«Vinc d’una família en la qual si no treballaves no menjaves», solia reblar Glenda Jackson (1936-2023) quan se li preguntava pel motor d’una carrera que va consagrar l’actriu com una de les grans de l’escena i d’un cinema britànic disposats a trencar motlles en l’era de la postguerra. La citació il·lustra el que per a ella va ser tota una declaració de principis. La que explicaria la seva manca de vanitat, rara avis en el gremi, o la desafecció total pel glamur de la fama malgrat haver recollit, bàsicament, tots els grans premis d’interpretació, encapçalats per dos Oscars. També pel que conté de reivindicació dels seus orígens de classe treballadora, que la van convertir en enemiga pública del thatcherisme i, al capdavall, la van convèncer de llançar-se a l’arena de l’activisme com a diputada, cosa que li va fer trencar abruptament amb el seu ofici d’intèrpret.

Va retenir l’escó laborista al Parlament durant gairebé un quart de segle. Ja octogenària, retirada i potser una mica desencantada de la batalla política, va protagonitzar un retorn a les taules, i en gran, de la mà del Rei Lear, personatge shakespearià, i escrit en masculí, que al Regne Unit només s’atreveixen a temptar les vaques sagrades. Des d’aleshores, i sobreposant-se a una fragilitat física ostensible, va continuar encadenant treballs fins a una última pel·lícula rodada pocs mesos abans de la seva mort, el passat 15 de juny, als 87 anys.

Aquella noia que –segons confessió pròpia– va arribar a la interpretació per fugir d’una existència grisa a Blackheath (sud-est de Londres) es va acabar convertint en una de les actrius britàniques més imponents de la seva generació. Va tocar gairebé totes les tecles de la professió. Les de la pantalla gran –tant en les seves propostes més arriscades com en el cinema comercial– i les del mitjà televisiu aleshores emergent, tot i que el seu compromís principal va ser sempre el teatre, al qual va aportar la visió poc convencional de les grans heroïnes dramàtiques. Exhibia aquella self-deprecation (autocrítica) tan britànica, i ni es va molestar a anar a recollir cap de les dues estatuetes daurades de Hollywood. «Agraeixo els premis, però no et fan millor en la teva feina», era el seu escarit comentari sobre un bagatge extraordinari que també va incloure tres Emmys televisius, el Tony teatral, el Globus d’Or i el Bafta britànic.

Ni es va molestar a anar a recollir cap de les dues estatuetes de Hollywood. «Agraeixo els premis, però no et fan millor en la teva feina.»

Primera de les quatre filles d’un paleta i una dona de fer feines, Jackson va abandonar l’escola als 16 anys amb el somni de ser ballarina, que aviat es va revelar inassolible. L’alternativa va ser posar-se a treballar a la cadena de farmàcies Boots i, alhora, obrir-se a altres mons participant en un grup de teatre local. («Hi havia d’haver alguna cosa millor per a mi que la maleïda farmàcia!») Va acabar demanant l’ingrés a l’única escola teatral de la qual havia sentit parlar (RADA, Reial Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres), on la seva prova va convèncer uns professors que, tot i això, van adduir manca de recursos per becar-la. Però alguna cosa estava canviant en aquella societat tan classista dels 50, i va ser el seu cap a la botiga de Boots qui va aconseguir aquests fons apel·lant a l’Administració local.

 

Primer Oscar als 34 anys

L’home se’n devia sentir molt orgullós quan el nom de la Jackson va començar a brillar en les seves gires de teatre de repertori per tot el país, per acabar consolidant-se amb la participació en obres de la volada de Hamlet, Antoni i Cleòpatra o Fedra, ja enrolada a la Royal Shakespeare Company. Immers en els seus projectes experimentals, el director teatral Peter Brook va veure en aquella actriu que no es posava límits la presonera assassina Charlotte Corday de l’obra Marat/Sade, una fita de l’època (1964) que, segons el dramaturg David Edgar, «va canviar el teatre britànic per sempre» i li va regalar, de la mà de Glenda Jackson, «una de les millors actuacions que he vist mai».

En va tenir prou amb un parell de papers al cinema perquè el polèmic realitzador Ken Russell li donés la seva gran oportunitat amb la pel·lícula Dones enamorades (1969), versió de la novel·la de D.H. Lawrence amb una estètica molt particular que va procurar a Jackson el seu primer Oscar als 34 anys. Un desenllaç bastant irònic, tenint en compte que el seu coprotagonista, Oliver Reed, havia intentat boicotejar-la en considerar que no era prou atractiva per al personatge al qual ell havia de seduir. Se’n va retractar després del rodatge, adduint que «Glenda és com una furgoneta amb motor de vuit cilindres, simple per fora però amb una força creativa brutal a l’interior».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Aquesta actitud no passaria avui pel sedàs del #MeeToo, però en els anys 70 del segle passat era la normalitat. Ella no es va rabejar en l’assumpte, perquè portava posada una cuirassa d’ençà que, en els seus inicis com a actriu, es va haver de sentir a dir que el seu físic no seguia els cànons imperants i la relegaria a papers de caràcter (llegiu de repartiment). Queda clar que no va ser així. No es maquillava mai, tret que li ho demanés el director de torn, i va exhibir el seu cos sense embuts, tant al teatre com en el nu integral de Dones enamorades, petit escàndol del moment.

Quan va acabar de filmar-la estava embarassada de sis mesos del seu fill Dan, l’únic dels 18 anys de matrimoni amb l’actor Roy Hodges. A Ken Russell li va entusiasmar que estigués encinta, perquè pensava que realçaria els seus pits a la pantalla. «El nu femení en els anys de la revolució sexual va donar la falsa sensació que les dones prenien el comandament, quan en realitat encara aleshores havíem de fer el que ens dictaven els homes», va jutjar Jackson anys més tard per posar les coses al seu lloc.

No es considerava una radical, sinó una laborista de centre que no es va voler alinear amb el lideratge esquerranós de Jeremy Corbyn al partit.

Els èxits que va anar enllaçant des de llavors, com la comèdia romàntica Un toque de distinción (1973) amb la qual va atresorar el seu segon Oscar i la Concha de Plata del festival de San Sebastián, no la van apartar mai de la dramatúrgia, també explorada a la televisió. Va ser una impressionant Isabel I en la sèrie de la BBC Elizabeth R, on va encarnar la reina verge des de l’adolescència fins a la seva mort als 69 anys, convertida llavors en una grotesca figura teatral que es cobria el rostre amb una màscara blanca. Però també va gaudir de valent amb les seves intervencions televisives en la popular comèdia del duo Morecambe and Wise, transmutada en una jocosa Cleòpatra que sabia riure’s d’ella mateixa.

 

Una glòria del teatre

La idea que el treball dur no entén de gèneres la portava a transitar des dels espectacles nadalencs de la petita pantalla a una varietat d’obres de Botho Strauss, Eugene O’Neill, Jean Racine o Bertolt Brecht que van afermar la intèrpret com una glòria del teatre. En l’apoteosi de la seva lorquiana Bernarda Alba, sota la direcció de Nuria Espert (1986), ja pressentia, no obstant això, un tipus de batalla molt diferent. «Per què vaig entrar en política? Per Margaret Thatcher.» L’arribada al poder de la Dama de Ferro el 1979 va encarnar per a Jackson «l’antítesi de tot en el que creia». Es va llançar a l’arena política als 55 anys, malgrat els intents del seu amic Neil Kinnock, en aquell temps líder del Partit Laborista, de dissuadir-la, sota l’argument que primer hi havia la gran actriu i només després la militant de llarg recorregut.

 

Repartint pamflets

Va obtenir l’escó el 1992 per la circumscripció de Hampstead and Highgate (nord de Londres), amb el regust amarg de veure el laborisme derrotat inesperadament per les hosts del conservador John Major. I va guanyar a pols altres quatre conteses electorals en les quals era habitual trobar-la davant del gran supermercat del barri repartint pamflets. L’última, va ser agònica: es va imposar amb un avantatge de només quaranta-dues paperetes, en una metàfora de l’esgotament que ja denotava la proposta del laborisme.

Al llarg de la seva singladura política, va arribar a ingressar en el Govern de Tony Blair com a sotssecretària del Ministeri de Medi Ambient, Transport i Regions, però la guerra de l’Iraq la va acabar convertint en una oponent ferotge del primer ministre del seu partit. La tònica de les seves intervencions en els Comuns va ser més aviat discreta, fins que un tribut, organitzat a la cambra arran de la mort de Thatcher (2013), va tornar a erigir Glenda Jackson en protagonista absoluta. Ni les rebequeries sonores des de la bancada conservadora, quan la diputada va denunciar l’«atroç perjudici social, econòmic i espiritual» infligit al país pel thatcherisme, ni l’allau de missatges electrònics i crides irades rebudes aquell dia a Westminster no van canviar gens ni mica la seva posició. Va dir què pensava, i ben alt, «perquè no puc admetre que es reescrigui la història».

Malgrat tot això, no es considerava una radical, sinó una laborista de centre que no es va voler alinear amb el lideratge esquerranós de Jeremy Corbyn al partit (tot i que li professava un gran afecte personal), però, en canvi, no va dubtar a elogiar el seu successor, el moderat Keir Starmer, per la seva «capacitat d’unir» el partit. «Glenda pensava que el Labour no es podia permetre un sentimentalisme barat», ha resumit el seu correligionari i biògraf Chis Bryant.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Vida espartana

Un cop liquidada la seva etapa política, va tornar al mercat laboral malgrat haver depassat amb escreix l’edat de jubilació i quan el seu cos ja no responia com abans. No va tenir mai telèfon mòbil ni va tocar un ordinador. Vivia de manera espartana a la planta baixa de la casa del seu fill (Dan Hodges, columnista del Mail on Sunday) i cada nit pujava a sopar amb la família. Abans de posar-se en la pell del rei Lear, el paper definitiu de Shakespeare, es va preparar físicament a la piscina del barri, «encara que en realitat és la mateixa obra la que et dona l’energia». Complerts els 80 anys, va rebre una de les ovacions més grans de la seva carrera teatral.

Encara va tenir temps de continuar recollint premis en el seu retorn a Broadway i a la televisió, fins i tot de rodar una última pel·lícula, The great escaper, que s’estrenarà després de la seva mort «al final d’una breu malaltia». En el set s’havia retrobat amb el seu col·lega britànic Michael Caine quaranta-cinc anys després d’haver treballat junts. Tots dos octogenaris, i armats amb sengles bastons, però tot i així donant-ho tot en la història d’un veterà de guerra que s’escapa de la residència per assistir al 70è aniversari del Dia D, i de l’esposa moribunda que vol posar en ordre els seus assumptes abans d’anar-se’n.

 

«Moltíssimes gràcies»

En el seu homenatge final, el director del film, Oliver Parker, ha relatat com la Jackson es mostrava intensa i orgullosa, però alhora humil i insegura: «Potser aquestes contradiccions en van fer una intèrpret tan captivadora i persuasiva». Després de filmar la seva última escena de la pel·lícula, l’equip de rodatge va esclatar en un aplaudiment. «No sigueu condescendents amb mi!», els va etzibar l’actriu. Quan el director li va explicar que havia estat una reacció espontània i sentida, ella va rectificar amb un «De debò? Doncs aleshores, moltíssimes gràcies, estimats».