La llum s’apaga al Líban. Els talls d’electricitat, habituals des del final de la guerra civil fa trenta anys, s’han tornat insostenibles. Els dies de sort, el subministrament arriba a les cases de Beirut o Sidó durant dues hores. Els semàfors no funcionen. Els generadors de gasoil que en altres temps eren l’últim recurs per a blocs de cases, petits negocis i fins i tot hospitals han deixat de ser una opció davant de l’escassetat i els preus del petroli.

Els talls semblen una analogia irònica de la situació del país: els libanesos viuen sumits en una foscor que no cessa, que només els ofereix petites treves, i davant de la qual no troben interruptor possible que hi posi fi. La crisi econòmica que pateix el país des de fa dècades, agreujada des del 2019, demostra que sempre es pot anar pitjor. La política no és capaç de donar resposta a les aspiracions del ciutadà corrent de disposar del mínim indispensable per poder sobreviure. Amb tot, el Líban aguanta, amb una pau social inestable, i caminant pel congost.

 

Una ensulsiada econòmica

La crisi econòmica i social que viu avui el Líban té orígens múltiples. Des que la signatura de l’Acord de Taïf va posar fi a la guerra civil libanesa (1975-1990), el país arrossega un conjunt de manques estructurals que encara li passen una gran factura. La tan elogiada reconstrucció postbèl·lica liderada pel primer ministre Rafik Hariri en la dècada dels noranta va tenir alguna cosa de pa per a avui i fam per a demà. El boom del maó en un Beirut semidestruït per quinze anys de guerra, juntament amb l’especulació immobiliària i financera moguda pels excedents de les grans fortunes del petroli del Golf, es va demostrar tan esperançador en un primer moment com insostenible a mitjà termini. Encara que va permetre recuperar certa normalitat –especialment a la capital– va consolidar una economia molt dependent dels fluxos exteriors i de sectors volàtils com el de la construcció, la qual cosa va deixar el país amb una capacitat productiva molt limitada.

En els últims quinze anys, inaugurats per la crisi global del 2008 i coronats per la pandèmia del coronavirus, l’economia libanesa ha anat caminant cap a l’abisme pas a pas. La crisi financera va portar a la ruïna molts dels grans inversors locals i de la resta del món àrab; els que van sobreviure, van haver de plegar veles, reduir inversions i cancel·lar projectes que sostenien l’ocupació. La guerra de Síria va reportar noves onades de refugiats i va afegir pressió a unes prestacions socials ja sobresaturades com l’educació o la salut. La covid, primer, i l’explosió al port de Beirut després, van assestar un cop dur a una economia que ja tenia poc marge.

Les enormes cues a les gasolineres de tot el país han estat focus de batusses per a la supervivència en els últims temps.

L’enfonsament actual es materialitza en quatre fenòmens. El primer és la suma d’hiperinflació i depreciació de la lira libanesa. Segons el Banc Mundial, els preus van augmentar un 145 % el 2021 després d’haver-ho fet ja un 84 % el 2020. La pujada dels preus globals dels carburants i els aliments, estimulada entre d’altres per la guerra a Ucraïna, ho explica en bona part. Les dificultats per a la importació després de la destrucció parcial del port de Beirut, l’agost del 2020, especialment de gra, són una altra causa subjacent important. L’efecte cascada impregna tota la seva economia, molt dependent del gasoil per a la importació de tot el que no produeix i per generar l’electricitat que no creen les centrals que van quedar per reconstruir després de la guerra. Tot això repercuteix en la reducció del valor dels sous i en un empobriment extrem i sobtat de capes socials senceres.

El segon fenomen és la gran carestia de béns. No solament són més cars, sinó que determinats productes són molt difícils d’aconseguir. Les enormes cues a les gasolineres de tot el país han estat focus de batusses per a la supervivència en les últimes setmanes. Alguns aliments i molts tipus de medicines han desaparegut de les prestatgeries dels supermercats i les farmàcies. Fins i tot la pràctica totalitat dels hospitals estan al límit pel que fa a les reserves dels medicaments més bàsics.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El sistema polític tradicional libanès és gairebé l’única cosa que sobreviu inalterada enmig del desastre.

La prohibició de la retirada de dipòsits dels bancs nacionals és el tercer fenomen. Si recordem el corralito a l’Argentina l’any 2001, podrem entendre què passa avui al Líban. Davant la por d’un crac bancari per la retirada massiva de dipòsits, i amb el beneplàcit d’un Estat interessat a controlar la inflació, els bancs van imposar aquest estiu una semicongelació de tots els comptes corrents, que només permetia retirar 200 dòlars al mes als seus propietaris. L’angoixa social no és tan sols per no poder accedir als estalvis propis per fer front als preus creixents, sinó per la depreciació del seu valor: en un període hiperinflacionari, on amb 30.000 lires avui puc comprar moltes més coses de les que podré comprar demà, els diners dipositats perden valor cada dia. El temor generalitzat és que quan es permeti treure els estalvis ja no valguin res i s’hagi perdut tot.

Aquest fenomen ha ofert en les últimes setmanes escenes kafkianes: més enllà de les cues i les mobilitzacions ciutadanes a les portes de les sucursals, hi ha hagut una onada d’«atracaments» per part de ciutadans anònims que només buscaven recuperar els seus diners. El més sonat va ser el protagonitzat per l’arquitecta de Beirut –i ara heroïna nacional– Sali Hafez qui, armada amb una pistola de joguina, va reclamar recuperar els seus diners per poder pagar el tractament de càncer de la seva germana. En el moment d’escriure aquestes línies, la inseguretat del personal dels bancs ha portat les entitats a decretar un tancament indefinit de la seva activitat fins que l’Estat els pugui garantir la integritat en el lloc de treball. L’escenari s’enfosqueix encara més.

El quart i últim element és la conseqüència natural dels tres anteriors: l’èxode. Històricament, el Líban ha estat un país de diàspores, amb comunitats repartides per tot el globus. Però la situació actual no té parangó. És estrany que aquell que tingui els mitjans per fer-ho no abandoni el país. No és un camí que es plantegin i afecti en exclusiva els més preparats (el que es coneix com a braindrain). Segons el Financial Times, fent-se ressò de diferents informes d’organismes internacionals, avui, un 40 % dels libanesos es planteja seriosament emigrar.

 

És la política la solució?

Davant d’aquesta situació, són molts els libanesos que fien qualsevol solució a un canvi en l’elit política del país. Convençuts que són el veritable problema en l’origen del desastre, esperen un deus ex machina en forma de govern just i diligent que acabi amb l’enfonsament econòmic i social. Però, què cal esperar de la política?

El sistema polític tradicional libanès és gairebé l’única cosa que sobreviu inalterada enmig del desastre. Elecció rere elecció, es demostra la incapacitat col·lectiva de superar un sistema de cleptocràcia institucionalitzada on els cacics de diferents afiliacions sectàries es reparteixen les prebendes de l’Estat. La constitució post-Taïf –que assigna quotes de representativitat a les institucions per sectes, en què el president del país ha de ser un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunnita i el president del Parlament un musulmà xiïta– i les barreres a la representació de la llei electoral del 2017 són els pilars d’un tòtem inamovible.

Les últimes eleccions, aquest maig passat, en són un exemple. Les votacions estaven marcades per les mobilitzacions socials massives que l’octubre del 2019 van inundar el país. Llavors, milers de ciutadans es van llançar als carrers al crit de Kellon yaani kellon (tots significa tots), reclamant la sortida de tota l’elit política tradicional, sense excepció. Els responsabilitzaven del col·lapse de l’administració pública i dels serveis bàsics, dels problemes d’accés als béns bàsics, la corrupció sistèmica, la carestia d’electricitat i petroli i la inflació que ja començava a despuntar. La seva proposta: la reformulació del sistema al voltant de candidatures de líders civils sense vincles amb els dirigents de naturalesa sectària. Un 11-M o un Occupy en versió llevantina.

Molts analistes suggereixen que estem a les portes de la voladura dels fonaments de la societat libanesa.

Però, a l’hora de la veritat, les eleccions d’aquest maig passat no van ser cap punt de ruptura. Pràcticament el 60 % de l’electorat es va quedar a casa –sense desmerèixer la importància de les dificultats que té part de la població per exercir el seu dret com, per exemple, haver de desplaçar-se al lloc de naixement per poder votar. Les candidatures nascudes de les mobilitzacions civils del 2019 van obtenir només 13 dels 128 escons. Encara que alguns ho van considerar un èxit el que és clar és que aquests números no permeten pensar en un canvi radical com el que es plantejava en les protestes.

Es confirma, això sí, que la política libanesa transcorre per uns camins diferents dels que veiem en les mobilitzacions diàries a les ciutats. La distribució de forces entre els blocs consagrats després de l’assassinat de Rafik Hariri el 2005 – els hereus de l’Aliança Antisiriana 14 de Març i la seva opositora, la Coalició 8 de Març– no ha experimentat grans canvis. El Moviment Patriòtic Lliure i la coalició liderada per Hezbollah i Amal han garantit escons suficients per repetir govern i mantenir a l’oposició les Forces Libaneses. Mentre que als carrers de la capital la virulència augmenta entre els manifestants i les forces de seguretat a les portes dels bancs, els líders dels grans partits obren telenotícies discutint sobre si el nou gabinet de Najib Mikati ha de tenir 20 o 24 ministres.

En definitiva, tot es manté gairebé igual, i els libanesos fan front a la dura realitat que la política no ho pot tot.

 

‘Eppur si muove’

Fins quan un país es pot continuar destruint? Quin serà el punt de fractura definitiu? Són molts els analistes internacionals que davant de les crisis econòmica i política aquí descrites suggereixen que estem a les portes de la voladura dels fonaments de la societat libanesa. Contenen l’alè esperant que passi alguna cosa, un esclat, una revolució, o qualsevol altre esdeveniment rupturista. La frustració social acumulada, pronostiquen, haurà de sortir per algun lloc.

Pot ser que passi. Són moltes les societats que han fet implosió davant de situacions menys dificultoses. Però potser no. Primer, perquè no es pot descartar que els fonaments del clientelisme del sistema sectari aguantin l’envit d’una part de la societat superada per la situació. Però segon, encara més important, l’experiència també ens ensenya que les societats es desintegren, s’empobreixen econòmicament i socialment, sense aixecar la veu. El que pot, fuig; el que es queda s’habitua a la misèria. Quan la llum se’n va, per desgràcia, els nostres ulls s’hi acostumen i deixen de trobar-la a faltar.