestas eurocomunistas; y el mío. UCD se dedicaba a criticar los tres, y al día siguiente llegaba Roca con una propuesta de síntesis»2. I el ponent d’UCD, Herrero de Miñón, tampoc es quedaba curt en glosar el perfil amb què Miquel Roca abordaria els treballs de la ponència, fent-ne un retrat d’un veritable home d’Estat: «La única revelación para mí fue Miguel Roca, hombre agradable, inteligente y ambicioso […]. Roca era atractivo para la derecha civilizada, porque le veía defender sin complejos ni etiquetas las posiciones que le eran más caras, y respetado por la izquierda porque no le podía reprochar ni personal ni institucionalmente nada. Miguel Roca desarrolló una eficacísima labor en la ponencia, conjugando su lealtad a las propias bases catalanistas, cuyas posiciones defendió a ultranza, con una clara conciencia de lo que era la razón del Estado todo. Si la defensa de las primeras no resultó siempre beneficiosa para la segunda, no puede imputarse a Miguel Roca sino a la reacción que aquéllas desataron en Madrid y Sevilla. Roca fue, en la ponencia, no sólo el representante de un partido, sino todo un hombre de Estado»3.

En definitiva les forces polítiques catalanistes actuaren com una mena de ròtula que afavoria el moviment de les diferents parts de la ponència cap al consens, sent capaces d’interlocutar –sense perdre la capacitat de defensar les seves conviccions– amb el conjunt de les forces de la cambra amb l’objectiu que el text constitucional fos el més avançat possible en termes democràtics.

Certament, les parts on es notaria més la contribució catalanista tenen a veure amb la definició mateixa de la nova democràcia espanyola sorgida de la Transició i amb la part dispositiva del text que regula l’organització territorial. Els dos aspectes, com és evident, van molt lligats i s’acabarien concretant en l’article 2 de la Constitució i en el conjunt del Títol VIIIè de la mateixa.

Les esquerres catalanistes foren capdavanteres en la proposta d’eliminació de la pena de mort.

A grans trets, es pot dir que el catalanisme d’esquerres comunista i socialista plantejava la idea d’un reconeixement nacional català dins un marc ampli, que preveiés una descentralització no només administrativa sinó també política de l’Estat. En aquest marc, el reconeixement de Catalunya en tant que nació esdevenia una «qualitat» específica d’una autonomia pensada per al conjunt dels territoris espanyols, en un projecte que si no arribava a definir-se obertament federal seria –a la pràctica-, almenys «federalitzant». El catalanisme conservador de Convergència i d’Unió Democràtica seria més possibilista i menys atent a la necessitat de codificar un projecte territorial per al conjunt de l’Estat: l’objectiu primordial d’aquestes forces era situar el reconeixement de les anomenades «nacionalitats històriques» en el redactat constitucional i plantejar d’aquesta manera una possibilitat d’acord amb UCD que –tot i no tenir una posició unívoca sobre el tema– estava més disposada a enllestir un mecanisme diferencial per a alguns territoris que a afavorir una generalització del dret a l’autonomia.

El primer gran debat en aquest sentit es va tenir respecte a la redacció de l’article 2. És ben conegut –especialment pel llibre de memòries que escriuria a principi dels anys vuitanta el mateix Solé Tura4– que el consens entorn a la dificultosa formulació final d’aquella previsió constitucional es concretaria en un acord extraparlamentari en el qual prengueren part també les forces armades. Tanmateix, val la pena recordar que la defensa de la inclusió del terme «nacionalitat» per referir-se als territoris de Catalunya, Euskadi i Galícia comptà amb el conjunt de les forces catalanistes que foren capaces d’arrossegar tota l’esquerra espanyola, decantar una UCD molt dividida i plantar cara a l’oposició frontal de Fraga en la ponència i, posteriorment, dels regionalistes aragonesos en fase de debat al ple. La versió final de l’article 2 (segons el qual «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la so