Pionera dels estudis biogràfics
Avui la professora Anna Caballé (l’Hospitalet, 1954) és una de les acadèmiques més destacades dels estudis sobre la cultura espanyola contemporània. Ho és per dos motius. Pels treballs sobre la tradició de la literatura escrita per dones i per l’exploració de la pràctica de la literatura autobiogràfica de la modernitat hispànica. Tots dos corpus els ha repensat a fons i aquesta intervenció filològica ha afavorit un replantejament del cànon tradicional. Textos que abans acumulaven pols o eren del tot excèntrics, a poc a poc, es van acostant al centre perquè Caballé n’ha extret el coneixement biogràfic que permet conèixer-se millor a un mateix i la seva circumstància. Fa un any, amb la concessió del Premio Nacional de Historia per la seva biografia de la pionera Concepción Arenal, va obtenir el reconeixement institucional que en part li ha negat la seva Facultat. N’he estat testimoni. Vaig ser becari seu durant el primer lustre del segle XXI i, d’aquell moment, aquesta conversa. En una universitat enclaustrada, ella va obrir finestres des de la Unitat d’Estudis Biogràfics. El seu darrer llibre és una atrevida aproximació biogràfica a Caterina Albert. De la seva trajectòria, d’allò que ha pensat vivint i llegint, en parlem aquí.
Recordo les primeres classes que vaig fer amb vostè. Impartia una assignatura introductòria a la literatura hispanoamericana en una aula del Pati de Lletres. Quan va acabar una lliçó sobre el Facundo de Sarmiento li vaig fer una consulta i ens vam posar a parlar de L’agent provocador de Pere Gimferrer. Eren, aquests llibres, allò que de debò l’interessava però no hi havia cap assignatura per ensenyar-ho. A vostè, formada durant la dècada dels 70, què la va encaminar a l’estudi de la literatura autobiogràfica?
Jo no vaig ser una bona estudiant. Combinava els estudis de Filosofia i Lletres amb els de Dret on entre 1970 i 1975 hi havia un ambient excepcional, per a mi era molt més estimulant que el de Filologia. El de Filologia estava molt centrat en l’historicisme i en un món pretèrit d’autors i obres que no responien en absolut a la meva inquietud vital i les preocupacions d’una jove molt poc formada.
En canvi, a la Facultat de Dret, Jordi Solé Tura explicava el funcionament del franquisme i teníem un professor fantàstic de Filosofia del Dret el nom del qual no recordo que ens parlava de filosofia amb passió. Però les meves inquietuds aleshores eren més personals o íntimes que no pas polítiques, inquietuds per no saber què calia esperar de la vida i com jo podia fer-me amb uns principis o idees que em permetessin saber quina direcció prendre. En aquest sentit contemplava els altres, gairebé en general, com a éssers molt superiors a mi. Percebia una distància immensa entre la meva inseguretat i les preguntes que em feia i la seguretat amb la qual els meus amics es movien en el meu entorn.
«El cànon literari no concedia cap atenció als gèneres autobiogràfics. Se’ls considerava una simple exhibició narcisista.»
Venia d’una educació molt poc estimulant. Vaig estudiar a dos col·legis de monges i m’hi havia avorrit moltíssim. Quan anys després vaig llegir L’educació de Henry Adams no vaig poder estar més d’acord amb el retret que hi fa a l’educació que havia rebut. Educar vol dir preparar una persona per viure al món, al món que vindrà i al qual l’adolescent haurà d’enfrontar-se, no en el món que va ser, encara que aquest coneixement sigui necessari. El passat és una eina imprescindible, però a la fi una eina per pensar d’on venim. Cal tenir una idea ben fonamentada de cap on anem o bé cap on volem anar. Altrament els coneixements no tenen on agafar-se i es perden.
En aquest context, el meu pare tenia una bona biblioteca. Es nodria de llibres de Dret —ell era advocat—, de llibres sobre la Guerra Civil i de llibres sobre Napoleó, per a qui sentia un màxim interès. Jo havia crescut llegint biografies. No tant de Napoleó com del seu entorn femení perquè l’entenia més proper: Maria Antonieta, Josefina, Madame Walenska, Paulina Bonaparte, el relat de Las Cases sobre el final de Napoleó a Santa Helena… Recordo haver llegit aleshores molts llibres de Zweig: Moments estel·lars de la Humanitat em va semblar enlluernador. Quina capacitat de penetració per submergir-se en la creació de la Novena Simfonia o en la transcendència d’un discurs quan escriu sobre Ciceró! La defensa de l’esperit que fa Zweig a les seves biografies em segueix semblant un estímul permanent. I va ser, indiscutiblement, la meva primera inspiració.
PUBLICITAT
Per als qui la biografia és un gènere performatiu, que a través de la vida dels altres ens ajuda a viure la nostra, Zweig és fonamental. Què vol dir quan es refereix a la seva defensa de l’esperit?
Era una intuïció. La filosofia alemanya del segle XIX i principis del segle XX sempre parla de l’esperit. En canvi per a mi l’esperit s’equiparava al sentiment religiós. Era així com m’havien educat, però des dels quinze anys jo ja no m’identificava amb aquesta idea de l’esperit. És evident que, trenta o quaranta anys després, la meva idea o pretensió, digues-li com vulguis, de disposar d’una teoria vinculant de com viure, de trobar els fonaments d’una raó biogràfica, s’han demostrat inoperants. La filosofia ha renunciat a trobar cap mena d’unitat en el pensament, però amb les seves biografies Zweig il·lustra dues coses: que l’esperit es construeix intersubjectivament —sempre hi ha d’haver una persona que parla i una altra que escolta, per entendre’ns— i que l’esperit es mou en funció d’uns impulsos —la bellesa, el coneixement, l’aventura, la cura dels altres, l’ambició…
L’any 1985 llegeix la seva tesi doctoral La Literatura autobiográfica en España (1939-1975). És la base del seu assaig Narcisos de tinta. Quina va ser la motivació per fer aquesta recerca? Quins textos valuosos, desconeguts, va descobrir durant la investigació? Jo no hauria llegit els Recuerdos del tiempo viejo si vostè no els hagués repescat, per exemple.
Sí, és cert, les memòries de Zorrilla van ser tot un descobriment. La pregunta que em vaig fer a la Universitat era aquesta: per què a cap assignatura no es considerava la biografia, l’autobiografia, els relats personals de tota mena que t’acosten un personatge o un text a la seva pròpia realitat? És que ni figuraven com una recomanació bibliogràfica. Simplement, eren gèneres que no existien. Voler respondre a la pregunta va ser el motiu de la meva tesi. Malgrat que primer va despertar els recels de Joaquim Marco —el meu director i el professor més pròxim a l’estudiant que jo recordo— després ho va acceptar sense problema. Però en canvi el professor Antoni Vilanova, que era el president del Tribunal, no va voler participar en l’acte de la defensa de la tesi. La va presidir, una mica astorat, José Luis L. Aranguren.
«L’arrel de tota cultura és fer-nos capaços de recordar els processos d’aprenentatge vital i transmetre’ls a les generacions que vindran.»
Llegint autobiografies de l’àmbit espanyol vaig descobrir peces molt interessants. Obligaven a reformular la convicció establerta que la cultura espanyola era al·lèrgica a l’anàlisi d’un mateix. Ho demostraven César González Ruano, Dionisio Ridruejo, Mercedes Formica, Rafael Alberti, María Teresa León, Rosa Chacel, Corpus Barga, Ramón Gómez de la Serna, Carlos Barral… També vaig llegir autors en català magnífics: Gaziel, Josep Pla, Maurici Serrahima, la gran Teresa Pàmies… Recordo el dia que, sortint d’una conferència que ella havia dictat, li vaig preguntar per la seva autobiografia. Em va mirar i, amb un to gairebé de menyspreu, em va dir: «Torni a preguntar-m’ho quan l’hagi llegida». Ha, ha, ha! Tenia tota la raó. En canvi, no vaig aconseguir llegir una sola biografia espanyola que em resultés interessant. Semblava que cap biògraf estigués disposat a fer un veritable esforç.
Una vegada llegida la tesi segueix aprofundint en la literatura autobiogràfica, però la seva manera de fer recerca no era la típica dels estudis filològics. Decideix crear un centre de recerca: la Unitat d’Estudis Biogràfics. La meva primera impressió? Era un despatx diferent del dels altres col·legues del departament. Hi havia un equip de becaris. Tenia contacte amb el món editorial. Crea una revista, una biblioteca especialitzada, un arxiu d’originals (de gent comuna i de figures de la cultura). Fins i tot, trencant tabús, organitza el Premi Contradiction amb Joana Bonet i Calvin Klein. Per què va emprendre aquest camí? Passats els anys, malgrat que els qui ens hi vam formar no hem pogut seguir a la universitat, quina valoració en fa?
Sí, no hi ha res que em sàpiga tant de greu, parlant de la vida professional, que no se m’hagi permès crear una escola biogràfica, donar–li una continuïtat acadèmica a través de la Unitat. Que estudiants tan vocacionals no poguessin seguir a la Universitat i desenvolupar noves direccions i estratègies intel·lectuals quan es donaven totes les condicions per fer-ho… Totes excepte l’obertura de mires, que hauria de ser una condició inalienable de la mentalitat universitària. Crear la Unitat va ser un pas coherent després de la tesi.
«Cada generació té dret a revisar el coneixement biogràfic honestament en funció dels nous interessos que sorgeixen.»
D’alguna manera, als anys 80 s’havia de combatre la desídia i la manca d’interès que teníem envers el nostre patrimoni documental. No només això. L’arrel de tota cultura és fer-nos capaços de recordar els processos d’aprenentatge vital i transmetre’ls a les generacions que vindran. Cal dir que en aquest sentit la cultura catalana sempre va mostrar una delicadesa particular, era més respectuosa amb els llegats. Recordo quan vaig llegir la biografia que el jesuïta Casanovas escriu, els anys 20, de Jaume Balmes: vaig pensar que era un llibre d’una ambició pròpia de la cultura anglosaxona. Crec que és un llibre únic en la seva voluntat d’escriure un «tot Balmes» fins ben entrats els anys noranta.
Quins van ser els seus referents intel·lectuals per afermar la seva trajectòria intel·lectual? A la Unitat recordo el respecte amistós que ens ensenyava per figures com Philipe Lejeune o Carlos Castilla del Pino. Què els deu?
Ja he comentat que el cànon literari no concedia cap atenció als gèneres autobiogràfics. El recel era màxim. Se’ls considerava una simple exhibició narcisista o hagiogràfica, desentenent–se de la potència confessional i introspectiva que els caracteritza en els seus millors resultats. Pensa que vivíem en plena expansió de la història social i de l’estructuralisme. En aquest context la significació de l’individu, de l’autor en el sentit barthesià del terme, era mínima. Però cadascú de nosaltres, només un individu i el que és i el que fa és un tot indestriable. Així que sembla lògic i raonable interessar-se per l’acció individual. Perquè moltes vegades mou muntanyes.
Aquell desinterès diguem-ne epistemològic plantejava moltes preguntes. Recordo l’estupor que em causava veure com els principals protagonistes de la nostra història estaven sent escrits pels hispanistes estrangers (John Elliott, Hugh Thomas, Raymond Carr, Geoffrey Parker, Paul Preston, Ian Gibson, Anthony Beevor, Rosa Rossi, Jean Canavaggio, René Andioc, John Lynch, Susan Kirkpatrick i tants altres …). Ells i elles feien la seva feina. Ho feien magníficament. Però… què fèiem nosaltres?
Biografies i autobiografies no són només relats singulars d’una vida humana que, com dius, ens permeten aprendre per a la nostra vida. És molt important qui escriu aquests relats i des d’on ho fa. L’acte de representar el passat històric a través de l’escriptura, és a dir, transformar-lo en una relació conseqüent de fets, personatges i situacions, atorga un gran poder al responsable d’aquesta construcció. I el poder rau en la forma que adquireixi la representació finalment.
«Sembla lògic i raonable interessar-se per l’acció individual, perquè moltes vegades mou muntanyes.»
Pensem en el poder que mostra Rousseau a Les Confessions o James Boswell a la seva meravellosa biografia del gramàtic Samuel Johnson o Eckermann en les seves converses amb Goethe, o bé el poder que s’atribueixen, en un cas d’empoderament femení que ha estat paradigmàtic, Virginia Woolf, Alexandra Kolontai, Simone de Beauvoir… El nostre coneixement de la societat francesa, anglesa o alemanya, és deutor d’aquestes obres. Tant el biògraf com l’autobiògraf dibuixen un paisatge humà i d’ells depèn decidir l’abast representatiu, i per tant simbòlic, dels personatges i esdeveniments que descriuen. Juan Goytisolo, per citar-te un cas, n’era perfectament conscient quan escrivia Coto vedado.
PUBLICITAT
Els començaments de la tesi van ser difícils: no sabia com abordar-la. Qui havia teoritzat sobre aquests gèneres? Fent una recerca teòrica, vaig tenir notícia d’un professor de la Sorbona: Philippe Lejeune, autor de dos llibres fundacionals sobre l’autobiografia. Però el veritable magisteri intel·lectual de Lejeune és en les preguntes que es fa a cada un dels llibres que escriu.
En tot cas, els dos primers van constituir la llavor de la seva construcció teòrica: què és una autobiografia?, com es diferencia d’una novel·la o d’un diari?, des de quan existeix com a gènere diferenciat?, per què genera tanta hostilitat?, tenen a veure les resistències amb les propostes que planteja?, és una cosa dolenta voler explicar la pròpia vida? Lejeune legitimava, per fi!, la literarietat d’una escriptura autobiogràfica que fins aquell moment semblava perduda als marges de l’escriptura històrica o simplement es considerava menyspreable. Va ser el començament d’una revolució pacífica sorgida des de dins de l’estructuralisme mateix i que donaria una volada amplíssima als gèneres de la no–ficció en cultures, com l’espanyola, que fins aquell moment els havien desconsiderat.
«Els principals protagonistes de la nostra història estaven sent escrits pels hispanistes estrangers.»
Hi vaig contactar. Vam quedar en un cafè molt a prop de la vella Sorbona, a la rue Cujas. Recordo els seus ulls petits, extraordinàriament vius. I em va sorprendre que, des del primer moment, em cedís la paraula per saber com estaven els estudis sobre l’autobiografia a Espanya. Li vaig respondre que estàvem començant i que jo estava plena de dubtes i inseguretats. Ell va citar Paul. A la seva autobiografia intel·lectual Ricoeur diu que no va oblidar mai l’ensenyament del seu primer professor de filosofia: «Quan un problema els inquieti, els angoixi, els faci por, no intentin passar a costat de l’obstacle. Li han de fer cara». D’aquell cafè en vaig sortir amb les idees més clares.
Sobre Carlos Castilla del Pino. Ràpid: ha estat el meu millor mestre en molts sentits. Per la seva exigència intel·lectual, per la seva ambició per fer ciència… No va ser just que una entrevista desafortunada acabés amb el seu prestigi.
Quan penso en els meus primers temps a la Unitat, sempre em ve al cap una escena memorable. Vostè estava instal·lada en aquell altell rònec i parlava amb Francisco Umbral per telèfon quan ja havia començat la recerca per escriure la seva biografia. «No me digas esto, Paco», li etzibava, perquè ell estava indignat amb els descobriments sobre la seva infantesa que estava fent. Umbral, Laforet, Concepción Arenal des de dins. Després de tots aquests anys llegint i escrivint biografies, com definiria el coneixement biogràfic?
Sí, aquella va ser una conversa amb moltes conseqüències… Les vas viure molt de prop. Sobre allò que em demanes. Jo distingiria entre el coneixement autobiogràfic i biogràfic. El primer aborda la relació reflexiva amb un mateix i permet a la persona assolir la pròpia vida, responsabilitzar-se de si mateixa. Fer-se càrrec de la pròpia vida significa saber qui vols ser. El coneixement biogràfic és distint. En tots dos casos parlem d’un coneixement que és històric però també moral.
Tots dos, com a lector o lectora, ajuden a percebre la vida com a peculiaritat individual i també com a expressió d’una experiència generalitzada, col·lectiva. Però a la biografia ens fem càrrec d’allò que ha estat una altra vida. M’he apropiat d’una expressió de la fenomenologia, Lebenswelt, traduïda com «el món de la vida». El coneixement biogràfic intenta definir el món concret d’una vida real en tots els seus aspectes i fins allà on aquella vida va poder arribar. Però és un coneixement més fal·lible que l’altre, lògicament, i diria que cada generació té dret a revisar-lo honestament en funció dels nous interessos que sorgeixen.
Un altre moment determinant de la seva trajectòria, tal com jo ho recordo, és quan dissenya la col·lecció La vida escrita por las mujeres després d’una reunió amb Joan Tarrida. Altra vegada forma un equip. L’objectiu era bastir aquella antologia de la literatura hispànica escrita per dones. Era fascinant veure com anaven creixent les piles amb fotocòpies damunt de la seva taula per fer la tria. Què va implicar aquella aventura i fins a quin punt ha eixamplat el seu camp d’interessos? Tal com jo ho veig aquella recerca l’acabaria convertint en un referent de la cultura del feminisme espanyol.
Gràcies, Jordi, és molt amable malgrat que això que diu no sigui cert. I sí, va ser una experiència fonamental. Preparant aquells quatre volums vaig prendre consciència —crec que totes les estudiants que formaven part de l’equip ho van fer— de la manca d’estudis i de coneixement sobre què havien fet i escrit les dones al llarg del temps, de la intensitat del seu interès per la cultura i de les dificultats, l’hostilitat o, si més no, la indiferència que havien trobat el seu voltant. D’allà van sortir no només llibres posteriors. També un compromís personal.
«Castilla del Pino ha estat el meu millor mestre en molts sentits. Per la seva exigència intel·lectual, per la seva ambició per fer ciència…»
El gir feminista, per dir-ho així, m’ha fet conscient del domini de l’androcentrisme a totes les estructures socials i culturals. També de la força de la solidaritat femenina, no exempta de problemes, com el debat actual entre un sector del feminisme històric i els col·lectius LGTBI amb relació a la identitat de gènere. Crec que ara mateix, com a societat, estem immersos en una dialèctica entre divergència i inclusió estesa a totes les esferes. De com ens en sortim, de fet, en depèn el nostre futur.
