La mort de Mossèn Bigordà –com era conegut en els medis periodístics i polítics de Barcelona i més enllà— és com un toc de xiulet en un partit que atura el joc i, en aquest cas, ens fa saltar enrere. Cap als anys progres. Perquè entre altres possibles definicions, Josep Bigordà, era un capellà progre. Mor als 97 anys i per tant va viure en la seva llarga vida les etapes cabdals de l’església i del país des de la postguerra fins al primer quart de segle del XXI, és a dir 9 papes (de Pius XI a Lleó XIV) i 6 bisbes-arquebisbes de Barcelona (4 d’ells cardenals). I un fet cabdal: el Concili Vaticà II. I el franquisme, l’antifranquisme i la recuperació i construcció de la democràcia.

 

Una dimensió arriscada

Cal assenyalar la dimensió de progre, de progressista, perquè actualment entre el clergat català hi ha una tendència, curiosa, que veu críticament la qualitat de progre i li carrega els neulers de la «descristianització» social actual i alguns mossens fugen corrents del model sociocristià que va sorgir en els anys progres.

Bigordà era progre perquè va ser una persona que es va prendre a fons la doctrina del concili Vaticà II i no va abdicar de la necessitat de reforma eclesiàstica constant. Així s’entén que en una enquesta en medis catòlics de barris fos la persona que va obtenir més consens per a ser ordenat bisbe de Barcelona a la jubilació del cardenal Jubany. Naturalment no va ser pas escollit…

Bigordà va preparar-se per al sacerdoci en els anys 40. Va ser ordenat el 1952 en una cerimònia multitudinària que va oficiar-se a l’Estadi de Montjuic, on 21 bisbes van ordenar 820 sacerdots en 21 altars que ocupaven tota la gespa de l’estadi. I va exercir de vicari a Rubí, Cornellà i a Sant Medir de Barcelona. Com que era un home llest, va poder cursar la llicenciatura de teologia a la Universitat de Comillas i a més a més es doctorà en Dret Canònic. Aquí trobem dues dimensions de la seva vida i activitat com a sacerdot.

 

Sant Medir i el Pi

Sant Medir, a la Bordeta, ara és una parròquia de ciutat i té prestigi. Però va ser una de les moltes parròquies que als 40, postguerra, van erigir-se a les barriades de Barcelona on vivia –i encara hi viu— una població treballadora, popular, vinguda de més enllà de la ciutat i del país. Sant Medir és obra de mossèn Amadeu Oller, un rector abnegat que va assumir la seva destinació parroquial al mig del carrer, no tenien capella ni casa quan va arribar-hi i, de mica en mica, va aixecar el temple –fet pel gaudinià J. Bonet Armengol, només cal mirar l’exterior de l’absis— amb un campanar de 8 pisos, aprofitat fins al capdamunt, un complex d’edificis que van donar ànima a la barriada de la Bordeta.

PUBLICITAT
Advertisement

El Centre Social de Sants i la Guarderia Guimbó, sorgides d’aquest impuls, van ser durant anys uns dels epicentres de la lluita veïnal. Un dels objectius fundacionals de mossèn Oller era que la parròquia fos la «casa del poble». Eslògan de reminiscències socialistes… agradava als capellans i va captivar a F. Mailey, dominic sociòleg francès, que va escriure un interessant reportatge a la Vie Catholique Il·lustrée el febrer de 1954.

A Sant Medir va treballar amb el rector mossèn Josep Vidal Aunós i després junt amb ell va prosseguir la tasca a la parròquia del Pi, al cor de la Barcelona gòtica.

Bigordà arriba a Sant Medir, com a vicari, el 1953 i s’incorpora la ingent tasca de fer barri i servir a la parròquia. Ell mateix ha explicat en una interessant crònica titulada Sant Medir, ahir, avui i demà (1948-1996). Cartes amb vent de garbí, aquesta tasca de bastir la parròquia i fer barri.  Durant anys, va estar vinculat a aquests moviments populars de Sant Medir i sempre s’hi va sentir lligat. Ell va ser un dels impulsors del premi de poesia Amadeu Oller i de la coral. I ho culminà quan en fou rector de 1992 a 1993.

A Sant Medir va treballar amb el rector mossèn Josep Vidal Aunós –el segon artífex de la parròquia i del barri (1957)– i després junt amb ell va prosseguir la tasca a la parròquia del Pi, al cor de la Barcelona gòtica. Al Pi, en aquesta etapa, s’hi van trobar altres capellans (mossèn Joan Batlles i mossèn Josep Maria Tutusaus,…), progres mal vistos pel bisbe Carles… i formaren un equip impressionant.

Ser progre era, entre altres coses, tenir les portes obertes del temple a totes les inquietuds i necessitats socials del barri i de la ciutat. Així, s’acollí la tancada dels immigrats el 2001 al Pi, que no fou fàcil de gestionar, i abans havien obert les portes de Sant Medir als sindicalistes i altres grups de persones inquietes perquè no tenien on reunir-se de manera segura, en plena dictadura. I moltes més reunions… Ser progre era –i és— no demanar res a canvi ni preguntar si ets dels meus o dels altres…

 

Comissions i CNT

A Sant Medir, al cine-teatre i als locals parroquials s’hi van fer tota mena de reunions. Es destaquen –i ara arran de la mort de Bigordà s’ha recordat— la fundació de CCOO de Barcelona i la refundació de la CNT. La fundació de CCOO va ser el 20 de novembre de 1964 –un 20N!–, i el mateix Bigordà ha deixat escrit en el treball citat:

«Acabo […] fent referència a una data que ha entrat ja en la història oficial de la resistència: la data fundacional de les Comissions Obreres de Catalunya als locals del Centre Parroquial de Sant Medir: el 20 de novembre de 1964. / Mossèn Vidal explica: «Ens van venir a trobar un grup de persones, totes elles amb pseudònims, demanant la sala per reunir-se. Cada diumenge s’hi van anar reunint. Jo veia que s’havia de fer i ho permetia. Amb por. Fins que va arribar el dia que s’hi va fer la constitució oficial de les CCOO de Catalunya».

Al llibre CCOO. 50 anys d’història de Catalunya, 1964-2014. hi escriu Rosa Amenós: «El 20 de novembre de 1964, al teatre annex de l’església de Sant Medir, al barri barceloní de Sants, es reuniren en una assemblea al voltant de 300 persones per discutir sobre els seus problemes laborals. La reunió no estava legalment autoritzada. Els assistents eren majoritàriament homes; la presència de dones, assistentes socials i militants antifranquistes no superava la desena. Una bona part dels presents eren militants d’organitzacions obreres clandestines: comunistes, socialistes, anarquistes i marxistes revolucionaris. Altres procedien d’organitzacions catòliques progressistes tolerades pel règim. I alguns no tenien cap vinculació política. Aleshores, decidiren crear la Comissió Obrera Central de Barcelona per impulsar una organització estable de totes les comissions que anaren sorgint en diferents empreses de la ciutat. La reunió de Sant Medir constitueix, per al nostre relat històric, l’acte fundacional del moviment de Comissions Obreres a Catalunya».

I sobre la refundació de la CNT, s’ha escrit a Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Els joves de la Transició de R. Aracil, A. Batista, A. Mayayo i A. Segura:

«El 29 de febrer del 76, una crida «a tots els nuclis llibertaris interessats en la reconstrucció de la CNT» aplegà 500 persones a la sala d’actes de Sant Medir de Sants. Es tracta de l’Assemblea de Sants, de la qual va sortir el compromís de construir una nova CNT i la formació d’una comissió de treball per organitzar el procés constitutiu i estructural de l’organització confederal».

Aquests dos fets són una mostra de l’obertura i l’esperit de servei de la gent de Sant Medir.

 

Professor amable   

Bigordà durant uns anys fou professor de dret canònic al Seminari de Barcelona. L’assignatura és eixarreïda per als qui no els agrada el dret ni tenen vocació de canonista. Ell però la feia interessant perquè volia fer descobrir als estudiants la vida de la que sorgia el dret i la seva necessitat. A classe eren més importants els «signes dels temps» que no els cànons. Era més útil trobar la dimensió humana que fa sorgir la legislació. Els alumnes vivien cada classe com un cercle d’estudis i debat. No hi havia lliçó magistral.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

 

Periodista de llarga mirada

Bigordà també fou un bon periodista. Compromès. A la premsa del país hi debuta a El Correo Catalán, el vell diari carlí de Catalunya que als anys 60 passa la redacció de la Rambla – als baixos de l’Hotel Montecarlo, on fou vist per darrera vegada Andreu Nin— al carrer Consell de Cent, en un edifici nou que es construí on hi hagué una vella caserna de la guàrdia civil. El Correu que coneix Bigordà és ja el diari dels cotoners que havien anat desplaçant, capital en mà, els carlins.

El Correu cotoner feu un gran salt en passar a Consell de Cent perquè estrena rotatives de hueco o gravat al buit i de tipografia i obre les pàgines a col·laboradors diversos, entre ells Josep Pla, que escandalitzà al vell sector carlí. És el Correu que farà Andreu Roselló Pàmies, reusenc provinent del carlisme, i Manuel Ibáñez Escofet, fejocista (de la Federació de Joves Cristians de Catalunya) i catalanista. I és el Correu que Jordi Pujol comprarà als cotoners.

Aquells anys era normal que a cada redacció hi hagués algun capellà. Al Correu, la taula dels capellans estava el 1973 amb les taules de local i Bigordà tenia com a veí a Josep Martí Gómez.

El Correu tenia diàriament una pàgina d’informació religiosa i als 60 –sembla que quan es va jubilar un canonge carlí— van encarregar-la a dos capellans joves i llestos: Casimir Martí i Josep Bigordà. Ells dos assumiren aquesta responsabilitat i la feina diària se la repartien, uns dies un i uns dies l’altre. I aquí van fer informacions amb una mirada llarga en la perspectiva d’aplicar el concili i assenyalar rutines. Bigordà i Martí són dels primers que detecten el canvi restauracionista que fa el Vaticà…

Aquells anys era normal que a cada redacció hi hagués algun capellà. Al Correu, la taula dels capellans estava l’any 1973 en el grup de vuit taules de local i Martí-Bigordà tenien com a veí a Josep Martí Gómez, a l’esquerra, i Rafel Espinós-F. Valls, al davant. I es van fer bons amics. Martí i Bigordà fins i tot van col·laborar en treballs periodístics, no eclesiàstics, amb Martí Gómez i altres redactors. Bigordà també va suggerir noms i va acompanyar Martí Gómez en entrevistes que feia a Por Favor.

La dimensió periodística de Bigordà, però, no s’exhaureix al Correu. Quan tancà aquest diari va mantenir una col·laboració fidel a El Periódico tot i que no participava de la vida de redacció perquè l’ambient dels diaris havia canviat perdent romanticisme…

Cal assenyalar, però, que la tasca periodística de Bigordà va ser seriosa fora dels diaris… Durant els anys del concili va participar en un grup que diàriament feien uns fulls informatius titulats Vida del Concili, ciclostilats i enviats per correu. La redacció era a La Llar del Llibre i la col·lecció d’aquests fulls –fets a partir de premsa francesa i italiana— és encara ara una molt interessant i útil crònica del Vaticà II i del que s’hi estava coent.

I després va venir El pregó. Una revista que es publica quinzenalment –ara mensualment— i es ven en parròquies i per subscripció. La revista porta un subtítol: «Eclesial d’informació i opinió». És senzilla, no té gravats ni fotos, però el contingut és intens, alliçonador i obre horitzons. És, podríem dir, l’expressió del pensament eclesial progressista català.

Bigordà des del seu inici tenia una secció –Accent– a la darrera pàgina on recollia i comentava articles publicats en altres mitjans, sempre amb la base del diàleg cultural i d’obrir finestres.

 

Afabilitat

La personalitat de Bigordà és més àmplia i rica. La seva aportació a la vida i a la societat és molt més àmplia que les facetes destacades. El seu pas va ser llarg, intens, silenciós… I sempre va ser un home, un capellà afable, atent, respectuós, de bon consell, gens ingenu, compromès i amb qui podies compartir el pa.