Explica el crític de cinema Carles Mir en el llibre Els cinemes de la meva vida, que Barcelona va esdevenir, els anys cinquanta i seixanta, una de les capitals europees del cinema amb un total de cent seixanta-quatre sales.

L’any 1960 a Barcelona hi havia més de cent cinemes, dels quals més d’una trentena eren d’estrena. A més, a finals de la dècada van aparèixer a la ciutat les sales d’art i assaig a les quals se’ls permetia projectar pel·lícules fins aleshores prohibides per la censura franquista, sempre que fossin en versió original subtitulada. El cinema Publi, situat al passeig de Gràcia, va ser la primera sala d’art i assaig d’Espanya.

Oberta l’any 1932, va passar de projectar en sessió contínua noticiaris, curtmetratges i dibuixos animats, a estrenar, l’any 1967, Sueños, d’Ingmar Bergman. Va desaparèixer l’any 2005, convertida, primer, en una botiga de les càpsules de cafè que anuncia l’actor George Clooney i, més endavant, en un presumpte museu que promociona la cultura catalana i barcelonina a través de les experiències sensorials que ofereixen al visitant diferents instal·lacions artístiques i lúdiques. El cinema, que va néixer com una atracció comunitària, transformat en una experiència personal. Si els Lumière, Edison, Chomón o Méliès ho veiessin…

A les fotografies d’aquest àlbum hi trobareu –o us retrobareu amb– alguns d’aquests espais plens de butaques on es veien pel·lícules a les fosques. Potser cal deixar escrit per a les generacions futures què és un cinema; perquè tots han desaparegut, alguns fa només vint anys, i els que trobem en l’actualitat, no hi tenen gaire a veure. Aleshores els cinemes eren grans teatres al centre de la ciutat, però també n’hi havia als barris. I la gent feia cua i es reunia en la foscor d’una sala per veure una obra d’art, el setè, el que la classe treballadora considerava seu. I en aquests cinemes perduts, una llanterna màgica emmirallava els somnis, desitjos i esperances i els fixava a la memòria col·lectiva de diferents generacions.