Hi ha moltes qualitats per les quals es considera que un home és gran. I a vegades no coincideixen ni amb les que li donen fama o glòria ni amb les que el situen en els llocs més alts de les diferents dignitats. Però és allí, aconsegueix la consideració més alta dels que l’han conegut i allí roman. D’alguna manera, qui arriba a gaudir d’aquesta estima, té una història al darrere i un lloc on s’ha fet únic. I aquesta estima es va estenent a mesura coneixes els fets de la seva vida, les seves habilitats; en definitiva, la seva bona manera de fer.
De José Enrique Serrano s’han dit moltes coses aquests dies. S’han escrit articles, blogs, i es continuaran escrivint. Per aquells que el van conèixer i per als que no el van conèixer tant. Diuen que Déu ens deslliuri del dia de les lloances, però ningú no estava obligat a fer-ho. Cap elogi forçat. Cap compromís. I vet aquí el quid de la qüestió. Res més bonic que allò que neix del pur reconeixement.
PUBLICITAT
El que més m’ha commogut és el que algun periodista ha posat en boca de l’actual president del govern, últim de la sèrie dels que José Enrique Serrano ha acompanyat com a cap de Gabinet, encara que en aquest cas no ja com a cap de Gabinet sinó com a assessor imprescindible. «Va fer de la discreció un ofici i de l’eficàcia una actitud.» No es pot dir d’una manera més concisa. No hi ha hagut en la nostra jove democràcia cap altra persona que hagi viscut durant tant de temps aquest privilegi i aquesta responsabilitat. Ser l’home de suport, el corredor de fons. No hi ha hagut cap altre cas igual. Va col·laborar no solament amb els que van ser presidents socialistes sinó també amb els que no ho van ser. També va estar amb ells. I és, per tant, una part substancial de la nostra història recent.
«Va fer de la discreció un ofici i de l’eficàcia una actitud.» No es pot dir d’una manera més concisa.
I és que no s’és discret només per caràcter o per vocació. També es pot ser discret per ofici. I això és el que el nostre amic va aprendre al llarg de la vida. Potser aquesta autocontenció el va anar marcant. Ja no es viu igual quan s’ha entrat en territoris profunds de difícil accés. Això marca. Però portava un bagatge. I un bagatge no solament de gestió sinó també polític. Ho ha explicat el seu amic Antonio Baylos. Des del seu protagonisme en les assemblees universitàries fins a la seva implicació en la lluita dels PNN pel contracte laboral, quan ell era PNN del catedràtic de Dret del Treball Manuel Alonso Olea. Les lluites generacionals que a mi també en els meus anys d’interinitat em van agafar de ple. I després, quan va ser vicedegà de la facultat i secretari general de la Complutense. Tot un exercici de mestratge polític.
Al llarg del nostre període democràtic hi ha hagut una tipologia variada en les prefectures de Gabinet. Hi ha hagut diplomàtics, economistes, funcionaris, empresaris. I cada Presidència ha buscat el tipus que encaixava millor. Però quan algú com José Enrique Serrano es repeteix és sens dubte perquè l’home s’ha ajustat a la funció. És a dir, ha estat capaç de desenvolupar les virtuts que li són inherents.
En les diferents presidències les tasques no han estat les mateixes. I en realitat aquesta funció s’ha anat desenvolupant a mesura que la democràcia ha anat avançant. Expliquen que Roberto Dorado, primer cap de Gabinet del vicepresident Alfonso Guerra va visitar alguns països europeus per estudiar aquella figura que havia desenvolupat Carmen Díaz de Rivera amb Adolfo Suárez, però només tenia aquesta tradició. I amb el primer govern socialista aquesta figura va estar associada amb les vicepresidències fins que en deixar de ser vicepresident Narcís Serra va passar des de llavors i ja fins ara a les diferents presidències.
Coordinar equips
Una altra de les virtuts difícils i exquisides de qui ocupa aquest lloc és la de coordinar equips. No en tots els casos ha estat així. Depèn de com sigui de profunda la seva agenda. Pot estar molt lligada a la figura del president o pot adquirir un nivell més alt d’intermediació. En aquest cas evitar els frecs amb els vicepresidents, els ministres o la Secretaria General de la Presidència és l’habilitat més substantiva. És obvi que el seu poder d’influència augmenta. Si algú és capaç de sobreviure en aquestes aigües tempestuoses no és solament que té caràcter i preparació per fer-ho. Té sobretot consciència d’on és i de la tasca que fa.
I aquí és on la discreció té la seva arrel i adquireix un sentit autèntic. Discreció no en el sentit al qual avui hem reclòs la paraula, més en l’àmbit privat i íntim, sinó en el sentit intel·ligent cervantí molt més ampli. És perquè tens sentit d’estat, perquè saps el que és la construcció d’un espai comú compartit i t’ha mogut sobretot aquest esperit en la teva tasca. Qualsevol altra ambició senzillament no pot arribar tan lluny.
Invisible, va dir, quan va aparèixer a la Moncloa per assumir la seva primera prefectura de Gabinet del Govern. Cal ser invisible. Ho tenia molt clar. Ja havia passat per la vicepresidència amb Narcís Serra. I després d’haver estat en un Ministeri de Defensa ja havia rebut la primera dutxa de realitat. En la Direcció General de Personal calia començar a professionalitzar la carrera militar. Avui semblarà absurd aquest plantejament, però quan se surt d’una dictadura, se surt de la foscor. I aquí va començar una cosa nova en allò que encara no s’havia faixat.
Invisible, va dir, quan va aparèixer a la Moncloa per assumir la seva primera prefectura de Gabinet del Govern. Cal ser invisible. Ho tenia molt clar.
Per arribar-hi, el recorregut no havia estat fàcil. Hi havia components de tipus professional que acostaven el seu perfil al perfil de Felipe González, el primer president de govern que el tria per al seu Gabinet. I una història amb alguns ingredients comuns. El seu camp de treball en la legislació laboral, la recerca en el dret de vaga i en qüestions laborals, els compendis legislatius en matèria social en els quals José Enrique Serrano havia treballat sens dubte produïen un acostament. I una confiança mútua que es va anar desenvolupant i els va acompanyar sempre.
Aquesta confiança no s’adquireix gratis. Ni tan sols basta la seva experiència política, la seva experiència de gestió en un alt càrrec o la de l’art suprem de coordinar equips. Per guanyar-se el respecte a aquests nivells cal tenir una auctoritas. L’autoritat te la poden donar, però l’autoritat moral te la guanyes. Cal tenir un fons. I coneixem la seva saviesa, les seves lectures, el seu gran bagatge de coneixement i la seva obstinació per estar al dia. Per això era respectat pels seus iguals i arribava a aconseguir aquest nivell que el feia ser sempre invocat. Cada vegada que hi havia un nus dur, una situació difícil de resoldre, l’«ara què fem?», sempre hi havia la mateixa resposta: cridar a José Enrique.
PUBLICITAT
Renunciar a part de la teva llibertat
No sabrem què hauria fet si no hagués viscut l’etapa de l’Espanya en transició a la democràcia. Hauria estat un prestigiós catedràtic de Dret del Treball perquè al principi és on es va llaurar la seva carrera professional. Hauria tingut temps per escriure llibres. Potser també hauria fet més incursions en el món del cinema com aquella aventura de La luz prodigiosa protagonitzada per Nino Manfredi i de la qual parla també el seu amic Antonio Baylos en el seu blog. S’hauria sentit més lliure. Però renunciar a part de la teva llibertat perquè altres puguin accedir a sentir-se una mica més lliures és una cosa que quedarà en el seu haver.
De tot això es dedueix que devia ser hàbil en la negociació i devia tenir una bona relació amb totes les forces polítiques que van fer per ell un minut de silenci i el van aplaudir al Congrés. En aquests moments de tanta crispació política lloar un comportament que ha buscat sempre trobar desesperadament aquest mínim que pot propiciar l’acord pot semblar estrany. Si no fos perquè l’acord és l’element crucial sobre el qual se sustenta la convivència. En això era en el que ell creia.
Conrear aquesta resistència
La política sempre ha tingut un component d’espectacle. I en aquests anys vertiginosos que vivim, el que no és espectacle ja no compta. Ni per a la política ni per a les coses bones que ens importen. Per això aquesta imatge del corredor de fons em sembla tan suggestiva. Només si t’envaeix aquesta ambició de prestar un servei i tens la consciència que ajudes a crear aquest espai en què hem nascut i que compartim pots conrear aquesta resistència i arribar amb aquesta generositat fins al final. Em ve al cap aquella pel·lícula tan bonica dels nostres anys joves La soledad del corredor de fondo. El corredor que arriba fins a la meta s’atura a la vora de la victòria i es resisteix a guanyar. Perquè l’important a vegades no és guanyar.
