La professió de periodista té instruments d’autoregulació: els codis de deontologia o d’ètica aplicada, com els anomena la catedràtica Victòria Camps en el pròleg a un llibre del 1999. Hi ha alguns codis d’aquesta mena que són un referent o un model per a altres normes autoreguladores dins el sector de la comunicació pública o fins i tot per a altres professions.
El Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya, aprovat per la junta de govern d’aquesta corporació professional el 22 d’octubre de 1992, va ser una meritòria iniciativa pionera a Espanya. Ho remarca amb èmfasi el professor valencià Hugo Aznar en el seu llibre Ética y periodismo (Paidós, 1999), una valuosa recopilació de les eines d’autoregulació periodística vigents aquí i generades a escala nacional o internacional.
El ponent-redactor d’aquest codi primicer va ser José Ramón González Cabezas (A Coruña, 1950-Barcelona, 2026), periodista de llarga i fecunda carrera tant professional com docent a qui col·legues i amics mencionàvem cordialment amb el sobrenom familiar de Moncho. Ell ens va deixar el passat 18 de gener, però el seu treball tenaç i sòlid i la seva obra periodística rigorosa i compromesa amb els principis d’una ètica activa, motivadora i vigorosa, queden com un bon exemple per als companys d’ofici, molts d’ells exalumnes seus a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
PUBLICITAT
L’actuació periodística que Moncho va desplegar a la redacció de La Vanguardia i la funció docent que va exercir en els Estudis de Periodisme a la UPF eren coherents, no cal dir, amb els principis que van inspirar la seva personalíssima i eficient obra normativa en deontologia, elaborada amb la col·laboració d’altres col·legues motivats per la responsabilitat social de la feina dels periodistes, com és el cas del també professor Salvador Alsius.
Tal com ha escrit Lluís Foix en el seu obituari, González Cabezas va entrar a La Vanguardia l’any 1974 quan el director Horacio Sáenz Guerrero el va incorporar a la redacció amb l’encàrrec d’ocupar-se de la informació local. Feia poc que havia acabat els estudis de periodisme. El seu ingrés en el diari hegemònic a Barcelona va ser providencial per a forjar-li un robust capteniment professional des de la seva immersió en la tasca d’explicar l’agitat i alhora expectant mon barceloní dominat en aquells moments, mentalment i emocionalment, per la llarga agonia física del dictador. La ciutat a la qual li calia atendre com a periodista a escala local era una mostra de la vida política i social que reflectia i alhora participava en els grans moviments a escala catalana i espanyola.
Després d’aquella primera etapa com a redactor i com a cap de secció, José Ramon González Cabezas, bregat en aplicar la seva mirada àmplia i incisiva sobre l’actualitat política i social, va ser nomenat redactor en cap de La Vanguardia quan Francesc Noy, el setembre de 1983, va assumir la direcció del diari. Tres anys després, González Cabezas i un altre redactor en cap, Alfonso Soteras, van ascendir a subdirectors, posicions que llavors havien quedat vacants quan Josep Maria Soria i Roger Jiménez van ser designats directors adjunts al costat de qui ja ho era de Paco Noy, el veterà Manuel Ibáñez Escofet.
Era una època de canvis substancials en la transformació del model de diari que va promoure a La Vanguardia l’editor Javier Godó i que va desenvolupar des de novembre de 1987 un nou director, Joan Tapia, successor de Francesc Noy. Sota la direcció de Noy ja s’havia enllestit el projecte del nou disseny encarregat a l’estudi novaiorquès de Milton Glaser, i calia adaptar la nova maqueta a les pràctiques redaccionals i a les exigències tecnològiques més avançades.
El prestigi guanyat per González Cabezas com a coordinador d’equips de treball de diverses especialitats periodístiques explica que assumís com a subdirector la missió d’aplicar el canvi de model al tractament dels continguts. Soteras, l’altre subdirector, va tenir cura d’acoblar el nou format al sistema informàtic que s’havia introduït el 1983 durant el breu període de Lluís Foix com a director. La competència i la capacitat professionals de Moncho van tenir, doncs, un paper determinant en el canvi de model del diari substanciat el 3 d’octubre de 1989.
En aquella nova etapa, amb Tapia de director i Foix llavors de director adjunt, i un cop culminada la renovació formal del diari, el subdirector González Cabezas va recuperar les funcions executives que més l’abellien: les responsabilitats directes sobre els continguts informatius d’actualitat. En aquest lloc clau de la redacció va desplegar amb èxit uns mètodes de treball que conjuminaven l’exigència amb el respecte, virtuts de gestió motivadora que eren pròpies del seu tarannà.
El març de l’any 2000, amb José Antich de director, Moncho va optar per anar-se’n de corresponsal a París. Quan va tornar a Barcelona uns anys després el van destinar a la secció d’Economia, on va publicar informes d’actualitat, peces memorables per la seva documentació completa i acurada, pel treball directe amb les fonts i per uns mètodes d’exposició dotats d’un rigor exquisit. Podem llegir d’aquella etapa del Moncho treballs periodístics que avui semblen profètics, com la llarga entrevista d’ara fa vint anys (6 de gener del 2006) al politòleg francès Alexandre Adler a l’entorn de la globalització i de la «pax americana»; i com un gran reportatge de febrer de 2007 sobre l’atenció que les grans potències ja focalitzaven llavors sobre Groenlàndia.
Moncho González Cabezas, en una imatge del documental L’origen del Codi, dirigit per Jordi Rovira i produït pel Consell de la Informació de Catalunya.
Després de treballar durant trenta-sis anys a La Vanguardia, José Ramon González Cabezas va continuar la seva vida periodística, tan activa i tan vocacional, en el diari Público, amb Josep Carles Rius com a responsable de l’edició catalana. I va seguir col·laborant amb aquest company a la Fundació Periodisme Plural.
Les conviccions solidàries i progressistes de González Cabezas es reflectien plenament i amb total llibertat -sense les petites o grans limitacions de treballar per a una empresa periodística- en la seva dimensió de fervent i eficient promotor de l’ètica de la comunicació i de la deontologia periodística. Coincidia amb Carlos-Josaphat Pinto de Oliveria, eminent professor d’ètica a la Université de Fribourg, quan propugnava que és prioritària una «ètica dels valors» que cal conjuminar després necessàriament amb una «deontologia de les faltes».
El professor Pinto de Oliveria esperonava a no limitar-nos a una deontologia convencional que posa l’èmfasi sobretot en condemnar les males pràctiques periodístiques. Deia ell que calia maldar, en canvi, per una ètica engrescadora, moguda pels valors clàssics de la veritat, la llibertat i la justícia que aprofundís en el principi intensament humà de la solidaritat, concepte que en la doctrina deontològica anglo-saxona anomenen responsabilitat social pel fet que és afí al lèxic propi del món empresarial contemporani.
«Primer, l’ètica -em deia el professor de Fribourg-, la qual ens empeny i ens esperona en la recerca lliure de la veritat informativa animada per la pruïja de justícia i solidaritat. Després haurem d’explicar els resultats de la nostra feina periodística amb la cura de no cometre faltes o infraccions deontològiques». Amb González Cabezas coincidíem en aquests criteris d’una ètica humanista de la comunicació basada en valors universals compartits, que en el cas de Pinto de Oliveira eren d’inspiració cristiana genuïna.
PUBLICITAT
José Ramon González Cabezas va ser professor associat de Deontologia Periodística en els Estudis de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra des de la fundació del centre el 1992 fins a la seva jubilació. Amb aquesta condició acadèmica i pel seu domini del francès va participar junt amb Rafael Jorba -corresponsal també que ha estat a París- en un seminari per a caps de redacció de diaris francòfons que l’Instituto Cervantes ens va proposar d’impartir a la capital d’Algèria l’any 2007.
L’ambaixador espanyol ens va convidar un dia a dinar amb la seva muller a la residència diplomàtica que tenien en el blanc recinte murallat que acull les legacions estrangeres. El representant espanyol ens va dir implícitament que érem allí en una missió de diplomàcia pública. Que no ens estranyés pas que l’Instituto Cervantes, dedicat a potenciar arreu la llengua espanyola, ens encarregués paradoxalment a fer classes en francès a quadres professionals de la premsa algeriana. Estaven a punt de renovar-se els acords sobre subministrament de gas a Espanya, i unes setmanes després estava previst que els reis visitessin Algèria.
Els promotors d’enviar tres periodistes i professors catalans per intercanviar coneixements amb col·legues d’Algèria confiaven que la nostra feina docent d’aquella setmana contribuiria implícitament a fer més planer el camí dels diplomàtics de carrera. Qui més va reeixir en aquella comesa, per nosaltres sorprenent, va ser el company José Ramon González Cabezas. Tenia uns accentuats dots diplomàtics: talent, perspicàcia, discreció, tolerància, mirada internacional. Les seves sessions de Deontologia Periodística, a les quals vam assistir aquells dies els altres professors, eren una lliçó modèlica d’ètica comparada entre cultures comunicatives en una Algèria on cal que convisquin principis derivats directament o indirectament de doctrines religioses si més no discrepants.
