Fa gairebé dos anys, la revista El grito de la España interior d’eldiario.es em va demanar que escrivís un text sobre la despoblació. Rellegint el que llavors vaig escriure, crec que l’article d’aquell moment encara és vigent. Tot i que ha passat un temps raonable, la despoblació continua avançant per l’Espanya interior i no es posa remei a un problema que, en un horitzó no gaire llunyà, comportarà més dificultats en la nostra societat. Però anem a pams.

Com concloïa llavors, considero que la despoblació és un problema social. Què significa això? És un problema de preferències. Quan la gent ha de decidir on viure, una immensa majoria prefereix les grans ciutats a les petites poblacions. I per què?

La resposta més comuna és que els pobles rurals no tenen els mateixos serveis públics i privats que les grans urbs. I en part és veritat. És obvi que ningú no vol muntar un negoci en un lloc on no hi ha clients. Si el criteri és merament econòmic, el món rural no és un bon negoci. No solament les grans empreses, sinó que un petit autònom pot acabar tenint una gran dificultat per sobreviure. I com més especialitzat sigui el negoci, més complicat serà que s’instal·li en un nucli rural.

L’administració pública és una altra història. Les comunitats autònomes que tenen despoblades parts àmplies del seu territori, sí que han fet una aposta per sostenir els serveis públics. Així, en llocs com Aragó s’han mantingut obertes escoles rurals amb tres nens. A més, s’ha anat introduint la secundària als CRA (centres rurals integrats), cosa que inicialment la legislació no preveia de manera específica. O s’han fet apostes per escoles molt innovadores en llocs com Olba (Terol) o Caneto (Osca), que han acabat sent un referent per a les escoles rurals. Des del punt de vista sanitari, els dos únics hospitals que s’han construït en els últims anys han estat a la província de Terol. Per tant, l’administració pública, amb els seus recursos disponibles i limitats, sí que ha intentat mitigar el problema de la despoblació.

La primera pregunta que sorgeix és: hem desenvolupat una cultura favorable a viure en entorns rurals?

Per a molts, entre els quals m’incloc, els resultats no són satisfactoris. Semblaria lògic que després de tot l’esforç inversor, no solament es frenés el problema, sinó que, a més, les petites poblacions tornessin a créixer, fos perquè la gent tornés o per l’arribada de nous pobladors. Per a alguns, l’única explicació a aquests resultats insuficients és que no s’ha invertit el que calia. És a dir, s’ha de continuar invertint més: autovies, tren d’alta velocitat, desgravació fiscal… Per tant, per a algunes formacions polítiques, especialment per a les que representen l’Espanya Buidada, l’administració pública ha de fer més esforços.

PUBLICITAT

No nego que això hagi de ser així i que calgui continuar millorant les infraestructures, per exemple. Però aquestes mesures no són la panacea i són objecte de controvèrsia. Tots els estudis seriosos i rigorosos, per exemple, assenyalen que unes infraestructures millors contribueixen a millorar la qualitat dels serveis públics. És a dir, segurament tindrem una millor sanitat o una millor educació a les zones despoblades. En canvi, també són font de despoblació: moltes persones, sobretot les més qualificades, acabaran optant per viure a les grans ciutats i, gràcies a les bones infraestructures, es desplaçaran cada dia a treballar a les petites poblacions, mentre que la seva família i la seva vida seran a la ciutat. Penso en els metges, els professors o els mestres.

És per això que crec que hem de fer alguna cosa més que continuar invertint recursos públics. És a dir, a més de tot l’esforç econòmic que es fa, caldria anar canviant la cultura de la nostra societat. Com deia unes línies més amunt, el problema de la despoblació és un problema de preferències. Quan decidim on viure, tenim en compte nombrosos factors i un d’aquests factors és la cultura. La primera pregunta que sorgeix és: hem desenvolupat una cultura favorable a viure en entorns rurals?

Triar la ciutat

Quan algú opta per viure en una població petita, sap que els avantatges estaran molt vinculats amb la naturalesa, la proximitat dels espais, els entorns socials reduïts… És el que alguns anomenem qualitat de vida, però que no tothom comparteix. Encara que pugui semblar sorprenent, la cultura de la ciutat està molt estesa. Quan un jove abandona la seva petita població i arriba a una gran urbs, descobreix la quantitat d’opcions que no tenia fins llavors al seu poble i, en moltes ocasions, decideix no tornar. I no és només un problema laboral. Són múltiples els casos de metges, professors, mestres o arquitectes que, podent exercir la seva professió a la seva població d’origen, decideixen no tornar i desenvolupar el seu projecte de vida en una gran ciutat.

El retorn, si es produeix, té a veure amb raons culturals o identitàries. És a dir, algunes persones desenvolupen un vincle emocional molt fort amb el seu lloc d’origen i fan tot el possible per tornar-hi. En altres ocasions, algunes d’aquestes persones no s’acaben d’adaptar a les grans ciutats i continuen anteposant la qualitat de vida de la qual parlava abans a totes les possibles opcions i oportunitats que els ofereix la gran ciutat. Però, com dic, són qüestions emocionals o culturals les que poden explicar el retorn al poble, més enllà de criteris econòmics, de les infraestructures o dels avantatges fiscals.

És per això que, si de debò volem solucionar el problema de la despoblació, crec que hem d’anar més enllà dels llocs comuns i les obvietats que hem sentit en els últims anys. Per descomptat que cal continuar destinant recursos públics i privats al medi rural. Però això no serà suficient si no es desenvolupa una cultura de la «qualitat de vida». Si una part de la societat no canvia els seus valors, la seva manera d’entendre la vida, serà difícil que els espais més despoblats tinguin futur.

PUBLICITAT

Programa Campus Rural

Una opció afegida és que els territoris amb menys població desenvolupin vincles emocionals més forts amb els seus habitants, especialment amb els més joves, perquè això pot ser el punt d’unió entre aquests nois i noies que abandonen per raons d’estudis i després volen tornar. Això permetria, a més, assentar talent a les zones rurals, ja que els qui tornarien serien persones qualificades. Estan sorgint algunes iniciatives en aquesta direcció, com el Programa Campus Rural que es desenvolupa des del govern central. Estic segur que aquesta experiència de pràctiques laborals en entorns de poca població pot no solament establir vincles emocionals amb aquests llocs, sinó que a més contribuirà a canviar els valors i la cultura de la nostra societat.

Tota aquesta problemàtica és la que em vaig trobar en la meva experiència com a alcalde d’Alcanyís. Des del primer minut vaig saber que la despoblació no solament era un problema complex que depenia de múltiples factors (alguns, no controlats per un responsable públic), sinó que, a més, moltes de les mesures que s’havien de prendre tindrien un efecte a llarg termini, més enllà d’una legislatura.

Quan vam arribar al consistori, vam entendre que, si el problema és social, la cultura i l’educació havien de ser les nostres prioritats. Vam arreglar escoles que feia anys i anys que no rebien inversions, es van construir nous edificis de formació professional, vam instal·lar la UNED a Alcanyís, vam crear un institut de recerca juntament amb la UNED i vam apostar per millorar la nostra vida cultural, transmetent valors propis d’una societat moderna.

L’objectiu va ser renovar la nostra població des de la modernitat i el capital humà. En les meves converses amb emprenedors i empreses disposades a invertir a Alcanyís, sempre em deien que un dels criteris principals que tenien en compte era el personal. Per això, sempre vaig entendre que la millor inversió era la gent: capacitar-los perquè poguessin desenvolupar el seu projecte de vida allà on residien.

Efectes a mitjà i llarg termini

Però aquest tipus de polítiques públiques no tenen un efecte tan immediat com reurbanitzar carrers, organitzar festes populars… De fet, l’oposició sempre va menysprear aquestes inversions, cosa que dona molta popularitat en àmplies capes de la societat. Desafortunadament, l’educació no té la valoració que es mereix en alguns espais de la nostra societat. Al marge que qualsevol inversió en educació només té efectes reals en el mitjà i llarg termini.

En definitiva, com tot problema complex, la despoblació no té una solució única i màgica. De fet, en alguns contextos socials, no té fàcil solució. Però a més d’encertar en el diagnòstic, no hem d’errar en les solucions. Ara com ara s’ha fet molt d’èmfasi en les qüestions econòmiques, especialment d’inversió pública, però s’ha parlat molt poc de tot el que té a veure amb l’àmbit social: valors, educació, cultura, model de societat… És molt possible que, sense això últim, la despoblació no tingui solució.