Laura Borràs, la filla de l’1 d’octubre

Un matí assolellat de febrer. 2023.

Ella. Alta i ferma. Amb el cap ben alt. Com qui enfronta un destí tràgic sense por. Comença a pujar les escales del Palau de Justícia agafada de la mà de la seva filla i del seu home, d’esquena a l’aplec que li dona suport amb cridòria a peu de vorera del passeig de Lluís Companys. Ella avança. Amb determinació. No s’atura. Fins que arriba al llindar de la portalada i es gira. Amb un somriure agraeix el suport, aplaudeix els fidels, i, abans d’allunyar-se sala endins, Laura Borràs i Castanyer es posa la mà al cor i enlaira el dit cap al cel: endavant. Una imatge que, malgrat que ja avançava el declivi, ofereix dues coordenades per entendre la nostra protagonista: la forta presència que havia assolit dins la cultura de l’hiperlideratge, tan arrelada a Junts, i el seu sentit d’escena, de calculada sobreactuació. Pur ADN convergent.

Però, com va ser l’inici polític d’aquesta doctora en Filologia Romànica i professora de literatura a la Universitat de Barcelona? Un dia, després de l’1 d’octubre, Carles Puigdemont va despenjar el telèfon i ella va respondre. Calia, una vegada morta la vella Convergència, arreplegar veus, actius i passions, i eixamplar l’espectre ideològic del partit. Borràs no era pas una desconeguda de l’entramat institucional. Formada a l’Escola Virolai, de família bona i filla d’Antoni Borràs Gaju, cap del Serveis d’urgències de l’Hospital Clínic, dirigia, des de 2003, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC); però, arran de l’experiència crua d’aquells dies de tardor de 2017, va decidir fer el salt cap a l’arena política, i s’anomenà, a si mateixa, filla de l’1 d’octubre; una bona fórmula estètica per batejar l’inici d’una trajectòria política que seria meteòrica, curta i llampant.

L’estrella de Laura Borràs començava a brillar, i ben aviat el seu verb incisiu va atreure l’elector més abrandat. Malgrat la seducció, ella insistia que el seu món era la cultura, la docència i el pensament. La petjada en política, repetia, era fruit del moment històric que vivíem. Ella només oferia el seu granet de sorra. De fet, aquesta narrativa de servei, l’apropava al perfil de polític nouvingut i amateur, no professional; que l’alliberava, pel compromís abnegat a la causa, del rigor d’un cert sentit institucional. El missatge, encapsulat en el seu verb incandescent, era simple i clar. Ella havia arribat aquí per complir l’objectiu: la independència. Imparable, Laura Borràs trepitjava fort; i, poc després, el juny de 2018, Quim Torra la nomenava consellera de Cultura. Ben segur que, aquell dia, Borràs va recordar l’antic presagi que li havia expressat, temps abans, Ferran Mascarell quan, mirant-la als ulls a la sala de la mateixa conselleria, li va dir: «Observa bé aquest despatx, Laura, perquè un dia serà teu.»

Però, aquell càrrec devia ser insuficient per a una dona exigent i hiperactiva; que dorm poc més de quatre hores i envia, si cal, propostes de matinada als seus col·laboradors. Ara era el moment de fer un nou salt i treure suc, a Madrid, del seu verb esmolat com a portaveu de la coalició electoral Junts per Catalunya-Junts. El 15 de maig de 2019 s’asseia al seu escó al Congrés dels Diputats. Durant la ronda de contactes que el rei Felip VI sol mantenir amb els diversos grups polítics, Laura Borràs va haver de topar-se amb la màxima autoritat de l’Estat opressor. Després de saludar-se davant les càmeres i un cop tancada la porta del despatx reial, la filla de l’1 d’octubre i el monarca van conversar el doble de temps que havien establert. Quins recels devien creuar les seves mirades?

La flama i la candidata

Amb l’actualitat accelerada, el juliol de 2020 naixia formalment el nou artefacte: Junts per Catalunya. En aquell nou magma, l’estil Laura Borràs s’obria pas a cop d’orgull i fuetades de supèrbia (per a d’altres, seguretat, confiança i determinació). Un estil seductor de més d’un metre vuitanta, de cabellera llarga i indòmita; de faldilles i cinturons de marca; d’arracades i collarets, i, sobretot, de papallones de paper grogues adormides a la solapa d’un abric llarg, memòria d’un temps que no es volia oblidar. La culminació, però, d’aquesta trajectòria efervescent, fou la victòria obtinguda davant de Damià Calvet a les primàries del nou partit amb un suport gairebé del 80 %. No n’hi havia cap dubte: ella era la flama i la candidata a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de 2021.

Ara bé, què significava aquell enfrontament? Sens dubte, la disputa, portes endins, de les diferents famílies ideològiques de Junts per conquerir l’hegemonia del partit. La derrota de Calvet, hereu dels antics convergents, suposava la irrellevància del sector més pragmàtic de la formació. En canvi, la victòria de Borràs, lligada a la tutela de Quim Torra i a l’abstracte desig de l’independentisme màgic, representava la nova estratègia a seguir: retòrica incandescent i ni un pas enrere.

El missatge, encapsulat en el seu verb incandescent, era simple i clar. Ella havia arribat aquí per complir l’objectiu: la independència. Imparable, Laura Borràs trepitjava fort.

Un exemple d’aquesta escenografia van ser els agraïments que la nostra protagonista va mostrar a TV3 quan va ser elegida candidata a la presidència de la Generalitat. Satisfeta i somrient, en poc més de mig minut, Laura Borràs va repetir fins a set vegades les paraules independència i independentisme. Un missatge sense matisos que calia transmetre perquè penetrés en l’imaginari de l’espectador. Es tractava, aleshores, de presentar-se com els autèntics hereus de la gran promesa? De dividir la societat entre autèntics i traïdors? O era una simplificació de la realitat que amagava la manca d’una estratègia més sofisticada? Assegut al sofà, amb Carles Puigdemont a Waterloo i la societat desfeta per la pandèmia, amb quin estat d’ànim observava l’antic votant pujolista, encara indecís entre el compromís patriòtic i el sentit de moderació, el verb exaltat de Laura Borràs? Des de la pantalla del televisor, la figura d’aquesta dona només semblava dir: o amb mi o contra mi.

La cursa cap a la Generalitat

Ara, flanquejada pel seu entorn, la filla de l’1 d’octubre prenia posicions per fer-se amb el ceptre de la Generalitat. Començava la cursa cap al poder. Tocava fer equilibris i jocs de mans: oferir independència i a la vegada picades d’ullet a l’antic convergent, perquè amb els diners no s’hi juga. I vendre gestió, sí, molta gestió, perquè ho portem a la sang, no com els venuts d’ERC. I, així, la Generalitat ja s’ensumava. Fins que PSC i ERC van empatar en escons. Després de la ronda de converses, ERC i Junts decidien reeditar un govern independentista de coalició que atorgava a Pere Aragonès la presidència de la Generalitat i a Laura Borràs, la del Parlament. Ella era la tercera dona en assumir-la.

Dona exigent i hiperactiva, dorm poc més de quatre hores i envia, si cal, propostes de matinada als seus col·laboradors.

Va ser el 12 de març de 2021, i la nostra protagonista s’alçava com una de les dones amb més poder del país. Però el món de la política és un fangar sembrat d’escurçons. Ja només quedaven set mesos perquè el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obrís un procés judicial contra ella per malversació i frau fiscal mentre dirigia la ILC, després de fraccionar divuit contractes per valor de 300.000 euros en benefici del seu amic Isaías Herrero. La investigació, que havia començat el 2017, s’havia iniciat de la manera més impensable: una funcionària de Correus introduïa per error un sobre a la bústia que no pertocava.

Irregularitats a l’ILC

Castellbell i el Vilar. Novembre de 2017. Una dona entra a l’oficina de Correus per recollir la seva correspondència. Obre la bústia i topa, amb sorpresa, amb un sobre que arriba d’Utrecht. Encuriosida, l’observa, i no s’està d’obrir-lo. A dins hi troba 20 bitllets de 50 euros. Dubta, rumia, i, a la fi, s’adreça al banc. Allà, li confirmen que els diners són falsos. Surt i es pregunta què coi fer-ne de tot això. Està a punt de llançar els bitllets a la brossa, quan, de sobte, canvia d’opinió i decideix apropar-se a la comissaria dels Mossos d’Esquadra. La investigació posterior aclareix el misteri: el sobre amb els bitllets falsos s’havia d’haver introduït a la bústia del costat, que rebia, regularment, correspondència d’Holanda. Però, qui era el destinatari d’aquells bitllets?

Els Mossos intercepten un altre enviament: una carcassa d’un CD on s’amaguen 100 pastilles de disseny. Amb aquestes sospites, punxen el telèfon del destinatari dels sobres, l’informàtic que treballa a la ILC de nom Isaías Herrero. Els Mossos, però, no només descobreixen que Herrero trafica amb drogues i cultiva marihuana a la seva casa de Vacarisses, sinó que, en la primera conversa telefònica, s’assabenten de la seva amistat amb Laura Borràs i de les irregularitats de les seves tasques a la institució cultural. Els Mossos estiren una mica més el fil i troben els correus on Borràs i Herrero estableixen les condicions del fraccionament dels contractes, que no han de superar mai el llindar dels 18.000 euros per tal d’evitar sospites. Començava, així, l’inici del final. En cas de condemna, l’amenaça d’inhabilitació planejaria com un corb damunt el cap de Laura Borràs.

Judici i condemna

Mentre l’actualitat política d’aquell moment anava exigint deixar enrere la tensió del procés, la polèmica al voltant de Laura Borràs augmentava. Com valorar l’amenaça d’inhabilitació? Era persecució política i lawfare? O bé estàvem davant d’un cas de pura i bruta corrupció, com assenyalaven, excepte Junts, la resta de partits? La corda, però, es tensava. Borràs, fidel al seu caràcter altiu, es negava a dimitir del seu càrrec, i desafiava la resta de forces independentistes a fer-la fora del Parlament. Una tàctica que fracassaria. Finalment, la Mesa del Parlament decidia en compliment de l’ordre de la Junta Electoral Central, retirar-li l’escó. Una desfeta amb dues conseqüències: trencadissa de la unitat independentista i derrota del corrent Borràs-Torra. Des del racó fosc, el sector més pragmàtic de Junts observava la fràgil situació de la dona que el 2017 havia encisat la militància més apassionada.

Malgrat l’ostracisme a Borràs, la nostra protagonista esperava encara el consol de ser al capdavant de la Fundació CatDem, el ‘think tank’ proper a Junts. Però ni això.

El febrer de 2023 començava el judici contra Laura Borràs. Durant el procés, la filla de l’1 d’octubre sempre va mantenir la seva innocència, i asseguda al banc dels acusats va haver d’escoltar la confessió d’Isaías Herrero sobre el fraccionament dels contractes, que la incriminava directament; com també la declaració dels funcionaris de l’ILC, que reconeixien haver advertit a Laura Borràs de les irregularitats comeses, assenyalant-la com la responsable de les il·legalitats. El 30 de març de 2023 el TSJC la condemnava a quatre anys i mig de presó i nou d’inhabilitació. Dins la cuina del partit, Jordi Turull treia de l’estoig l’esquadra i el cartabó, mentre, des de Waterloo, Carles Puigdemont comptava els dies per tornar a presidir el nou artefacte.

L’estrella s’apaga

Tornem a la imatge inicial. Laura Borràs acaba de pujar les escales del Palau de Justícia de la mà de la seva filla, Marta Botet i famosa youtuber catalana; i del seu home, Xavier Botet, metge i cirurgià. Aviat ho sabrà tot. En un exercici de sobreactuació agraeix el suport del seu entorn. Observem l’escena. Hi són alguns fidels: Quim Torra i Francesc Dalmases, com sempre. Però també s’observen absències. No hi és Artur Mas, ni tampoc altres exconsellers. Ni rastre d’Òmnium. I encara menys de Xavier Trias, que es proposa com a alcaldable i no vol tacar la seva campanya d’home cabal amb la tinta del procés.

El temps s’està esgotant, i l’equilibri entre retòrica combativa i gestió de l’autonomia comença a fer-se difícil. De la gran flama del 2017 només en queden cendres, i la realitat obstinada demana un batec més tranquil. El verb incisiu de Laura Borràs perd munició i naturalitat. El context és un altre, i la proclama de l’independentisme màgic pot fer perdre vots. A l’antic elector convergent ja no l’excita la sobreactuació, i el militant més abrandat renega trist de tots nosaltres. Ara, Laura Borràs, la política amateur, comença a entendre com funciona la picadora de la política professional. Si encara té dubtes, se li esfumaran a Calella, en el congrés extraordinari del partit, on s’acomiadarà dels militants amb alguna ganivetada i un parell de retrets.

La cremor de la mortalla

Un nou cicle exigeix una nova estratègia. I una nova estratègia demana cadàvers polítics. A Calella, Laura Borràs, la filla de l’1 d’octubre, sentirà a la pell la cremor de la mortalla. Ferida, s’acomiadarà, en paraules seves, «del món tan fosc de la política», i Carles Puigdemont, a la fi, tornarà a la presidència del partit. Objectiu: fer front al PSC de Salvador Illa. Si, temps ençà, Borràs i Turull s’havien repartit el 50 % de la direcció del partit, la condemna aïllava Borràs dels nuclis de decisió del partit, excloent-la, ella i el seu entorn, de la cúpula de poder.

Després de fer els deures, Jordi Turull imposava la seva estratègia i recosia la unitat del partit: gir al centre, absència de llistes obertes per no tensar les discrepàncies i vigilància dels perfils més radicals. Malgrat l’ostracisme a Borràs, la nostra protagonista esperava encara el consol de ser al capdavant de la Fundació CatDem, el think tank proper a Junts. Però ni això. L’informe de la Generalitat en el qual s’estableix que les persones inhabilitades no poden presidir fundacions, descartava la reubicació de Laura Borràs en alguna de les terminals del partit. Les campanes tocaven a morts. A la filla de l’1 d’octubre només li quedava desfer el camí i tornar, vist el desagraïment, al lloc d’on, potser, no hauria d’haver sortit mai: les aules universitàries. Millor l’èpica dels llibres que la de la política.