Fa unes nits vaig somiar amb Jay Gatsby. No em va sorprendre: si hi ha algun tipus de correlat o nexe entre la vida adormida i la vida desperta, la veritat és que el personatge de la gran novel·la de Francis Scott Fitzgerald tenia molts números per sortir premiat en la loteria dels meus somnis. M’explico: he publicat no fa gaire El Pequeño Gatsby: Apuntes para la teoría de una gran novela (Debate) per festejar el centenari del Gran Gatsby i agrair el que em va donar i em continua i continuarà donant de cap a cap una lectura primera i molt llunyana (jo en aquells dies tenia uns nou o deu anys) i tantes relectures (des de llavors acostumo a llegir-lo una vegada a l’any). He voltat per aquí i per allà fent premsa i presentant-lo. He impartit un curs a la llibreria La Central sobre El Gran Gatsby en particular i Fitzgerald en general. I, sí, he tornat a llegir (com cada any) El Gran Gatsby.

I. En qualsevol cas, el somni en qüestió tenia gràcia i interès. En el meu somni, Jay Gatsby –sense cap dubte el Gran Somiador del Gran Somni Americà de la literatura Made in USA– sobrevivia als trets del despitós i embogit George B. Wilson. No es veia clarament (amb aquesta visió ennuvolada del que és oníric) si Gatsby era rescatat i atès pel seu majordom ominós o si, simplement, Wilson no tenia tan bona punteria o se li encasquetava l’arma només per destravar-se un minut després i en el moment de suïcidar-se. En qualsevol cas, precisar-ho no era important. El que sí que comptava i es contava és que Gatsby sobrevivia.

I la resta del somni era com una successió de possibles postals de destins alternatius per a ell: Gatsby esfondrant-se per un cataclisme financer producte de males decisions conseqüència de la fugida de Daisy Buchanan; Gatsby executat pels sicaris del que algun cop havia estat el seu benefactor gangsteril, Meyer Wolfshiem, cansat ja de les seves distraccions en nom de l’amor impossible i la impossibilitat de repetir el passat; Gatsby comprenent que Jordan Baker era molt més interessant que Daisy; Gatsby cansat de tota aquella careless people i fugint a l’estranger per convertir-se en una mena d’aventurer internacional a la Corto Maltese i heretant el bar de Rick a Casablanca; Gatsby assabentant-se que Nick Carraway està escrivint un llibre sobre ell i…

PUBLICITAT

Gatsby canviant de nom una vegada més i traslladant-se a Hollywood per treballar al cinema; i allí coneixent i convertint-se en company de copes crepusculars d’un Francis Scott Fitzgerald que a penes feia equilibri a les vores de l’esquerda del seu crack-up particular i –alguna vegada autor generacional i inoblidable i ara autor degeneracional oblidat– rebent molt de tant en tant el molt eventual periodista-arqueòleg i, amb la seva veu no plena de diners sinó d’alcohol, responent les seves preguntes sobre què se’n va fer de la jazz generation, coses com ara: «Per què m’hauria de molestar per ells? No tinc ja prou problemes amb mi mateix? Saps molt bé què se’n va fer… Alguns es van fer corredors de borsa i es van llançar per la finestra. Altres van ser banquers i es van engegar un tret. Així i tot, uns se les van enginyar per ficar-se en periodisme. I uns altres, pocs, es van convertir en autors d’èxit… Autors d’èxit…! Oh, Déu meu, autors d’èxit!».

Després em vaig despertar i –més com a drac que com a dinosaure– El Gran Gatsby encara era allí. I em van venir ganes de tornar-lo a llegir.

II. I és que sí: bona i gran i principal part de l’atractiu irresistible d’El Gran Gatsby passa i roman perquè es tracta d’una d’aquelles novel·les perfectes, inqüestionables. No li falta ni li sobra una coma. Tot està com i on ha d’estar, com en les maquinàries més eficients, però, alhora, sense que això la converteixi en un llibre fred i calculat i calculador o que en disminueixi el lirisme romàntic i grand style que converteixen una trama melodramàtica i gairebé fulletonesca en un text èpic i epifànic amb la textura dels grans mites.

Des de fa dècades ‘El Gran Gatsby’ és lectura obligatòria a les escoles dels Estats Units i, segurament, inspirador de moltes d’aquestes gairebé bacanals de l’‘Sping Break’.

Però, també, el que intensifica l’influx sempre poderós de la novel·la és la novel·la de la vida del seu autor: una mena de conte de fades embruixat on preval la injustícia en vida i la redempció pòstuma: una cosa que gairebé es pot llegir i entendre com un manual d’instruccions virtual i poc virtuós sobre tot el que un aspirant a escriptor no ha de fer teòricament en la pràctica de la seva no-ficció biogràfica. Allí, ja se sap: l’èxit primerenc i fugaç i el fracàs tardà i durador i el final tristíssim (i aquesta altra love story esquinçadora: la de l’autor amb Zelda, la seva musa-esposa al·lucinada i al·lucinant) i el redescobriment/redempció d’ultratomba perquè el fantasma de l’electricitat de Fitzgerald udoli avui en els nostres rostres i les nostres pupil·les cada vegada que obrim un llibre seu per entrar-hi.

F. Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda Sayre en un viatge per carretera. Fotografia publicada a Motor Magazine (primavera de 1924). Princeton Library Archives.

Sí: El Gran Gatsby és una obra mestra d’un mestre que va obrar malament. I el fantasiós d’altura Fitzgerald, fins i tot en les seves hores més baixes (i apuntant en els seus notebooks sense anestèsia coses com «La meva teoria de l’escriptura, puc resumir-la en una frase: tot autor ha d’escriure per als joves de la seva generació, per als crítics de la generació següent, i per als mestres de batxillerat de totes les generacions per venir»; i, sí, des de fa dècades El Gran Gatsby és un multivendes de lectura obligatòria a les escoles dels Estats Units i, segurament, inspirador de moltes d’aquestes gairebé bacanals de l’Spring Break), actuant com a mascaró de proa d’aquest vaixell en què viatja la tripulació de tots els outsiders lletraferits fantasiant que, tard o d’hora, podran ser insiders lletraguarits per a orgull dels seus descendents i adoració dels seus influïts.

III. I, és clar, poden no justificar-se, però sí raonar-se alguns motius per a la injustícia que El Gran Gatsby no hagi estat (més enllà d’algunes signatures de prestigi) justament apreciada i celebrada i venuda en el seu moment. D’una banda, per a molts, el desconcert d’un autor al qual s’entenia com a lleuger i «de moda» volent ser, de cop, seriós i transcendent. De l’altra, una novel·la que retratava uns good times més histèrics que històrics, irresponsables i malgastadors preparats per a convertir-se en els bad times de la Gran Depressió i així, de sobte, Fitzgerald esdevingut cracked-up i Gran Deprimit adoptat: el seu fastuós imaginari passat de moda i de temps, i considerat fora de lloc en temps més difícils mentre començava a sospitar que, tal vegada, no havia estat el reeixit somni americà el que li havia fallat a ell sinó que havia estat ell, fracassat i insomne, qui no havia estat a l’altura del reeixit somni americà (i també, els temps estaven canviant, fa cent anys, es publiquen Manhattan Transfer: novel·la social i panoràmica; i l’experimental i monolítica The Making of Americans, de Gertrude Stein; i l’In Our Time, del debutant en el conte Ernest Hemingway, amic una mica interessat i nèmesi sàdica del masoquista Fitzgerald).

La novel·la retratava uns ‘good times’ més histèrics que històrics, irresponsables i malgastadors preparats per convertir-se en els ‘bad times’ de la Gran Depressió.

A més, una certa estranyesa en el comportament dels personatges de la novel·la (un elenc que el temps ha convertit en arquetípic i paradigmàtic) que, per als lectors no gaire sofisticats de llavors (els mateixos que havien deixat de banda les complexitats de Herman Melville i Henry James, tots dos també a l’espera dels resurreccionistes de l’Acadèmia) podria haver resultat una mica desconcertant. A El Gran Gatsby no hi ha bons ni dolents, sinó segurs i insegurs obstinats en un present incorregible o en un passat per repetir. Per aquest motiu fins i tot avui encara és motiu de confusió i mala interpretació.

No fa gaire vaig tornar a fullejar/llambregar aquell manual d’autoajuda escripturial-autobiogràfic Plantéate esto de Chuck Palahniuk, on l’autor de Club de lluita (una altra novel·la amb potent i dolguda amistat masculina simbiòtica portada fins a la psicosi més extrema) es pregunta, amb gràcia i enginy, com és possible que Nick Carraway no salvi el seu sant camarada revelant a tothom (policia inclosa) que havia estat Daisy i no Gatsby qui havia atropellat Myrtle Wilson. És una pregunta lícita, però, alhora, demostra que Palahniuk no va entendre de cap manera Nick.

Com qualsevol apòstol, Nick –obsessionat per la netedat, per netejar i corregir els pecats i les destrosses dels altres, sempre mocador a la mà per erradicar el rastre d’escuma d’afaitar al principi de la novel·la o, al final, esborrar la paraula obscena a l’abandonada mansió de Gatsby– necessita que el seu messies mori per, així, després saber-se amo de la seva memòria i el seu secret i poder predicar/ recrear el sonat i somiat evangeli segons sant Nick. Sí: els déus han de morir primer per després poder ressuscitar en el record immortal dels mortals-mèdiums i així, aleshores, ser déus en què valgui la pena i l’alegria creure.

Per això, també, la vitalitat canonitzada d’El Gran Gatsby –condició que afligeix per a bé o per a mal qualsevol clàssic– permet avui una versió musical a Broadway on Nick i Daisy són actors afroamericans o una revisió actual de la novel·la on Gatsby és dona i tiktoker i influencer. És així: mentre jo somio adormit amb Gatsby hi ha gent que té malsons desperts amb Gatsby.

A ‘El Gran Gatsby’ no hi ha bons ni dolents, sinó segurs i insegurs obstinats en un present incorregible o en un passat per repetir.

IV. I la supervivència somnolenta del meu Gatsby al costat de Fitzgerald a Hollywood (ja despert, per què no imaginar-los a la cantina de l’estudi adjacent al set on es filma el Frankenstein de James Whale amb aquell doctor cridant allò de It’s alive!) deriva en quin Fitzgerald hauria estat si hagués sobreviscut. S’hauria fet també justícia? O –encara que gairebé faci mal creure-ho– bona part del seu èxit va ser conseqüència del seu fracàs, de la potència moral de la seva faula-tragèdia? Hauria viatjat Fitzgerald –com somiava– a la Segona Guerra Mundial com a cronista per tornar d’aquelles platges i batalles amb una gran novel·la guerrera? Hauria estat igual d’influent per a autors com John O’Hara o J.D. Salinger, Richard Yates o Bret Easton Ellis, o Irwin Shaw, qui va saber afirmar que «el seu fantasma penja sobre totes les nostres màquines d’escriure»? O hauria mutat a best-seller eficaç, però gens transcendent de costums més o menys bons/dolents i la seva figura, com va passar amb la de Hemingway, hauria esdevingut més personatge que persona involuntàriament acte-paròdic? Millor, penso, deixar les coses com estan, dir-se que els somnis somnis són: no corregir el que s’ha viscut sinó rellegir l’obra.

PUBLICITAT

V. I així quedar-se amb El Gran Gatsby i amb Fitzgerald tal com van ser i són i continuaran sent. Com l’autor d’aquesta novel·la a la qual es pot qualificar de la més breu (però no per això petita) de les grans novel·les americanes i, de nou, a la que poc i gens costa considerar perfecta en fons i forma, en trama i to, en estil i ritme, en veu i fraseig. (I teoria petita i particular: qualsevol gran novel·la americana descendeix de les, per a mi, grans novel·les americanes originals. A saber: La lletra escarlata, de Nathaniel Hawthorne, o la novel·la de la culpa i el pecat i els sentiments reprimits i puritans; Moby Dick, de Herman Melville, o la novel·la multisimbòlica bíblica-shakesperiana; Les aventures de Huckleberry Finn, de Mark Twain, o la road novel en la més seductora de les primeres persones narradores; i El retrat d’una dama, de Henry James, o l’adinerada novel·la del conflicte nou-món versus vell-món. Totes les grans novel·les americanes que van venir després –inclosa la que possiblement és la més gran i americana de totes: Lolita, de Vladimir Nabokov, escrita per un rus en un anglès revolucionat i revolucionari– no fan més que repetir o combinar aquests quatre trets distintius. El Gran Gatsby fon els quatre.)

Irwin Shaw va afirmar que «el seu fantasma penja sobre totes les nostres màquines d’escriure».

Així –i tal vegada per això– un miracle irrepetible (si bé Francis Scott Fitzgerald després va excel·lir en l’equilibradament desequilibrada Tendra és la nit i semblava haver retrobat el seu destí en la inconclusa i pòstuma L’últim magnat) que no va saber ser entès i apreciat en el seu moment, i amb ja un segle albirant aquesta llum verda inassolible a l’altre costat de la badia. Aquesta llum verda que no és altra cosa que el passat impossible de recuperar, però, així i tot, constant i mai del tot passatger. Un passat per sempre, com per sempre és El Gran Gatsby.

Sí: encara que El Gran Gatsby de Francis Scott Fitzgerald sigui una cosa que vam creure que havíem deixat enrere, sempre podrà tornar a ser allò que tenim al davant i que continuarà vivint més enllà de les nostres vides i dels nostres somnis. I un matí o tarda o nit…