La llum s’apaga al Líban. Els talls d’electricitat, habituals des del final de la guerra civil fa trenta anys, s’han tornat insostenibles. Els dies de sort, el subministrament arriba a les cases de Beirut o Sidó durant dues hores. Els semàfors no funcionen. Els generadors de gasoil que en altres temps eren l’últim recurs per a blocs de cases, petits negocis i fins i tot hospitals han deixat de ser una opció davant de l’escassetat i els preus del petroli.

Els talls semblen una analogia irònica de la situació del país: els libanesos viuen sumits en una foscor que no cessa, que només els ofereix petites treves, i davant de la qual no troben interruptor possible que hi posi fi. La crisi econòmica que pateix el país des de fa dècades, agreujada des del 2019, demostra que sempre es pot anar pitjor. La política no és capaç de donar resposta a les aspiracions del ciutadà corrent de disposar del mínim indispensable per poder sobreviure. Amb tot, el Líban aguanta, amb una pau social inestable, i caminant pel congost.

Una ensulsiada econòmica

La crisi econòmica i social que viu avui el Líban té orígens múltiples. Des que la signatura de l’Acord de Taïf va posar fi a la guerra civil libanesa (1975-1990), el país arrossega un conjunt de manques estructurals que encara li passen una gran factura. La tan elogiada reconstrucció postbèl·lica liderada pel primer ministre Rafik Hariri en la dècada dels noranta va tenir alguna cosa de pa per a avui i fam per a demà. El boom del maó en un Beirut semidestruït per quinze anys de guerra, juntament amb l’especulació immobiliària i financera moguda pels excedents de les grans fortunes del petroli del Golf, es va demostrar tan esperançador en un primer moment com insostenible a mitjà termini. Encara que va permetre recuperar certa normalitat –especialment a la capital– va consolidar una economia molt dependent dels fluxos exteriors i de sectors volàtils com el de la construcció, la qual cosa va deixar el país amb una capacitat productiva molt limitada.